Olelé, olalà

05 de juny de 2015 0

La Vanguardia juny 5 2015

Al començament de la temporada vaig deixar de mirar el Barça. La raó és Qatar. La publicitat funciona, i el meu amor pel Barça és tan irracional, tan incondicional, va tan lligat als moments més serotonínics de la meva infantesa, que no volia acabar relativitzant la dictadura salvatge de l’emir Tamim bin Hamad al-Thani.

El meu amor són els pocs moments que l’avi deixava la seva postura hieràtica i el dia que va regalar-me el carnet de soci, l’únic regal que em va fer a la vida, “perquè et fots tan nerviós mirant els partits que així un cop cada quinze dies em deixaràs tranquil”. El Barça viu en l’optimisme patològic del meu pare -els en fotrem cinc-, viu en els vespres de quan tenia 16 anys, passats a la grada de general, i jo que m’hi enduia una ampolla de llet i dos paquets de galetes María i tornava a casa fent autostop a la sortida del pàrquing i una vegada em van recollir dues llegendes de quan jo no havia nascut, i no sabia qui eren, i en arribar a casa fins i tot la mare va fer-me’n befa.

El dia que em vaig trobar Montalbán a l’ascensor de COMRàdio i no vaig saber si parlar-li del poemari Ars Amandi que acabava de llegir o de futbol, i al final no vaig dir-li res més que bon dia.

Són també les tardes de químio del pare, el pànic de no saber què dir-li, incapaç de processar que, tan poc temps després de la mare, ell també se n’anava i pel mateix camí, i comprava l’Sport i el Mundo Deportivo i el Marca i l’As, ara tu i ara jo, i deixàvem passar les hores en silenci; i el dia, ja cap al final, tots dos ajaguts al llit, que li vaig preguntar per què mai no m’havia dut a les proves de la Masia tant que li ho havia suplicat, i ell rient i dient que ja es veia que no tenia les condicions i que volia estalviar-me la decepció i que de tota manera si hagués tingut el talent per entrar-hi probablement hauria llançat la vida en entrenaments enlloc de, i es va aixecar i va obrir l’armari i va treure’n una carpeta amb tots els articles que havia publicat a El Mundo i a l’Avui, curosament retallats.

Tot amor és irracional i vaig desitjar que perdessin els partits per fer fora una directiva que em contamina la memòria amb raonaments pragmàtics del tipus “no siguis hipòcrita, el món funciona així”, “hi ha coses pitjors”, “el futbol és de tota manera corrupte”, “no hi ha patrocinador immaculat”: la mena d’arguments que faig servir per altres coses que jutjo més importants, però potser menys íntimes. No pretenia aconseguir res, ni revestir-me de puresa moral. No sóc tan idiota. Era autodefensa, protegir una de les poques coses netament sentimentals que tinc. No posar-ho en cap balança.

Miraré la final de Berlín, com he mirat els darrers partits. Potser és Messi, que em fa venir una esperança tan irracional, tan incondicional, tan lligada a la sero­tonina, que em fa pensar que potser, en les properes eleccions, no seré l’únic que voldrà esbandir-se la memòria. O potser és que l’amor només ho és en la ignomínia.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca