Panorama sota les primeres gotes

31 d'octubre de 2015 3

És impossible saber si la cosa continuarà cap un estira-i-arronsa retòric, si les accions de cadascú s’acceleraran de manera irreversible, o si apareixerà la solució pactada, és a dir, un referèndum.

L’horitzó de les eleccions generals distorsiona l’escenari perquè per a PP i PSOE l’incentiu és endurir les posicions. Un canvi de postura ara contradiria dècades de discurs i seria desastrós electoralment. Sembla inconcebible.

No es tracta només d’una qüestió electoral. El sistema setantavuitesc ha anat concretant-se amb les dècades de manera que tot l’entramat institucional depèn d’un axioma irrenunciable: la negació d’altre subjecte polític que no sigui la totalitat dels espanyols. Aquest no és un entrebanc menor, i té, esclar, remificacions en la corrupció general, autonòmica i municipal, però també és el suport que va fer viable la transició a la democràcia. La democràcia només era possible si es predicava sobre la indissolubilitat d’Espanya. Avui això és menys veritat, perquè l’exèrcit i la violència són menys prevalents, però totes les liturgies de l’estat, incloent la política econòmica, la racional i la irracional, la benintencionada i la corrupta, s’aguanten encara sobre aquest dic.

Aquest forrellat explica –que no justifica– la corrupció, tant la catalana com la de la resta d’institucions. Un espai tancat és sempre un espai d’impunitat. En els estats que tenen la tensió territorial tancada o adormida, aquest espai tancat és menys determinant, però a Espanya és la impossibilitat de qüestionar els fonaments de l’Estat el que permet el joc informal sota la taula. Hi ha una discrecionalitat que travessa tots els àmbits, des del judicial fins al civil, passant pel parlamentari. Això explica també que la corrupció només hagi aflorat quan ha estat útil per mantenir el sistema. La identificació de corrupció i independentisme és un joc de mans que reafirma la tesi central, sobretot tenint present que les sospites que es publiquen –més enllà de filtracions i manipulacions– indiquen una connivència entre la gestió de l’autonomia i les empreses estatals que controlen els mecanismes de l’Estat. Apareix un engranatge de relligament dels pilars de l’Estat i les forces vives.

Les disfuncions que permeten fer la vista grossa o finançar partits o enriquir intermediaris són exactament les mateixes que garanteixen els pilars de la democràcia espanyola: el bipartidisme, la llei electoral, l’aïllament de les comunitats autonòmes amb cultura compartida, la indiferència cap a la diferència, la divisió de poders estètica, la politització del Tribunal Constitucional, el control de la premsa, el cafè per a tothom, etcètera. Allà on hi ha obertura, on el dogma no tanca, és on hi ha progrés. La tensió PSOE-PP dels 80s i 90s permetia l’alternativa de propostes: l’estat del benestar de González, la liberalització d’Aznar. Ambdues coses van tenir conseqüències problemàtiques –com les lleis laborals dels 80s que perjudicaven els joves en favor dels vells, o com les privatitzacions clientelars de l’era Aznar–, però també el progrés econòmic i la integració institucional a la UE.

Sense aquest mínim ordre insititucional i els seus espais oberts, Espanya no hauria pogut aprofitar l’embranzida econòmica dels 90s o transformar-se en un espai pacífic en la línea dels valors europeus. Tot això és perfectament matisable, i de fet jo mateix podria estirar-ho fins al detall més petit, equilibrant coses positives i negatives, però el resum és aquest: el mateix que va fer Espanya viable sortint del franquisme la fa inviable avui. La raó és simple: qualsevol ordre produeix beneficis, però també es torna escleròtic si depèn d’un dogma.

De fet, l’hegemonia de l’independentisme tampoc no ho hauria estat possible sense la bombolla d’oxigen que la democràcia espanyola va crear en l’espai autonòmic, encara que fos de cartró pedra. I la intensitat dels darrers anys a Catalunya és sobretot una manera de posar a prova la qualitat democràtica d’Espanya perquè posa en evidència l’arbitrarietat del dogma. També per aquest motiu genera odi.

Seguint la norma no escrita segons la qual les decisions més impopulars les ha de prendre el partit menys sospitós de desitjar-les, el PP era el partit que podia, fa mesos, obrir-se a una negociació a la canadenca o a la britànica. Ni el cas britànic ni el canadenc es poden traduir del tot a Espanya, però tots dos tenen particularitats que són aplicables.

En el cas britànic, la naturalesa del seu ordre constitucional –molt menys explícit que l’europeu continental– facilita la flexibilitat amb què Cameron va entomar la victòria dels independentistes a Escòcia (amb un 44%, per cert), i això no és aplicable a Espanya, almenys no del tot. Però, en canvi, els valors polítics que van articular el pacte són profundament europeus, tenen incorporades totes les lliçons apreses durant el segle XX. El respecte al mandat democràtic, la negociació bilateral, l’acceptació dels fets per sobre dels axiomes, la pulcritud processal, la pragmàtica jurídica, la resistència a l’estigmatització i la lleialtat personal. Les brases de l’Imperi Britànic, tan poc democràtic, van deixar una cendra finíssima en l’ànima anglesa: costa molt ser cec a les reclamacions escoceses quan has après a veure’t els àngels i els dimonis.

En el cas canadenc, la cosa és més senzilla. La famosa sentència del Tribunal Suprem del Canadà, i llei de la claredat que va endreçar la qüestió, no accepta pas el dret a l’autodeterminació del Quebec. Però entén que els principis democràtics i d’autonomia que són fonamentals en la constitució fan impossible negar la legitimitat de les reclamacions secessionistes. Encara que la llei no ho permeti explícitament, els principis que fan possible tot l’ordenament jurídic fan possible el referèndum i, en cas de resultat independentista, la negociació per respondre al mandat popular. Aquests límits de la llei de claredat és una de les raons per les quals no ha estat acceptada pels secessionistes del Quebec, a banda que la llei estableix alguns condicionants que afavoreixen l’unionisme. En tot cas, el més rellevant és la sentència, que és la porta de la gàbia.

Aquesta via sí és possible a Espanya, combinada amb els valors europeus britànics –de fet, la sentència del TC que anul·lava el 9N mencionava la sentència del Canadà. Cal no oblidar que les lleis són textos escrits. I el seu punt de fuga és la lectura. Tots els juristes, independentment de les seves postures ideològiques, saben que el de la interpretació és el problema jurídic més important, perquè no existeixen els significats literals de les paraules –són sempre mòbils.

En la lletra impresa de la Constitució Espanyola hi cap de sobres una interpretació canadenco-britànica. Però implica canviar la lectura que se n’ha fet des de mitjans dels 80. I com que es refereix al pilar fonamental de la manera com la majoria d’Espanya s’entén a ella mateixa, implica una reinterpretació d’Espanya mateixa, més propera a les tensions que l’han atravessada des de finals del segle XVII. Calia una massa crítica intel·lectual i una audàcia política que mai s’ha cultivat. El raquistisme del liberalisme espanyol i la renuncia de l’esquerra estatal a disputar el camp del nacionalisme centralista fa que el múscul pragmàtic de la política i la cultura espanyoles –també catalanes– sigui insuficient i estigui poc entrenat.

Si ens acostem a la situació immediata, l’horitzó de les eleccions generals només incentiva l’enduriment d’aquest immobilisme. Si el PP podia plantejar-se una obertura –que, paradòxicament, hagués incrementat les possibilitats d’èxit d’una espanya unida i diferent–, el procés electoral d’aquesta tardor fa impossible que sigui concebible. El discurs acumulat i el cercles cognitius tancats de la capital han propicial que les alternatives als dos grans partits polítics espanyols siguin o bé més centralistes encara o bé més febles intel·lectualment.

C’s li tanca el flanc al PP perquè s’ha curtit en el camp de joc català i això li dóna més credibilitat unionista. Qualsevol gest del PP pre-eleccions només alimenta C’s. Al PSOE li passa tres quarts del mateix: l’època de l’Estatut li va obrir un flanc que avui Pedro Sánchez intenta tancar amb banderes espanyoles gegants i discursos jacobins. El PSOE mai no va defensar la necessitat de la segona onada d’estatuts per raons de fons, sinó només instrumentals –una mica com fa Podemos avui. Per això el PP li va poder disputar el camp simplement endurint-se. La lliçó que en van extreure és que cal semblar tan o més dur que el PP. És una competició aviam qui té l’espanyolisme més llarg. A Espanya ara mateix només hi ha estatismes. Sempre dic que les úniques pulsions àcrates que hi ha a Castella són les monges de clausura i els Panero. I això que el Quixot i Santa Teresa de Jesús podrien ser fons inasgotables.

El resum és que l’única sortida que els ha quedat ha estat insistir en el prejudici. La deshumanització dels independentistes és el mot d’ordre: perment mesures dràstiques amparades sota l’estat d’excepció moral. I no hi ha cap discurs mínimament articulat en el món intel·lectual i polític espanyol que pugui desmontar-lo amb prou força per penetrar els eslògans electorals de les rodes de premsa.

Fins i tot Podemos s’aboca als discursos patriòtics. Podemos no parla mai de discriminació o deshumanització -cosa que seria coherent amb el pensament dels seus líders quan encara no eren polítics– sinó que proposa un pedaç inconcret i empàtic que li queda paternalista i fals. De fet, l’anàlisi que van fer després de la derrota del 27S fou que no podien competir en espanyolitat amb C’s. Per això Iglesias diu ara que li agrada la rojigualda. I es desinfla, en aquest camp. Això li ha obert un flanc a Barcelona i a València, on les forces amb qui convergeix li reclamen grups parlamentaris propis.

No és un fet menor. Iglesias tenia una estratègia clàssica: aprofitar els espais heterodoxos de ‘la perifèria’ sense haver de pagar el preu al centre. Pactar amb ICV i Compromís al Mediterrani, però imposant la marca Podem, que és garantia de discurs social centralista –per la via de l’igualitarisme– a la vessant atlàntica de la península.

Però les contradiccions no són estètiques ni dissolubles amb Laclau, i ara les Colaus que han sorgit de les municipals reclamen el seu espai de poder. Colau i no Laclau.  Mentrestant, Iglesias predica que la seva estratègia garanteix millor la unitat d’Espanya –no pas la democràcia o la justícia–, i creu tenir-ne prou amb semblar més moderat que els altres. La duresa del PP, PSOE i C’s li ha obert una escletxa que li permet demanar un referèndum o un reconeixement simbòlic de Catalunya que el diferenciï de la intransigència dels altres. De moment, continuem en un paradigma ambigu i instrumental, però és possible que l’enduriment de l’escenari i la presa de consciència de la impossibilitat de la victòria, el facin derivar cap a posicions més profundes.

Podemos podria haver estat la reserva moral que oferís una Espanya conscient de la seva història i pluralitat. Quan els meus amics d’esquerres espanyols em diuen que no puc jutjar Espanya pel que va passar a la transició perquè les noves generacions són diferents tenen part de raó, però el punt de fuga és el mateix que amb els progressistes dels 80: si estàs disposat a pagar el preu de dir-ho en veu alta i ser conseqüent políticament. ¿Canviaries el teu vot per la qüestió territorial, amic de Ciutat Real? Ara per ara no. És només el talante, de nou. Per ara. Per això fins i tot Rabell i Duran, que diuen estar a favor d’un referèndum pactat, parlen de 10, 20 o 30 anys per aconseguir-ho. És una forma de dir que els electors espanyols no estan preparats. Com si els faltés civilitzar-se. Tinc massa respecte pels ciutadans espanyols per parlar en aquests termes. Crec que és un joc d’interessos conscient, acompanyat pel punt cec ideològic que tohom té respecte de les rutines polítiques del cada dia, jo també.

Atès que l’article és curt, m’agradaria fer un incís sobre la deshumanització. Ens hi hem acostumat. Fins al punt que denunciar-la s’ha convertit en un clixé de bàndol. Cap català unionista, cap català ‘neutralista’ es preocupa d’assenyalar la profunda estigmatització dels catalans (sí, tots) i la deshumanització dels sobiranistes perquè els sembla que alimenta el discurs secessionista. Però la degradació del català independentista a la mida de l’odi és molt greu perquè fa possible qualsevol mesura, per desproporcionada que sigui, i en fa culpable l’altre. La minifaldilla és massa curta, la culpa es de los padres que las visten como putas. Tota violència, insitucional o física, comença amb l’anihilament de l’espontaneïtat, la negació de la raonabilitat de l’adversari, la corrosió de la seva humanitat. L’única resposta possible és afirmar-se, calmadament i ferma. I repetir incansablement als nostres ‘neutralistes’ que estan pavimentant la ruta cap a la negació dels seus conciutadans. La convocatòria, per part de Rajoy, de tots els líders polítics menys els independentistes és sense cap bri de dubte la lenta i inexorable creació de la noció d’enemic –sí, Schmittiana. L’altre: l’enemic. Tota la literatura que s’ha escrit sobre com els catalans menyspreen els espanyols, els odien i els tracten com “l’altre;” tota aquesta prosa merdosa sobre la qüestió –que ha portat els partits catalans a desenvolupar un dels discursos independentistes més inclusius de la història de la Via Làctea–, desapareix quan l’Estat, amb el monopoli de la violència, es dedica a construir incansablement els límits de l’enemic. En fi.

Avui , doncs, és més plausible l’enduriment que l’obertura.

Això ajuda a l’evolució de la via unilateral catalana, però també posa en perill la civilitat. Són moments delicats, ultrafràgils, i caldrà un múscul polític i discursiu que no sé si tenim. Un amic em deia l’altre dia que potser Catalunya no té prou força per independenditzar-se, però en té prou per fer volar pels aires el sistema de repartiment espanyol. Superar aquesta incapacitat és la clau de volta.

La declaració signada per JxS i la CUP alimenta aquest estat de coses. Per primera vegada, inclou mesures concretes –la hisenda, la seguretat social, la desobediència al TC– i per tant obliga a reaccions concretes. Les eleccions del 27S han estat més importants del que sembla ara. El resultat, com deia Javier Cercas en un article a El País, ha estat inesperat per molta gent que encara pensava que potser, a l’hora de la veritat, tot era un joc de miralls. L’escena de l’himne al Parlament, des del punt de vista simbòlic, me la porta totalment fluixa: de fet, m’agrada viure en un país on la gent pot no cantar l’himne, com deia Jordi Muñoz. Però no és per acratisme o antinacionalisme que C’s i el PP no el van cantar. És per un acte de negació de la seva qualitat simbòlica. Mai deixarien de respectar l’espanyol, per entendre’ns. Aquest gest indica una postura de fons: cal confrontar-se a l’independentisme sense cap fissura. No està molt clar si és només retòric, la vida al capdavall empeny, però si és un símptoma de confrontació, anem a una legislatura que resulta imprevisible i que no donarà cap marge a l’encontre raonable fins que no hi hagi fets consumats.

En aquest context, Catalunya viu un moment tragicòmic, que recull tots els ridículs del procés tant com les tragèdies que es reprodueixen cíclicament en cada moment àlgid de la història. Per descomptat, també exploten a la vista de tots les nostres carències.

Concretant, tot sembla indicar que el pacte entre JxS i la CUP és impossible. Les raons no són menors, i no n’hi ha prou de dir que el moment exigeix renúncies, encara que sigui veritat.

Investir Mas té un cost molt alt per a la CUP. No es tracta només d’un cost electoral o estètic, és també un cost ideològic i moral. Durant la campanya, i durant tota la legislatura, la CUP ha insistit que Mas era el responsable de la dretanització del govern de la Generalitat i que, per tant, feia de tap en el creixement independentista cap a l’esquerra, en la frontera amb Podem i ICV, i és la raó de part de les injustícies del país, tal i com elles les diagnostiquen. Mas representa tot el que els electors de la CUP volen canviar. Defenestrar Mas, però, no soluciona pas aquest problema, mentre hi hagi 1,6 milions de persones disposades a votar una llista que promet fer-lo president. El problema, si de cas, és que el discurs rupturista i anticapitalista de la CUP no penetra en l’espai que han construït CDC, ERC, MES i Demòcrates de Catalunya.

Defenestrar Mas també té un cos massa alt per a JxS. Més enllà del compromís electoral, difícilment rebatible, Mas és el polític que cobreix el flanc de la gent d’ordre i moderada del país. Mas representa el viratge de Convergència cap a l’independentisme i la seva presència és garantia d’una manera de fer les coses que esbandeix la por. Mas podria marxar, ningú és imprescindible. Però no pot marxar perquè ho exigeix la CUP. Aquesta circumstància obriria un escenari a Catalunya que arrossegaria molts electors cap a posicions autonomistes. El país en mans dels anarco-comunistes, per dir-ho de la manera que parlen els atavismes. Els beneficiats en serien Duran i el PSC. Fins i tot C’s.

La CUP s’equivoca si dóna els votants convergents de JxS per descomptats, de la mateixa manera que JxS no pot donar els vots anticapitalistes per descomptats. Així com molts cupaires no recolzarien una autodeterminació de dretes, molts votants de JxS no recolzarien una autodeterminació antisistema. Gairebé ningú no és unívoc en els seus desitjos polítics, i és comprensible: series unionista o independentista si el preu fos la fam o la dictadura?

El moment és tragicòmic perquè els partits estatals estan agrupant-se al voltant d’una regressió democràtica. La suspensió de l’autonomia és avui trending topic en els cervells que ordeixen la resposta estatal.

Però com que la CUP no es refia de Mas i el té per un tap –quan és al revés, com es veu en la crònica sobre el consell de Govern que  la M. Dolores García va publicar a La Vanguardia: és Mas qui lidera l’independentisme intern–, les posicions s’han endimoniat. Mas és qui ha liderat el viartge de CDC i ha trencat amb UDC en el moment més propici. La substitució d’Oriol Pujol i la visibilitat de Felip Puig, per Munté, Turull i Rull també forma part d’aquest viratge –tot i que caldria afegir-hi molts matisos aquí. Però, de fet, quan el 2012 CiU va perdre 12 diputats, qui va quedar afeblit és el sector independentista de CDC, i Mas va haver de fer mans i mànigues per mantenir el rumb. Fer marxar Mas és obrir la caixa de les ambicions a CDC i, a banda que no hi ha ningú amb prou força moral per subsutuir-lo sense una guerra civil a l’interior del partit, implica repartir les cartes entre polítics dels quals no coneixem els punts febles. Amb la bassa remenada, els poders fàctics de Barcelona farien el seu agost. Paradòxicament, Mas és la garantia de la Convergència que la CUP pot digerir. És el principal aliat per fer real la seva estratègia.

Però el fantasma atàvic de la divisó ordre/desordre serà explotat pels contraris a l’emancipació mentre Mas no sigui investit. I si és investit la CUP serà titllada de traïdora a les classes populars. L’únic pacte possible passa per la llei no escrita segons la qual les decisions més impopulars les ha de prendre el partit menys sospitós de desitjar-les: la CUP garanteix l’ordre perquè entén Mas com un avantatge instrumental, i JxS garanteix un espai de desordre on totes les ideologies tenen una oportunitat lliure d’estigmes. En canvi, la defenestració de Mas obriria la porta al sector més conservador de Convergència, i la pressió sobre la CUP, al seu sector menys flexible. Qui vol una cursa successòria a Convergència? Qui vol una CUP tancada als quarters d’hivern?

Jo no sóc cupòleg, però la meva impressió és que la CUP és un partit prou atípic com per pensar-lo de manera específica. La CUP només es pot convèncer a ella mateixa, perquè la naturalesa assambleària i divergent de la seva praxi política incentiva la discussió oberta tant com, en cas de dubte, el tancament files al voltant dels principis que els defineixen. És això que la gent anomena coherència i que jo penso que s’entén millor si se’n diu consistència.

Simplificant, diria que a la CUP hi ha dos sectors. Els primers són més inflexibles, més consistents. Són els que van votar NO a què la CUP es presentés a les eleccions al Parlament -i van perdre-. Vénen de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, com ara Endavant. Inclouen també alguns dels més joves, com els d’ARRAN, que sostenen algunes de les posicions més dogmàtiques, em diuen. I no estan disposats a cedir ni un mil·límetre. Però també són justament els que no han evitat que els candidats a les eleccions –Fernández i Baños– siguin més pal·ladejables per l’esquerra menys disciplinada.

L’altre sector de la CUP és més felxible, més pragmàtic. No dic que siguin més febles en les seves conviccions, dic que apliquen un pensament estratègic més vertical. Estan disposats a assumir contradiccions en favor de ser operatius. Aquest sector entenc que és un batibull molt plural, que té gent de l’òrbita de l’extint MDT, independents, trotskistes d’En Lluita, militants de l’ANC, anarquistes, etc. Aquesta divisió és molt temptativa, i crec que, en el cas dels votants, és més fàcil d’entendre si s’articula al voltant de vell votant/nou votant. El creixement espectacular del partit i la mena de candidats que presenten els ha dut a llocs més heterodoxos i pragmàtics. De fet, en l’enquesta pre-electoral del CIS –cadascú que li doni la credibilitat que vulgui– fins a un 60% dels votants de la CUP valoren Artur Mas positivament.

En les darreres setmanes hi ha hagut reunions maratonianes i assemblees diverses. La CUP té els seus ritmes i posa ordre a la seves opcions a través de la conversa exhaustiva. Si la pressió sobre la CUP s’exerceix amb els mètodes polítics tradicionals, el sector consistent prendrà el control. Si la caixa de ressonància assembleària és capaç de fer valer els principis estratègics verticals, podríem estar a les portes d’un canvi realment significatiu en la política catalana. No em faig il·lusions i no sé ben bé si aquesta anàlisi fa cap sentit dins de la CUP. Un dia m’agradaria anar a una de les seves assemblees.

Ara bé, les reaccions que l’Estat està preparant podrien obrir la porta. Si vénen accions irreversibles, com la suspensió de l’autonomia, cal un govern inapelable des de tots els fronts, també l’internacional. Això avui passa per Mas. Mas pot contenir el sector moderat, donar legitimitat interna. I de cara al món, ofereix una imatge raonable de l’independentisme, que l’allunya tant de la Lega Nord com de Tsipras. És un capital que no valorem prou. Que Mas plegui, a banda de provocar que haguem de presentar un altre home/dona fort/a al món, implica perdre un dels polítics amb més instint que tenim a l’hora de negociar amb els poders exteriors i amb la premsa internacional. Un escenari en què la CUP es peta Mas, provoca com a mínim un any per fer entendre a la premsa internacional que no som captius de la pulsió veneçolana, sense comptar la gent de centre-dreta que es despenjaria. Parlo de discurs. Ja sé que els meus amics de la CUP em diran que se’l pot fer conseller d’Exteriors, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és: Si Gila truca a Catalunya, qui s’hi posa? Això no vol dir que no es pugui redefinir la presidència, i aquí hi ha un forat, però amb el resultat electoral a la mà i amb les necessitats presents, l’alternativa és o Mas condicionat o eleccions a principis d’any.

Per altra banda, si enlloc de l’enrocament, després de les eleccions s’obre la possibilitat d’un referèndum, només serà amb una posició catalana creïble, i això implica desobediències incrementals, amb calendari, que es compleixin amb gran ordre i concert. I aquí és on la CUP es pot fer valer i és necessària. Com es veu en la crònica de la Dolores García a La Vanguardia, les exigències de la CUP són l’argument perfecte per apujar el llistó. Aquí JxS també té feina interna a fer. També a Convergència hi ha un sector ultra-consistent que es nega a cedir ni un pam als “anarco-comunistes.” En aquest país tothom té memòries.

En qualsevol dels dos casos, les forces i l’autoritat moral acumulades per Mas i per la CUP són indespensables. Cap dels dos se’n pot sortir a soles. És tragicòmic, però també coherent: un país només es pot fundar si tothom té espai.

L’únic pacte que veig possible és el que faci possible un govern presidit per Mas, amb un calendari estricte d’accions irreversibles, que deixi clar el marge de negociació, i amb una configuració de l’executiu transversal, que garanteixi la permeabilitat de les conselleries amb el discurs social de l’esquerra tant com la seriositat dels procediments institucionals. També caldria delegar algunes funcions de la presidència, que reflecteixi el lideratge compartit de la candidatura de JxS, sobretot amb Junqueras: Conseller en Cap? Vicepresidents executius? Que tots els flancs quedin coberts.

També el de la discrepància. Aquest pacte té un cost molt alt per totes dues bandes, i totes dues bandes han de poder confrontar-se per deixar clares les seves diferències. Això vol dir que la CUP ha de poder ser l’oposició més intensa al govern, i que JxS ha de poder reivindicar l’estratègia incremental que ha orquestrat Mas des del començament. JxS no és anticapitalista, i la CUP no és processista.

L’alternativa són unes eleccions a principis d’any. Les carrega el diable, aquestes eleccions. I si el resultat és idèntic? Podríem estar obrint un moment de feblesa estructural que faria possible l’estratègia aplanadora de les forces estatals. Podríem estar propiciant 15 anys més d’autonisme.

Els líders de la CUP i de JxS haurien de tenir molt clar què estan disposats a renunciar. Si la CUP renuncia a defenestrar Mas, necessita tenir molt clar quin seguit de condicions són irrenunciables. Si JxS renuncia a aplicar el cor de la seva estratègia, necessita tenir molt clar quins passos són irrenunciables. Tinc idees, però són castells a l’aire. Potser valdria la pena fer com va fer Carter el 78 en la negociació entre Sadat i Begin per acabar amb el conflicte Israelo-egipci. Que un tercer actor faci un document. Aquest document és negocia amb cada part per separat. I quan una cosa no s’esmena es dóna per acordada. Quan s’esmena, es va a l’altra part i es negocia. I així anar i venir fins que hi hagi acord. Qui podria fer aquest paper? Només se m’acudeix alguna figura retirada d’ERC, però francament no sé si hi ha algú en condicions de guanyar-se la confiança de les dues bandes.

El pacte és tan impossible com fundar un país. Per això el desacord és el centre de la nostra història, que es repeteix sísificament. Per això l’autodeterminació només és possible amb una reconciliació, per molt efímera, fràgil i instrumental que sigui, que no canceli cap de les discrepàncies. En el panorama sota les primeres gotes, l’alternativa és una llarga i brutal tempesta. No ens quedem a la intempèrie.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Santi

    Molt interessant l’article, molt ben escrit… i al final, poc a poc, t’adones que com el 99% del que llegeixes avui en dia no és capaç de defugir la “political agenda”, que diuen els ianquis. i és una pena perquè aporta idees interessants. Però al final és avorrit endevinar el partit polític del qui ha escrit un article amb tanta rapidesa. En aquest cas Junts pel sí, per tant es tracta de donar unes quantes voltes ben raonades i un parell d’argúcies intelectuals per justificar que sí: ei, Mas president mola, Mas és un tiu molt útil. I si, la deshumanització funciona només d’un costat, mai de l’altre. Vaqueros e indios. Buenos y malos. Barça-Madrid. Sembla que li perdona la vida als que no van cantar l’himne al Parlament, quina generositat la seva. Ara bé, aqui ningú ni tan sols es va a atrevir a criticar que es “xiules” l’himne al Camp Nou. Que els de Ciutadans tampoc no van xiular, simplement no el van cantar, però els perdonem la vida. I mira que no soporto els de Ciutadans però vaja, que això mereixi una sola línea a un article em comença a preocupar. I a fer una mica de por. A on estem anant. Quan la cosa es posi lletja els que no estem a cap bàndol patirem… no es pot anar amb l’àrbitre.

    Santi: jo no me n’he amagat mai que vaig votar JxS, com mai no me n’he estat de criticar-ne tant l’estratègia de la coalició com la del Mas en particular. Segon, jo no critico que C’s o el PP no cantin l’himne, em sembla fantàstic, com em sembla fantàstic que la gent el xiuli en un estadi de futbol. Només intento saber què significa no cantar-lo en seu parlamentària quan no estem parlant de dos partits àcrates, igual que quan es va xiular l’himne va interessar-me entendre què vol dir que es xiuli l’himne en un camp. Jo no parlo mai de Vaqueros e indios, buenos y malos. La deshumanització és la que és, sobretot per part de qui té el poder, l’exèrcit i la hisenda: no fotem. La teoria aquesta dels dos extrems és una cobertura moral per no parlar de la discriminació real que hi ha, no entre la gent, sinó entre el poder i els altres: no fotem. Si vosté prefereix creure’s que és neutral i que va amb l’àrbitre, i que és el mateix que un tuitaire odiós digui una cosa execrable sobre ‘els espanyols,’ amb què el president del govern i els principals mitjans d’Espanya estiguin cavalcant cap a la deshumanització de l’adversari és que vostè, en realitat, no és neutral, o no ho vol veure. Amb tot l’afecte. J.

  • Pingback: L’únic pacte que veig possible és el que faci possible un govern presidit per Mas | 9 de novembre de 2014()

  • Santi

    Comparteixo molt del teu article, per això m’ha interessat, i estic d’acord en el teu diagnòstic respecte a Madrid, i a mi també m’ofén l’actitud de Rajoy, però simplement m’ha semblat que sent un article brillant no era un anàlisis suficientment global o objectiu. La meva queixa ve per la manca de sentit crític en ambdues direccions. I és que és molt cert el que dius del poder, però resulta que aqui hi juguen dos poders, no només un. Totalment assimètrics, si, però poders que al cap i a la fi han jugat el seu paper. I només et demano una cosa: plantejat què hagués passat si 50.000 espanyols haguessin xiulat Els Segadors. Aqui la gent hauria estat dolguda i ofesa o hauria pensat: cap problema, racionalitzem i pensem per què ens piten? Al final és un tema de respecte i educació. Tu mai pitaras l’himne americà en un estadi oi? Pues eso. I a mi me la pela l’himne espanyol. Com el català i la resta dels himnes. Però quan entro en una esglèsia faig silenci, tot i ser ateu. Però aqui hem arribat a un punt de exaltació dels sentiments i radicalització de les posicions polítiques (per les dues bandes) que em preocupa, simplement és això. Ara anem a noves eleccions, està cantat. Les quartes en 5 anys. El dia de la marmota. I la gent més cabrejada, més frustrada, amb un desgast brutal. I al que em nego en rotund és a delegar la responsabilitat del que està passant en el govern de Madrid al 100% com sembla que es fagi sempre des del sobiranisme. El 50% segurament tampoc, estem d’acord. Però una mica d’autocrítica de vegades també es necessària. Però bé, dit això, un plaer llegir-te igualment. Ho seguire fent.

  • Cerca