Polònia, Menorca, Rússia, Barcelona i París

10 d'octubre de 2015 0

Kazimierz Pułaski i Jordi Farragut potser es van arribar a conèixer. O no: Pulaski era 10 anys més gran i va néixer a Polònia, i quan Farragut va fer el primer plor, el 1755, Menorca era britànica.

Pulaski era de família noble i es va fer un nom liderant la cavalleria contra la dominació russa de Polònia en l’aixecament patriòtic de la Confederació de Bar de 1768. L’aixecament va acabar provocant la guerra Russo-Turca, perquè en el zel militar, els cossacs van incendiar una ciutat de Crimea, i el sultà Mustafà III de Constantinoble va voler tornar-s’hi. Farragut, de família marinera, va allistar-se a la marina russa i va lluitar a la batalla Çeşme de 1770, que va acabar amb l’anihilament de la flota turca. Encabat, la família Farragut va enviar el Jordi a Barcelona, a cursar estudis nàutics. En aquell moment, els patriotes polonesos patien derrota rere derrota i Pulaski va acabar vagarejant per París i conspirant una aliança amb els turcs. Però abans de poder-la concretar els turcs van perdre la guerra.

El 1776 Farragut va anar a fer les Amèriques, comandant un petit vaixell mercant entre Cuba i Nova Orleans. Un any després, Benjamin Franklin i el Marquès de Lafayette van reclutar un arruinat Pulaski per lluitar a la guerra d’independència. El mateix any, Farragut s’enrolava a l’armada de la colònia revoltada de Carolina del Nord. Per primer cop, eren del mateix bàndol.

Cavalleria i infanteria

El 1779 els britànics van provar de vèncer la resistència americana al sud, sobretot a Charleston i Savannah, on hi va haver, per resumir, un ara tu ara jo de setges i batalles curulles d’herois. Pulaski havia passat els primers dos anys al front de nord, protestant perquè la cavalleria americana era una broma de mal gust. El van enviar al sud i com que el tenien per un cap calent, el feien servir d’avançada per foradar els batallons britànics.  Farragut ja hi era, servia com a lloctinent de la marina de Carolina del Sud, però el van treure del mar i el van incorporar al cos d’infanteria.

Tots dos van lluitar al setge de Savannah el 1779. Potser no es van conèixer perquè el gruix del setge es va produir entre el 16 i el 18 d’octubre, just una setmana després que la cavalleria franco-americana, comandada per Pulaski, provés d’assaltar les defenses britàniques, sense èxit. Un fragment de metralla va ferir-lo i pocs dies després va morir. Mentre moria, Farragut lluitava i també fracassava. Els britànics van quedar-se a Savannah fins al 1882. Però va sobreviure i el seu fill, David Farragut, va acabar sent una de les grans figures de l’exèrcit nord-americà durant la Guerra Civil. Té estàtues, places i parades de metro al seu nom, igual que Pulaski.

Diumenge passat, com cada any, es celebra el dia de Pulaski i els polonesos de Nova York desfilen per la 5 avinguda.

Llenties geopolítiques

Diumenge és tancat, però la resta de la setmana el carnisser romanès-serbi despatxa la clientela mentre el seu empleat, que és polonès, s’està al soterrani, on hi fumen la carn. Els dissabtes, però, despatxa el polonès i tot és més barat. El Tony posa els preus com vol i sempre et regala alguna cosa. Tothom ho sap i hi ha cua. Al barri s’especula que és una revenja per tenir-lo a les masmorres.

El Tony va fugir de Polònia a principis dels 80, i no només sosté unes opinions contra comunistes i russos que haurien enorgullit Pulaski, també està al dia de l’actualitat internacional i té per costum comentar-la amb els clients, a cadascú segons el seu país.

Dissabte passat, només entrar, em va dir: “Enhorabona! Què, ho aconseguireu?” I vaig riure. “Mira, jo sé què vol dir que Rússia ens volgués agenollats, així que no m’impressionen gens les amenaces que us envien. Jo voto per vosaltres, que Europa necessita pobles lliures.” Encabat, mentre criticava la UE -“xupladors!”-, va embolicar una salsitxa polonesa de regal, “posa-la a les llenties,” i em va encaixar la mà amb tota solemnitat. Un dia li explicaré què és el Farragut Fund for Catalan Culture que va fundar la Mary Ann Newman, i li proposaré de fer una xerrada sobre la improbable trobada entre un Jordi i un Kasimieriz.  Avui passaré a dir-li que les llenties van quedar meloses i un pèl picants, si no hi ha molta cua.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca