Potser podríem dir-ne cicatrius

21 de novembre de 2015 1

Pujo sovint pel carrer Linden, a Queens. A la cantonada amb l’avinguda St. Nicholas el carrer canvia de nom i s’anomena Nancy Muniz Way fins a la següent cantonada, amb l’avinguda Cypress, on torna a anomenar-se Linden. Nancy Muniz era una senyora de 45 anys, que treballava de secretària per Landmark LTD, una constructora. Era soltera i tenia una fill, Brian, amb alguna dificultat de desenvolupament que no he pogut concretar. La Nancy Muniz –molts cognoms perden la ñ quan s’anglicitzen- va fer un curs de fisioteràpia per complementar-li el tractament i, quan va morir, la família va declarar al New York Times que el nen, aleshores de 8 anys, podia caminar perfectament i era molt llest.

La Nancy Muniz vivia al carrer Linden, entre St Nicholas i Cypress. La seva tieta Ada Muniz l’ajudava amb el nen quan ella sortia cap a la parada de la línia M, camí de la feina, i passava per davant de l’església metodista alemanya St Johannes, un petit edifici neogòtic de principis de segle XX que ara ocupa una comunitat pentecostal hispana. A la cantonada hi ha la perruquería Alanee, a l’aparador: “Tenemos la keratina.” Estelades porto-riquenyes als balcons. Segurament anava amb la M fins a Marcy i allà canviava a la J, que baixa cap al districte financer. A peu fins a l’oficina, i amb l’ascensor fins la planta 82. L’11 de Setembre del 2001 va morir dins l’ascensor, s’especula.

Herois i/o víctimes

El carrer Nancy Muniz és un co-nom: el nom original no desapareix, però durant una illa comparteixen el carrer. És la manera d’honorar gent del barri. En els darrers 15 anys se n’han posat més de 1.500. D’aquests, el 30% són de víctimes o herois (la diferència no és sempre clara: en la memòria col·lectiva, la víctima, com Nancy Munoz, és l’heroi de la normalitat trencada, etcètera) de l‘11S.  D’aquests, la meitat són víctimes civils i l’altra meitat policies, bombers i d’altres treballadors públics que van jugar-se la vida aquell dia i o la van perdre aleshores o la van perdre després, sovint de malalties relacionades amb la pols de l’ensorrament de les torres.

Els co-noms han creat un doble mapa a Nova York: el primer, per sota, amb els noms de tota la vida, la majoria dels quals són o bé figures històriques poderoses o bé els noms dels propietaris dels terrenys on els carrers van dibuixar-se. Sense comptar els descriptius –Broadway– o la miscel·lània d’anades i vingudes històriques. La majoria, esclar, són noms de blancs. Els nous co-noms expliquen les capes d’immigració de la ciutat com les làpides dels cementiris, i també l’extensió del dret a l’honor, al narcisisme i al dolor. Com que per aconseguir que te’l concedeixin necessites que el 75% dels residents del carrer en signin la petició, abunden els micro-herois, els micro-cèlebres, les víctimes que fan mal perquè eren properes, dels nostres.

El cigne negre

L’any 2014 la ciutat va decidir co-anomenar un tros del carrer 204 de Queens: Salman Hamdani Way. Mohammad Salman Hamdani va néixer a Karachi, al Pakistan. Quan tenia un any, la famíla es va traslladar a Queens. 23 anys després, s’havia llicenciat en bioquímica, feia d’assistent de recerca en un laboratori, treballava d’ambulancer, i era cadet en el departament de policia. Creuant un dels ponts que uneixen Manhattan amb Brooklyn en metro, va veure el fum que sortia de les torres i s’hi va dirigir sense pensar-s’ho. Va desaparèixer.

Mentre no se sabia què se n’havia fet, l’FBI va sospitar que potser era un dels terroristes: ¿un musulmà pakistanès provant d’infiltrar-se en el departament de policia? Van interrogar la família, reporters van envoltar casa seva, la seva foto va sortir als mitjans, i allà on les famílies penjaven fotos dels desapareguts, van aparèixer cartells anònims amb la seva foto i un ‘Wanted.‘  Poques setmanes més tard van identificar el seu cos sota les runes, al costat de la bossa amb material de primers auxilis. 45 dies després de la seva mort, el Congrés el va nomenar “heroi” i el seu nom és mencionat a la PATRIOT ACT (la llei que dóna eines al govern per augmentar la seguretat en detriment de la llibertat), com a exemple de musulmà americà heroic. Qui el vol de símbol i qui ho troba exagerat continuen barallant-se a Internet.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca