Què és un moderat?

04 d'abril de 2015 1

La Vanguardia 4 abril 2015

Ara tothom vol ser un moderat. El desprestigi de la radicalitat deu ser una de les repressions més ben apreses a Catalunya. Té el mateix gust que el pa negre de la postguerra de què parlen les àvies. La guerra civil s’entén com un combat de radicalitats, mentre que la transició s’associa a la moderació. Així vam evitar la repetició dels errors atàvics de l’Espanya dels radicals.

Fa un parell d’anys aquest esquema va ser traslladat al debat que ens ocupa. És la teoria dels dos extrems. Hi ha un extrem, l’Espanya centralista, i hi ha un altre extrem, l’independentisme. En el punt mig, la virtut. Així és com s’ha ocultat la política rere la moral: ser un moderat és ser virtuós, ser un radical és no girar rodó. És fàcil parlar de desesperació, ingenuïtat o odi quan l’estigma és la radicalitat.

A mi, la teoria em sembla ridícula quan un dels dos extrems inclou tota l’arquitectura institucional de l’Estat i el fet incontrovertible que l’electorat espanyol mai no ha canviat de vot per la qüestió territorial, per molt empàtic que sigui un professor de Sòria amb Carner. I em sembla fonamentalment tramposa quan l’objectiu és afeblir qui vol un canvi i acontentar qui ja té el poder. Especialment quan tothom sap que aquest és el camí més ràpid per mantenir les coses tal com estan. Però això ja es veu i tampoc no cal insistir-hi gaire.

En canvi, m’interessa la moderació. Contra l’habitual manera de vendre-la, la moderació mai no és una reacció respecte dels altres. Si Mariano Rajoy vol esmorzar salat i Artur Mas vol esmorzar dolç, la moderació no és posar sal a la mel. La moderació sempre es refereix a tu i a les teves circumstàncies: si et puja el colesterol, menja sa. És el judici prudent, no la mitjana matemàtica.

La moderació és ser flexible, saber canviar d’opinió quan les circumstàncies demostren que el camí emprès és un cul de sac. És complir amb els deures i els compromisos socials encara que individualment semblin perjudicials o et facin una mandra còsmica. I és, per davant de qualsevol altra cosa, ser previngut davant dels teus vicis. Si el teu vici és la timidesa, la moderació és parlar. Si parles massa, calla. Sempre contra un mateix és la batalla.

El que hem vist a Catalunya els darrers anys no és una radicalització. El gruix de l’independentisme prové d’un canvi d’opinió que no ha tingut cap impacte en el comportament corrent de la gent. La clau de la política catalana és entendre per què hi ha gent que paga impostos i continua fent-ho, gent que va a les reunions de l’AMPA i continua fent-ho, gent que creu en el deure cívic de participar, no trenca vidres i menja verdura per sopar, que ara està disposada a votar independència.

No sé si amb això n’hi haurà prou, però de tant tractar els moderats de radicals s’hi acabaran tornant. I sense moderats, cap país se’n surt. Potser és l’objectiu: per moderar les passions d’un moderat, radicalitza’l. Se n’ha de ser, de radical, per estar disposat a pagar aquest preu.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • judith

    M’encanta llegir-te però prefereixo la radicalitat, jo vull un canvi de les coses, transformacions, que vagin a l’origen a la rel, s’ha de poder qüestionar els models per millorar-los, no per cinisme pur. A mi “complir amb els deures i els compromisos” encara que perjudiquin un o facin mandra em sembla que té a veure amb la radicalitat, amb ser fidel a valors malgrat el propi interès. La contenció dels vicis, el domini de la voluntat sobre els instints, no és la temprança?… Deu ser “contaminació cristiana” meva…

  • Cerca