Si això és una foto

06 de juny de 2015 0

La Vanguardia 6 juny 2015

Són les deu del matí a la riba canadenca del riu Niàgara, a set hores i tres minuts en cotxe de casa meva si no t’atures ni un segon, segons l’oracle del Google Maps. Faig turisme per primer cop en molts anys aturat en aquesta cua que m’ha de dur al vaixell que m’ha de dur a tocar dels dos grans salts d’aigua. Tothom fa fotos amb el telèfon, des d’aquesta perspectiva és possible enquadrar la cascada més gran i la ciutat de Niagara Falls alhora. Els telèfons són fusells i el paisatge és un cadàver que s’esquartera amb l’editor d’imatges. Els filtres fan la taxidèrmia de manera que presentin al més exactament possible l’aparença de salvatgia. Galeria de trofeus de caça via satèl·lit. Like, like, like.

Que una de les funcions del turisme és produir il·lusions sobre les coses que hem viscut i som es nota especialment en la sala que hi ha al final de la cua. Davant d’una pantalla verda, els turistes s’aturen perquè els facin una foto. Després, allà on hi ha la pantalla, hi afegiran digitalment una panoràmica de les cascades i te’n vendran una còpia. Establir la mínima distància entre allò que esperem que el món sigui i allò que és. Del somni del viatge el turista no pot despertar-se’n mai i la conspiració és col·lectiva i val 10 dòlars. Quan em toca, m’hi poso d’esquenes, de cara a la pantalla verda. “La càmera és aquí, senyor”. “Ja ho sé, estic mirant les cascades”.

El viatge intestinal

Dalt del vaixell, que té wifi no fos cas, els mòbils es mullen i el bram de l’aigua domestica crits i rialles amb la mateixa superioritat amb què l’espectacle natural justifica la sensació de ramat i amb la mateixa força amb què el tedi es torna tensió, l’avorriment muta en meravella i l’egocentrisme en minúcia còsmica. El menyspreu amb què el Niàgara ens escup la seva saba crea un moment magnífic: tothom tanca els ulls.

Som al lloc exacte que hem somiat, a l’epicentre de totes les ficcions. Hem perseguit l’experiència del paisatge irrepetible i espiritual, horitzó cultural, Marilyn Monroe. Tenim la foto immaculada i els cosins del poble donant fe de la nostra existència al Face­book, like, like, like. Però en el moment precís, punt de fuga, hem tancat els ulls i només podem construir una imatge mental, un potser fet d’esquitx, de bram i de vaivé. Ícars d’aigua dolça, se’ns ennueguen les pestanyes i no podem assolir la veritat del nostre viatge. O sí: en aquest moment el viatge es quimifica a l’estómac, un descargolament laxant que estarrufa les sinapsis. Dura tan poc que no és felicitat sinó alegria, el cervell buit i lliure. Quan ho expliquem, en dispersarem la concisa virtut amb photoshop i adjectius, i de mica en mica, arrebossats d’avorriment i rutina, n’oblidarem la intensitat i la substituirem per l’orgull mat del turista.

Matar l’estona

L’embarcació gira cua, desfent-se i desfent-nos dels remolins. Mentre ens n’allunyem, es comprèn millor el moment en què l’aigua fon la seva coherència i es fa boira infinitesimal contra les roques. Sortilegi hipnòtic. Al capdamunt del cingle, la ciutat canadenca de Niagara Falls sobresurt amb els seus hotels de quaranta plantes. Es diu que el turisme prostitueix les ciutats i en bastarditza la cultura.

Aquí no. Aquí la ciutat és el que és, turisme i res més.
No hi ha substrat ni altra substància que no sigui el turisme i els seus hotels i pàrquings i, sobretot, la munió d’activitats absurdes per matar l’estona. És la derrota del sublim. Podries passar-te hores deixant que l’estimball de la cascada et fetillés. Però si es tracta de veure-la, d’haver-la vist, amb menys d’una hora has fet el fet i ja has pagat la nit d’hotel. Matar l’estona. El meu sogre i jo, en un moment de lucidesa inconscient, ens quedem embadalits mirant un dels aspersors que mantenen humida la gespa del passeig fluvial. La cadència. Els sogres i la Sara se’n van a fer una de les poques coses interessants que queden per aquí: baixar a peu de cascada, perseguint un altre fragment d’alegria. Jo me’n torno a l’hotel a escriure, i de camí provo de retenir el bram, l’esquitx i el vaivé. Però a l’estómac ja només hi tinc la gana de sempre i em compro el mateix refresc de sucre que ven el colmado de sota casa.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca