Si dubtes

05 de setembre de 2015 2

Un dubte raonable: saber si una Catalunya independent podrà ser membre de la Unió Europea. Com va explicar l’economista Jordi Galí en un article a El País de l’any 2013, tenim dos escenaris. El primer és senzill: si hi ha col·laboració amb l’Estat espanyol, cap problema en aquest front, més enllà de les formalitats, la negociació del deute públic i alguns compromisos. És el model del Regne Unit.

Però suposem el pitjor dels casos: Espanya bloqueja l’entrada de Catalunya a la UE. Amb tot, aquest escenari no significa que Catalunya no pugui mantenir l’euro, o que no se signi un acord de col·laboració amb la UE per a la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones. Aquests drets no estan restringits a la UE i hi ha diverses maneres de fer-los efectius, com a Suïssa. Els països i les institucions europees tenen més interès en mantenir-los que en fer-los desaparèixer. L’àrea econòmica de Barcelona no és una nimietat. Fins i tot els bancs catalans podrien accedir a la liquidesa del Banc Central Europeu a través de filials en la zona euro, com fan altres.

El principal problema seria per a Espanya. Sofriria costos econòmics i cap avantatge, més enllà del guany emocional derivat de no rendir-se. Galí creu que els incentius, un cop la independència fos un fet, durien Espanya a negociar, amb els terminis i les formalitats que calguin. L’incentiu principal és el deute públic: si volen que Catalunya n’assumeixi la seva part no hi ha altre remei que asseure’s a negociar. A aquestes altures hel·lèniques, tots sabem quina força té la presència d’un deute immens en una negociació política. Abans de la secessió, l’incentiu per a Espanya és amenaçar; després, negociar.

Però estic disposat a assumir un escenari en què Espanya opta pel boicot i res més. Entenc que molta gent creu que aquest serà l’escenari, malgrat la presència d’incentius en direcció contrària. Assumim doncs una hipòtesi amb grans costos per a Catalunya. En aquesta escenari, Espanya estaria disposada a disparar-se un tret al peu per obstaculitzar el desenvolupament català. Estaria disposada a bulimitzar-se el deute, a recaure en una crisi encara més profunda, a canvi de no renunciar al projecte nacional que sempre ha somiat. La preservació de l’ hegemonia cultural i identitària passaria per sobre del seu propi futur material i polític.

Si aquesta és la raó per la qual dubtes, si aquesta és la teva hipòtesi sobre Espanya, siguem conseqüents: res no impedeix a l’Estat de comportar-se exactament igual en la situació actual. Potser així, les carències en infreastructures, l’Ave radial-identitari, la discriminació fiscal i cultural, i el centralisme ineficient i antidemocràtic els veuràs com una forma de perjudicar tothom per evitar que Catalunya questioni en excés el poder dins d’Espanya. És  només una hipòtesi, però amb dos estats amb garanties avui inexistents, aquest tret al peu és més fàcil d’evitar. Si dubtes, dic.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • El Gat Negre

    Benvolgut,

    Et fem arribar un enllaç a través del qual podràs accedir a un document d’anàlisi sobre la interpretació dels resultats electorals el proper dia 27S.

    Aquest document l’hem redactat tres simples ciutadans preocupats per la propagació, a través dels mitjans de comunicació (que hem detectat ja en la fase inicial de la campanya electoral), de certes lectures que considerem del tot esbiaixades, tendencioses i perjudicials pel procés.

    Considerem que són reflexions que cal tenir molt en compte, sobretot per part d’aquelles persones que puguin tenir algun paper com a opinadors als mitjans de comunicació durant la campanya i molt especialment la mateixa nit electoral i els dies següents.

    Ens agradaria que poguessis fer-hi una llegida.

    Moltes gràcies.

    https://www.scribd.com/doc/280986256/L-independentisme-catala-guanya-en-nombre-d-escons-pero-perd-en-nombre-de-vots

  • Paco Palanques

    Jordi, no em cosidero indecís doncs ho tinc molt clar i no combrego amb el “procés” .Soc fidel de pensament en una Catalunya amb més autonomia a través de canvis en la constitució. Això si, respecto totes les posicions encara que les vegi equivocades.
    És, i ha estat sempre, el meu posicionament i encara que sembli un immobilisme desacord amb l’actualitat aquesta mateixa actualitat m’ha portat a no creure en absolut en que la política pugui solucionar el meu dia a dia i el meu dia a dia, des de fa més de 30 anys, és lluitar en els mercats exteriors sota la marca “espanyol de Catalunya” i no m’ajuda en absolut la posició nacionalista d’uns ni la independista d’altres.
    El meu pare té 93 anys i explica que ha viscut una monarquia, un republica, una guerra, una dictadura i una monarquia constitucional i en el fons va aconseguir estudiar, treballar, tirar endavant una família i viure una vellesa digna gràcies al seu esforç fos el que fos el govern o desgovern imperant.
    Tot i així he estat 34 anys defensant una posició cristiana i catalana alli on fos i fins i tot aquesta posició m’ha decebut.
    Mantinc la meva fe en els què, per ara, no han canviat la jaqueta (a saber per quins motius) però, honestament, cada vegada estic més d’acord amb aquella frase que diu que la política és un mal necessari.
    La Monica és una gran amiga. Compromesa i activista però no tots els que pensen en altres opcions som indecisos.
    Una abraçada i sàpigues que et vaig escoltant via RAC1.

  • Cerca