Sortint de Nova York en cotxe

27 d'agost de 2015 0

La Vanguardia 22 agost 2015

A un dipòsit de distància, ja a Virgínia, l’encarregada de la benzinera duu els cabells recollits amb una bandera confederada. És una dona menuda i rodoneta, i els flocs rinxolats li sobresurten graciosament de la “impol·luta.” Arran de la masacre de Charleston del juny passat a mans d’un supremacista blanc de 21 anys fervorós de la confederada, es va iniciar una campanya a tot el país per retirar-la dels espais públics. Ha estat un èxit, però també un debat agre.

“Duus la bandera com a forma de protesta?” “Yes, sir.” “Explica-m’ho.” “És senzill: els que la volen prohibir ho fan per ignorància del què significa i perquè volen que signifiqui el que no significa.” El circumloqui em sembla significatiu. “I què significa, aleshores?” “El mateix que ha significat des que la van crear: que el govern no té dret a ficar el nas en el que passa dins de casa teva.” Mentre parlem s’ha format una confederació de clients que fan que sí amb el cap. Insisteixo: “¿I què volen que signifiqui: racisme?” “Exacte. Fixa-t’hi bé: a Washington volen una guerra racial. Així, si hi ha disturbis greus, poden aplicar la llei marcial. Obama podria continuar de president sense haver de celebrar eleccions: aquesta ha estat la seva intenció des del començament.” Silenci. La parròquia ha deixat d’assentir, incòmoda. Paguen la benzina i surten, remugant com qui marxa del funeral d’un vell amic.

Converses per hores

A Dallas, aparquem al motel i demanem un Uber per sortir a sopar. N’hem agafat uns quants en diverses ciutats i a tots els xofers els pregunto per les condicions laborals. És el debat del moment. ¿Com és una vida d’autònom per hores? Tots n’estan encantats, com era previsible. Tenen altres feines i fan hores amb el seu cotxe particular per complementar el sou. L’app del mòbil que ho gestiona tot és ideal, em diuen. El sobresou és substancial, em diuen. Tinc projectes, em diuen. La llibertat, em diuen.

Però a Dallas no. A Dallas el xofer fa hores d’Uber als vespres per no estar sol. És un home negre de 42 anys, extremadament jovial, amb un punt d’ingenuïtat. Treballa en un centre d’educació d’adults amb discapacitats psíquiques profundes: “són no-verbals”. La feina li agrada, però es passa les nits veient pel·lícuques a l’ordinador tot sol. Fent de xofer s’obliga a sortir i parlar amb gent. Fa uns 10 mesos que viu a Dallas. És d’Arkansas, on hi té la mare, l’exdona i un fill de 21 anys que s’ha casat fa tot just dues setmanes: “deu estar gaudint-ho, no m’ha trucat encara.” I riu. I s’encomana. Va passar 10 anys a l’exèrcit, destinat a Alemanya; mai va entrar en combat. “M’hi vaig allistar per fer coses diferents, però al final volia recuperar la vida.” Quan arribem ens agraeix que li haguem descobert el carrer on hi ha un bar del que li han parlat.

El fugitiu

A la zona d’acampada del Gran Canó del Colorado, un home es fa un entrecot en un fogonet. Entre les cames, l’emprenya un caniche gris. El convido a compartir el nostre foc. Ha conduit des de Nova York, com nosaltres, però on nosaltres busquem, ell fuig. Fuig d’un nòvio que li ha trencat el cor. Té dues feines: és professor substitut de primària i trafica amb marihuana. De professor no se’n sortia, però des que és camell fins i tot s’ha comprat un cotxe. “Tinc normes: no siguis avariciós, no venguis a gent que estigui a l’atur ni a estudiants d’institut, i res de substàncies addictives: ni tabac d’estraperlo ni cocaïna.”

Mentre consentim el gos, ens porta cervesa de Califòrnia, bourbon blanc de Nou Mèxic, marihuana de Quebeq i una tirallonga de reflexions sobre el lamentable estat dels nordamericans: “som ganduls, estem grassos i només volem veure la tele; necessitem immigrants, sang nova i idees fresques.” L’alcohol i la maria el fan entrar en un bucle tragicòmic: “per un cop que tinc un nòvio jove, guapo i nimfòman, m’he deixat anar i m’he engreixat.” Parla sol. És un home en el pitjor moment de la vida, ansiós per explicar tot el que s’ha dit a ell mateix a la carretera. Pensa en tornar a casa, “més de 100 clients confien en mi.” Marxa a temps de no fer-se pesat, mig begut, cap a la tenda. El caniche el segueix, fidel. Quan ens llevem, ja han fugit.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca