Tots els mons

14 de novembre de 2015 0

Amb Catalunya em passa com li passava a Sant Agustí amb el temps: si no em preguntes què és, ho sé; si m’ho preguntes, no ho sé. En canvi, aquests dies al Parlament –la setmana tragicòmica– en són l’estampa més fidel i precisa.

La negociació fallida entre Mas i la CUP és la mateixa que hi ha als llibres d’història. Uns en diran lluita de classes i els altres dogmatisme ideològic, però expressa un conflicte que jo he vist als patis dels instituts, a les assemblees universitàries, en un refugi d’Ulldeter, en una protesta a l’Ebre, a les manifestacions sindicals, en un debat a Cornellà, en un bar del carrer Balmes i fins i tot en els últims crits que se senten en barris i pobles després del concert de la festa major.

La CUP representa un món durant anys amortit per la idea central de la política catalana: no hi ha alternativa ni en el pla socioeconòmic ni en el marc general de relacions amb l’Estat. Però quan es posa en qüestió el dogma central d’una societat totes les idees guanyen una oportunitat. Posar en qüestió el dogma de progrés econòmic i el dogma nacional espanyol ha fet que el discurs de la CUP aixoplugui activistes i activats. Era i és absolutament impensable fundar un Estat sense una reconciliació, sigui estratègica i temporal, amb aquest món.

A Junts pel Sí li passa una cosa similar: la seva existència es deu justament a la conjugació d’uns móns que s’odiaven. La superació de la tensió històrica es pot veure com una victòria estratègica i cínicament maniobrada per Mas, però també com el reconeixement d’una veritat: sense acord, res. Més enllà de la cridòria, res del que ha passat al Parlament és una sopresa: el 27 mateix a la nit ja sabíem que hi hauria una declaració i que seria suspesa i que pujaria el to judicial, i ja sabíem que Mas no seria president ni en primera ni en segona votació. Però el problema de fons de la CUP no és Mas, és que no sé si s’ha reconciliat amb el fet que aquesta part del país no li agradarà mai, i algun dia hi haurà de pactar, si vol alguna cosa.

La gràcia de l’autodeterminació és que tot sura. El protagonisme de Ciutadans també és una veritat que vivia amortida pels eufemismes del PSC, CiU, i fins i tot del PP de l’era Piqué. En el discurs d’Arrimadas hi ha la duresa explícita d’haver-se desempallegat d’aquests paternalismes, però també té la seva paradoxa: el partit que, juntament amb l’entorn de la CUP, més radicalment significa una esmena al pujolisme, prova ara d’apropiar-se i resignificar el mot ‘catalanisme,’ reivindicant l’estat d’ànim del autonomisme. Els poders locals busquen noves maneres de dissimular a través de Rivera, però tampoc no pots liderar res a Catalunya sense aquest espai emocional. Arriba un moment, com saben PSC i ICV, que si vols pactar amb el poble, primer has de reconèixer-lo com el que és.

Suposo que si la paraula ‘nació’ significa alguna cosa, deu ser la capacitat de pactar els odis. Però si em preguntes per Catalunya, no ho sé.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca