Tres dogmes

03 d'octubre de 2015 1

L’autonomisme eren tres dogmes. (a) Hi ha espai en la Constitució per fer de la tensió atàvica entre Catalunya i l’Estat un espai fructífer per a tothom. (b) Hi ha una massa de votants lleials a Espanya que mai no voten a les eleccions autonòmiques, però si es tensa massa la corda sortiran a votar i no només derrotaran qualsevol proposta rupturista, sinó que acabaran amb l’hegemonia política del catalanisme autonòmic. En conseqüència, (c) només la negociació a la menuda incrementa l’autogovern.

Dimecres va fer 10 anys que es va aprovar al Parlament, amb el 89% dels diputats (tots menys el PP), l’Estatut que els encarnava. Vaig ser testimoni de l’abraçada elèctrica entre Manuela de Madre i Pujol. L’endemà, Montilla anunciava esmenes: començava  l’era del no. Zapatero va reduir l’espai del dogma inicial i Rajoy, primer amb la recollida de signatures i després recentralitzant, l’ha fet desaparèixer. Entre un i altre, el Tribunal Constitucional es va carregar el gradualisme negociador. La força: el dogma del mig.

El novembre del 2007 Artur Mas feia una conferència en la que donava per mort el catalanisme que havia postulat Prat de la Riba just 100 anys abans i feia oficial el “dret a decidir” (eufemisme: no tensem la corda). Però el 2010, la seva proposta estrella encara fou el pacte fiscal –que ell mateix havia detallat en aquest diari en un article de 1998–.

El problema de fons que tothom arguïa era el dogma central: si tensem, perdem. En un off the record de finals del 2007, el candidat Mas em va dir: “Si em garanteixes que l’endemà de la independència no se’m parteix el país per la meitat jo em veig capaç d’aconseguir-ho.” Aquest axioma ha guiat totes les seves accions des d’aleshores, i és el cor de la meva discrepància amb la seva estratègia. Mas ha deixat el conflicte (democràtic) pel final (rebaixant la pregunta per acontentar UDC, ICV i les elits respectives, aigualint el 9N, les 23 propostes a Rajoy…). Jo l’hagués preferit al principi: votar la pregunta escocesa al Parlament, per exemple. Però és la via Mas i fins aquí ens ha dut.

Diumenge 27 de setembre a les 8pm va morir el darrer dogma. 77% de participació (se’ns deia que a partir del 73%, caput), 48% de sís, 39% de nos, 12% d’agnòstics. Majoria absoluta de l’independentisme (ergo, implantació territorial arreu). I absoluta normalitat cívica per totes les bandes.

Tothom entén que amb un 50.01% dels vots a la pantalla avui hi diria Game Over. Però els 72 diputats obren la porta a preparar les institucions pel salt i per obrir negociacions, i el 2% que falta obre una escletxa per què el govern central (el d’ara o el de gener) proposi un referèndum on es comptin vots sense agnosticismes: tothom -fins i tot els assessors de Ciutadans- ho veu raonable, aquí i a fora. Tant si es convoca com si no, però, la legitimitat de l’independentisme s’eixampla.

El país discrepa, és plural, però no n’eren dos –un de minoritari governant, un de majoritari callant–. Ha mort el dogma, hi ha país.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Lluís

    Confio amb la teva visió. Tanmateix però s’està cometent una errada de fatidiques conseqüencies: No es pot deixar de banda en Mas doncs el país que volem és un país normal en el qual hi haurà gent d’esquerres i de dretes, gent progressista i consrvadora. És hora de unir esforços no de rebutjar a ningú i menys a qui, personalement, se l’ha jugat per fer possible ser on sóm.

  • Cerca