Un particular cofoisme

16 de gener de 2015 1

La Vanguardia 16 gener 2015

Un dels espectacles més depriments que ha ofert Europa després de l’atemptat de París ha estat la reacció generalitzada d’intel·lectuals, periodistes i polítics basada a organitzar un debat al voltant de per què no som uns bàrbars. És molt més interessant preguntar-nos què tenim en comú amb els terroristes que amb les víctimes, no només perquè els terroristes són fills dels nostres buits, sinó perquè, buscant un mirall en els morts, ens fem els innocents i ocultem els lligams íntims irrenunciables que edifiquen la nostra vida.

La idea central de l’intel·lectual continental és que nosaltres, els europeus, defensem uns valors universals, com el de la llibertat d’expressió, i és per aquest motiu que tenim al davant uns bàrbars fonamentalistes.

Però ¿per què són universals, els nostres valors?

L’europeu mitjà, educat en l’escola eurocèntrica, convençut de l’eureka civilitzatori, respondrà que els nostres valors són fruit de la raó, a diferència de les conviccions dels altres, que són fruit de la ignorància, la fe, els sentiments, el clima o la dieta.

Allò que ningú no vol explicar és que tots els discursos de la raó han fracassat. Ni científics ni filòsofs han estat capaços de sostenir cap dels nostres valors sobre una argumentació racional satisfactòria. Mira endins i també veuràs els teus salts. De fet, la raó mateixa és una contingència històrica, una projecció poètica d’algunes operacions matemàtiques no gaire diferents d’un sudoku, un gènere literari fet de bons sentiments.

Però és útil i ens dóna carta blanca per dir als altres que són uns retardats mentals. Sóc partidari de poder-ho publicar tot, especialment la sàtira ofensiva, sobretot quan em fa fàstic, però hem d’abandonar urgentment la idea que tots els homes compartim un seguit de principis morals intrínsecs que, curiosament, resulta que són els nostres. Principis que tothom pot descobrir fàcilment amb l’ús de la raó i de la ciència, i que qui no ho fa està per civilitzar.

Quan diem que els nostres valors són universals expressem una convicció molt particular: que tothom hauria de viure com nosaltres. Però la llibertat d’expressió, com tota la nostra noció de llibertat, no és un valor universal, és un valor nostre, particular, com ho és la pretensió d’universalitat.

La pregunta que ens fa l’atemptat no és si hem de poder ofendre, sinó si estem disposats a morir per aquest valor. La vida, no la raó. Per això, quan vulguem interpel·lar altres vides que trobem més cruels i menys lliures, val més ensenyar què tenim, i dir: fins aquí hem arribat, aquest és el límit de la nostra crueltat. És més honest que dir que raonem millor que ningú, que gaudim de passi VIP als principis universals i que, tard o d’hora, els altres abandonaran tota esperança i se sumaran al carro rient a cor què vols.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca