“We shall overcome”

15 de març de 2015 0

(sense rumiar-hi gaire)

Dijous vaig anar a la Universitat de Princeton a escoltar una taula rodona sobre l’autodeterminació de Catalunya en el context global. Hi participaven l’Albert Royo, el cap del Diplocat, el Carles Boix, catedràtic a Princeton, el Francesc Vendrell, autoritat en dret internacional — a més de democristà del sector Carrasco– i Woldgang Danspeckgruber, el director de l’Institut Liechtenstein on Self-Determination. Aquest darrer va tancar les intervencions amb un comentari que em va agradar. Va dir que tots els casos d’autodeterminació són sui generis, cap d’ells és comparable: ni Catalunya es pot comparar amb Kosovo, per entendre’ns, ni tampoc es poden fer comparacions amb el que va passar a Iugoslàvia en general. El dret internacional evoluciona, i el context importa. Hi estic d’acord, i el comentari té prou teca per dir moltes coses, però ara m’interessa per un altre motiu.

Aquest diumenge, el Sunday Review del New York Times publica un article preciós sobre l’origen del famós himne de l’època dels drets civils, ‘We Shall Overcome.” (Aquí: http://www.nytimes.com/2015/03/15/opinion/sunday/birth-of-a-freedom-anthem.html?ref=opinion&_r=0=) L’article explica que l’himne no es pot circumscriure als anys de la lluita pels drets civils dels negres que tots coneixem per l’ “I have a dream” de Martin Luther King Jr. Que cal entendre’l en un context més llarg en el temps i més porós: no només justícia per als negres en els 60s, també justícia social, individual i col·lectiva, en tots els àmbits.

Aquestes dues idees posades juntes m’interessen per dir que quan alguns catalans es posen les mans al cap perquè un polític o un intel·lectual fan referència a altres moviments polítics d’alliberament per explicar el moviment català es fan els puristes sense raó. Tots els casos son sui generis, sí, però ho són justament perquè mai no existeix un relat clar i vertical, de causes i efectes, que pugui convertir-se en un seguit d’abstraccions aplicables, com si fos una llei o una lògica. Apel·lem a lluites diferents i descontextualitzades perquè reconeixem un esperit amordaçat i volem desplegar una ambició similar, una ambició de contacte amb l’altre, d’edificació d’un espai comú de llibertat. Cap llibertat és absoluta, i els béns que perseguim uns i altres sempre estan confrontats i demanen de cessions i d’avaluació de costos i beneficis. Per aquest motiu, bàsicament el que fem és empènyer, empènyer la ratlla de la llibertat un pèl més enllà, muntant les espatlles dels que ens han precedit, tan a les palpentes com nosaltres, per obrir més espais. I ho fem amb la mateixa determinació, amb la mateixa aspiració de dignitat.

La lluita dels drets civils americans fou sui generis, com ho fou la revolta jònica a la Grècia amenaçada per l’Imperi Persa, com ho fóren les repúbliques italianes al segle XII, o com ho fou el moviment pragmatista que aparegué després de la Guerra Civil americana. També ho són els diversos esclats autodeterministes de la història de Catalunya. Per això quan es diu que els paràmetres d’avui no són aplicables a, posem, la Guerra dels Segadors o les revoltes socials de la Barcelona industrial del XIX, afirmem gairebé no-res perquè el que sí és comparable, i de fet, inevitablement comparable, és l’actitud moral que impulsa la voluntat de reeixir. Això també val per, posem, l’esquerra catalana que preferiria parlar d’una unió fiscal europea que del dret a l’autodeterminació. És aquesta pulsió la que ens defineix com a animals socials.

La història de l’himne “We shall overcome” explica que tots els moviments són bastards i tots s’alimenten de gramàtiques injustes, i tots busquen sintaxis més equitatives. Moviments socials, racials, identitaris i feministes, nocions materialistes i espirituals: tot es barreja en una pulsió impura i humana. Al final cristalitzen perquè són capaços d’oferir una síntesi que apunta cap a un espai alliberable, conquerible per la dignitat. Quan un català de Terrassa es compara amb Rosa Parks no està devaluant el moviment negre, ni està dient que la situació de Catalunya sigui la del segregacionisme sureny. Està dient que voldria ser tan petit i tan gran com el gest alliberador que alimentà el moviment dels drets civils americans. Està parlant d’ell mateix i del fil narratiu que explica la pulsió social de la naturalesa humana. Està parlant de dignitat. Quan se li nega la comparació amb arguments contextualistes en realitat se li nega la pulsió. Se li vol negar la pulsió.

La dignitat és prèvia a l’articulació, no és ni una directiva ni una estratègia de màrqueting, però ja és enterament política. És un batec incomprensible que busca reconeixement –reconeixement polític. Per això si avui nosaltres volguéssim cantar ‘We shall overcome,” no estaríem dient que Fernández Díaz és del KKK, estem parlant de la necessitat d’explicar la nostra pulsió com una pulsió de dignitat. Això no vol dir que no es pugui discrepar o que no es pugui fer servir l’excusa de la comparació per explicar les diferències: obvi. Vol dir que cada cas és sui generis i cada cas omple les seves carències amb les seves aspiracions, i que, per fer-ho, busca en les melodies antigues patrons rítmics per posar-hi noves lletres. No entendre això és reduir-se a l’enfrontament mat, sense rugositats ni relleus, sense sui-generis. Una forma d’uniformització que deshumanitza. Deixeu que cadascú canti el seu ‘We shall overcome,” i homenatgi així tant la seva dignitat com la dels altres. L’eco de la història ressona diferent cada vegada que rebota contra el mur del moment.

 

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca