El referèndum és la mare dels ous. Resposta a Germà Bel

11 d'octubre de 2016 0

(article publicat a elcrític.cat el 12 de juliol del 2016. Enllaç)

El primer que he fet quan he llegit l’entrevista que Pere Cardús li fa a Germà Bel a Vilaweb ha estat anar a mirar si Bel l’havia piulat o no. Hi he trobat tantes incoherències que m’ha semblat que l’hauria esmenada a Twitter, i no volia criticar-la sense estar-ne segur. Però no, l’ha trobada magnífica.

Bel diu que el full de ruta vigent inclou una declaració d’independència abans de les properes eleccions, que serien eleccions constituents, al final de les quals hi hauria un referèndum constitucional que ratificaria la independència. Un parell de preguntes més avall, però diu que “el nostre full de ruta no en tenia cap, d’actuació unilateral.” Tenim doncs una declaració d’independència que no és una acció unilateral. L’única manera d’entendre això és que aquesta declaració sigui com el document aprovat el passat 9N per JxS i la CUP, o les successives declaracions de sobirania que ha anat aprovant el parlament: paper mullat de consum intern.

Aleshores, en realitat, aquesta “declaració d’independència no unilateral,” o DINU, no seria vigent fins que no se celebrés un referèndum constitucional. Per celebrar aquest referèndum constitucional, primer hi haurien eleccions constituents, a les quals s’hi presentarien com a constituents alguns partits i d’altres no. Preguntat per la confusió que això podria suscitar, si, per exemple, hi tornen a haver partits ambigus de ni sí ni no presentant-s’hi, com Catalunya Sí Que Es Pot el 27S, Bel diu que “si torna a haver-hi el mateix resultat, amb les candidatures que siguin –una, dues o sis– que demanen el vot per referendar una independència i no aconsegueixen els vots necessaris, és que no som prou.” Aquesta ambigüitat dels plebiscits via eleccions és un dels principals problemes d’aquesta via, i que es resol amb un referèndum, on es veu qui vol què exactament. Però a més, com es veu, obliga tothom que vulgui la independència a votar determinats partits, de qui hom pot pensar que són corruptes, o ineficients, o poc de fiar. Els partits fan d’intermediaris de l’expressió genuïna de la voluntat de ser o no ser independents.

Però, en tot cas, tindríem una DUNI, després unes eleccions en què caldria votar els partits independentistes, i després un procés constituent en què alguns partits, no tots, es posarien a redactar una constitució. En aquest punt, malgrat que hem fet una declaració d’independència, encara no som independents, i estem redactant una constitució amb tots els incentius de l’autonomia encara sobre la taula. Aleshores es convocaria un referèndum de ratificació de la constitució que seria alhora un referèndum sobre la independència: si guanya el sí a la nova constitució som independents, si no, continua vigent l’actual Estatut d’Autonomia.

Aquí és on les coses es posen interessants: segons Bel, la diferència principal entre convocar directament un referèndum sobre la independència aquesta legislatura o fer primer una declaració d’independència no unilateral, després unes segones plebiscitàries i després un referèndum de ratificació és que aquest segon ja no seria sota legislació espanyola, perquè ja ets un estat: “Aleshores ja ets fora del marc constitucional i legal espanyol.” Això vol dir que en algun moment abans de fer aquest referèndum, has de poder prendre el control del territori, per poder celebrar-lo i per poder imposar aquest nou “marc legal”. És a dir, que sí que ja seríem independents, abans d’aquest referèndum de la constitució. Però en una altra resposta, Bel diu: “L’efectivitat –és a dir, l’exercici físic– de la imposició de llei no és al nostre full de ruta en cap moment previ a la ratificació en unes noves eleccions i un posterior referèndum constitucional.” O sigui que no, que aquest nou marc fora de l’espanyol que faria que el referèndum constitucional fos diferent d’un referèndum sobre la independència no seria imposat fins després del referèndum.

Referèndum vinculant o Constitucional?

Això és rellevant perquè aleshores les crítiques al referèndum sobre la independència es tornen centrals per al referèndum constitucional:

“No he sentit ningú que digués que tenim els dispositius d’un exèrcit per a imposar la llei en un territori i a unes persones i que farien que el referèndum fos vinculant. Què es pensen que el fa vinculant, si no? Que surtin un parell de persones dient que és vinculant?”

Aquesta mateixa pregunta es pot fer al referèndum constitucional: què és allò que el posa fora del marc espanyol? Que un parell de persones ho diguin? La declaració d’independència no unilateral? Si no tenim els dispositius d’un exèrcit, com el farem vinculant? Si no cal, per què sí que cal per fer un referèndum en què la pregunta és sobre la independència i en lloc de sobre si ens agrada la constitució que hagi fet el Parlament? Algú ha dit per twitter, i Germà Bel li ha fet “like”, que la Declaració d’Independència et posa sota l’empara de la Haia, cosa que pot estar molt bé en un contenciós a anys vista, però que no et soluciona el problema de l’efectivitat en el moment: o és que la Haia enviarà els soldats que reclama Bel? No. Amb un referèndum sobre la independència, si es guanya i es proclama la independència, la situació no només és igual en termes jurídics, és que és millor en termes de legitimitat. Un referèndum l’entén tothom: és una moral mínima.

Però més important que tot això potser sigui entendre que quan Germà Bel diu que la declaració d’independència prèvia a les segones plebiscitàries constituents i al referèndum constitucional no és unilateral ho diu per explicar que la CUP hi podria donar suport, atès que els diputats d’Anna Gabriel ja van avisar el 27S que sense un 50% de vots no farien DUI. Més endavant, en l’entrevista, Bel diu que, de fet, amb tot el que ha passat, es veu que al Parlament només hi ha 62 diputats independentistes, els de JxS. És a dir: que si la declaració d’independència es fa per fer-la efectiva, no té prou suport, i si té prou suport, és només una declaració sense conseqüències, com totes les altres que ha fet el Parlament aquests darrers anys.

Per què no diu Germà Bel el que hi ha en el subtext de tot plegat? Que no creu que es pugui fer, que el full de ruta no es pot aplicar, i que es tracta d’anar fent eleccions fins que sumin prou per fer-ho com ho volen fer. Amb 62 diputats no es pot, amb la CUP no es pot, el referèndum no es pot, i només es poden anar fent eleccions. Potser per això diu al final de l’entrevista que podria pensar-se d’entrar a militar al Partit Demòcrata dels antics convergents, si se’m permet una fuetada dialèctica pròpia del parlamentarisme saxó que Bel i jo admirem. Amb tot el respecte, com diu ell després de dir que el Referèndum és patètic.

Proposta: un referèndum vinculant

En contrast, el referèndum vinculant sobre la independència suposa una ruta ben senzilla. Aprofitem la feina feta en estructures d’estat, aprovem la llei de transitorietat jurídica i un reglament per fer un referèndum vinculant. El mateix dia es convoca el referèndum. La llei, que fa la funció de Declaració d’Independència, no entra en vigor fins després del referèndum. El referèndum el convoca el Parlament, emparant-se en el dret internacional, en el dret a l’autodeterminació reconegut per Espanya, i en les múltiples vegades que el Parlament ha aprovat des de 1980 que no renunciava al dret a autodeterminar-se. Contra el que diu Bel, això no és cap frau democràtic per incompliment de programa, i no és difícil d’entendre: convocant un referèndum el 2017 tornes la paraula al poble, i després, si guanya el sí, fas el procés constituent en llibertat.

Això és un conflicte amb l’Estat, certament. Igual que fer una DUI, o una DINU, o un referèndum constitucional. Però per les raons correctes, en defensa d’un dret universal de tots els catalans, pensin com pensin, vulguin el que vulguin, independentment de les seves adscripcions a un partit o un altre, sense haver de pagar el preu de cap intermediari concret, ni convergent, ni republicà, ni cupaire, ni encomú-podemita. Si l’Estat i el poble de Catalunya han d’estar a dues bandes diferents d’un conflicte, no preferiu estar del costat d’un referèndum abans que el de la policia? Celebrat el referèndum, anunciat com a vinculant pel Parlament, convidats els actors internacionals, protegit per la policia de la Generalitat, efectuat pels funcionaris de la Generalitat, després d’una campanya amb garanties democràtiques, espais electorals, i neutralitat per al sí i per al no, si guanya el sí, la llei de transitorietat jurídica entra en vigor immediatament, i es proclama la independència al Parlament.

Germà Bel té raó en una cosa, però: “De fet, el meu pronòstic és que, si es fes un 9-N bis, no votaria tanta gent.” Si es fa un 9N, sí. El 9N no va ser un referèndum d’autodeterminació, per això el 27S van ser unes eleccions plebiscitàries ‘per fer el referèndum que no ens van deixar fer’ i per això en la defensa dels querellats del 9N –honor i glòria, sempre amb ells–, s’hi argumenta que no ho era.

Si el referèndum és vinculant, i es fa bé, la gent hi anirà i votarà, perquè el seu vot comptarà i la seva abstenció no. Com sap tothom que vol saber alguna cosa, l’abstenció no compta com a “no” perquè això incentivaria la no participació, i el sí i el no no estarien en igualtat de condicions. Si vols parar la independència, vota: és l’única manera. Però si es fa un 9N-bis, és a dir, un procés participatiu no vinculant, esclar que hi votarà menys gent: jo, per exemple.

El 9N és responsable de dues de les idees més nocives del nostre moment històric. La idea que ‘no es pot fer’ un referèndum perquè ‘no et deixen’ i la idea que cal una cobertura legal catalana, local, per emparar el dret a l’autodeterminació (cobertura que aleshores el TC suspèn i ‘no ens deixen’). Si el 9N va demostrar alguna cosa és justament la contrària: que no poden frenar-lo. Recordem que el procés participatiu no vinculant que va acabar essent el 9N també va estar suspès pel TC i aquesta és la raó per la qual Artur Mas està imputat. I no el van frenar. I 2.3 milions de persones hi van anar a votar, tot i que no servia per a res concret. Un dels dies més bonics de la meva vida política, però siguem honestos: inconseqüent més enllà de l’agit prop i les batalles internes de la política autonòmica. I recordem també que els mitjans internacionals el van interpretar com un acte de sobirania, perquè és irrellevant si hi ha una llei local que ho diu. El dret a l’autodeterminació, com diu el seu propi nom, és un acte pel qual et determines a tu mateix, és un dret universal, però has d’exercir-lo, fer-te’l teu amb accions.

El conflicte de fons de la política espanyola i catalana és el no reconeixement de Catalunya com a nació –a diferència d’Escòcia i Quebeq–. No parlo d’essencialismes: què és ontològicament una nació? Sinó de la categoria jurídica de nació, la que hi ha a la paraula “Nacions Unides,” la que va fer que el TC digués que no ho som, la que va fer que a la constitució del 78 es parlés de nacionalitats –sense especificar qui– i la que va centrar la rebaixa de l’Estatut del 2005, en les negociacions i en el ribot. El no reconeixement és el que segons Espanya ens nega el dret a l’autodeterminació, que vol dir negar-nos el dret a ser un espai democràtic de decisió, que vol dir que els nostres consensos socials no valen res si no els avalen les majories espanyoles. Això no és fraternitat, això és dominació. Per això un referèndum vinculant posa el conflicte al centre, per les raons adequades, en el moment adequat, i de l’única manera que es pot fer dignament: convocat pel Parlament en defensa dels nostres drets, dels drets de tothom.

Es pot fer, és legal, és legítim, i és eficaç. A diferència d’una declaració d’independència no unilateral que no té majoria per ser vinculant seguida d’unes eleccions constituents només per alguns partits, seguides d’una redacció parcial d’una constitució i un referèndum que condiciona la teva opinió sobre la independència a la teva opinió sobre un text concret, i viceversa. I una de calamars! El processisme, en resum. En qualsevol dels dos casos, això sí, cal poder exercir el control estatal sobre el territori. Per això cal estar preparat. No tenim pressa, tenim feina.

Tot això no té res a veure amb recuperar cap unitat, sinó amb desfer el processisme d’estirar el xiclet, i anar a la mare dels ous: que decidim.

Si hem de desobeïr l’Estat, que sigui defensar la democràcia, la llibertat i la igualtat. Fem un referèndum vinculant i decidim si volem ser independents o no.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca