Com es veu l’autodeterminació de Catalunya des dels EUA?

11 de juny de 2016 3

Vaig fer aquesta conferència a Vic convidat per la Cambra de Comerç d’Osona a la tardor del 2015. L’aleshores president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, presidia l’acte.
Fa mesos que volia penjar-ne el text, però també volia arreglar-lo primer. No ho he fet, però com que hi proposo la celebració d’un referèndum d’independència he pensat que valia la pena posar-la.

Introducció 

La pregunta que encapçala aquesta conferència me la fan sovint. Hi he sortit guanyant: la majoria de periodistes, acadèmics, o polítics que de manera més o menys intensa comenten l’actualitat catalana es troben amb una pregunta molt menys concreta: “com ho veus?” “com ho veus?” De vegades, no cal ni ser un catalanòleg: quantes converses o discussions polítiques comencen cada cap de setmana, a l’hora de dinar, amb germans, cosins i cunyats, amb un ‘com ho veus?”? M’interessa aquesta pregunta, que té només tres paraules, com-ho-veus, perquè resumeix molt bé algunes de les coses que ens passen. Preguntem pel ‘com’ no pel ‘què’ o el ‘per què’. Aquest ‘com’ demana una resposta que et situï primer de tot en un estat d’ànim: ho veig molt bé, ho veig bé, ho veig malament, ho veig molt malament, i el meu preferit: “no ho veig gens bé” que és una forma de no dir que no ho veus no malament; –tot i que la versió més pura d’aquesta resposta és ‘no ho veig.’ De vegades, amb això n’hi ha prou: hi ha gent que només vol saber si estàs animat o no. D’altres vegades, un cop hom ha establert l’estat d’ànim de partida en l’espectre bé/malament, aleshores li toca explicar les raons per les quals ho veu bé o malament, i així comença el debat: “jo no veig tan bé, o jo no ho veig tan malament.” La pregunta sobre el ‘com’ és una invitació a discutir no sobre els fets sinó sobre la interpretació dels fets. “Els mateixos fets que jo veig i que tu veus tu els interpretes de tal manera que es podria dir que més o menys estàs de bon humor perquè et semblen indicis positius o bé els interpretes de manera més aviat pessimista, com a signe que, en realitat, entre allò que volem i allò que finalment està passant hi ha una distància massa gran com per ni tan sols guardar una certa reserva d’esperança racional? Vols un altre tall de fricandó?

Després l’”ho” del com ho veus. Aquest pronom feble m’encanta perquè no sabem exactament a quina paraula substitueix. Tots sabem perfectament a què ens referim, però si ens preguntessin a què ens referim no sabríem respondre amb precisió. El candidat més probable és ‘el procés’. Com veus ‘el procés’? Reconec que a li tinc tírria a la paraula ‘procés.’ Tinc els meus motius. El procés és una paraula que no significa res. És una forma de dir ‘tot el que passa’ com si tot el que passa anés en una determinada direcció. Qualsevol cosa és part del procés, fins i tot els entrebancs, els retrocéssos i els errors. Els somriures són part del procés, el dissabte que no compleixes amb les teves obligacions conjugals perquè has anat a escoltar una conferència a Vic també són part del procés. Fins i tot els silencis són part del procés. La paraula dificulta molt escatir quan una cosa va cara la barraca de l’autodeterminació o quan és una forma de dilació o una cortina de fum o un engany. El procés és el mecanisme perfecte per fer veure que fas alguna cosa i no fer res. El procés sovint és el principal enemic de la independència. El procés és, de nou, un estat d’ànim. La seva ambigüitat indica que no sabem molt bé què està passant. Els ‘fets’ del procés són, com els camins del Senyor, inescrutables. Això també explica la pregunta. Com ho veus, ho: això que no sabem exactament què és ni on ens porta.

Però el més interessant potser sigui el verb: veure. Quan preguntem com ho veus, preguntem dues coses. Veure és un dels sinònims que fem servir per ‘entendre’. 2+3= 5; 3+2= 5: ho veus? “Veus com jo tenia raó?” Dels cinc sentits que tenim, és el que identifiquem més amb l’acte de pensar. També diuem ‘ho pilles?” que es refereix a l’acte d’agafar alguna cosa –pillar-la–, ‘lo coges?’ en castellà, o ‘to grasp’ en anglès; però em sembla que hi ha un matís més orgànic, de posseïr una cosa amb la mà, fer-la nostra, i menys intel·lectual. Els grecs antics, per exemple, feien servir metàfores auditives per indicar el mateix: entendre el món era també estar armonitzat, afinat, amb ell. Nosaltres diem ‘sents?’ per saber si t’ha quedat clara la qüestió, si has interioritzat alguna cosa, si l’has entès de manera global. “Ens volen anihilar, em sents?” I encara, l’olfacte el fem servir per indicar la percepció d’alguna cosa que no és evident (e-vident, mirar, veure-hi): m’ensumo que guanyarem. No ho sé, no n’estic segur, però m’ensumo que sí –o que no. Quan preguntem ‘com ho veus’ estem preguntant què enténs, com raones.

Però ‘veure’ no és sinònim d’un pensament lògic i universal. No preguntem: “quina és la conclusió indiscutible a la qual qualsevol ésser racional i informat arribaria si pensés desapassionadament sobre els fets incontrovertibles del moment polític del nostre país?” Veure-ho indica perspectiva. Quina és la teva perspectiva subjectiva, ideològicament afectada, psicològicament condicionada, i políticament esbiaixada sobre el que sigui que sembla que està passant en la política nostrada? De nou, parlem de percepcions, d’interpretacions, aquest cop personalíssimes. La pregunta pressuposa que és difícil saber què està passant, i que la perspectiva de cadascú és incompleta, parcial. Per això preguntem per l’estat d’ànim. “Com ho veus” també és una forma de dir: tenint en compte el que sé de tu, com acostumes a mirar el món i analitzar les coses, quin és el teu estat d’ànim davant d’aquesta cosa incerta. Perquè com que costa molt de dir què està passant, quin és el contingut d’aquest ‘ho’ del ‘Com ho veus,’ si puc saber som et sents, puc extrapolar-ho i fer-me una idea del que està passant. Simplificant: si el teu cunyat optimista –la meva porra pel clàssic és 5-0!– diu ‘ho veig cardat,’ o el teu oncle torracollons i mestretites diu ‘anem bé,’ et fas una idea de l’objecte misteriós del procés segons la torre de guaita que cada perspectiva és.

Som una mala notícia

Aquesta llarga introducció no és recreativa, em serveix per sentar les bases del que diré ara. Al capdavall, la pregunta ‘Com es veu l’autodeterminació de Catalunya des dels EUA’ és la versió llarga i geopolítica del ‘com ho veus, ‘ i també diu moltes coses de nosaltres. Quan m’ho pregunten, sento decebre’ls, sempre responc dues coses: “ni ho sé, ni m’importa.” Si, arribats a aquest punt, algun dels assistents té ganes de marxar, només li prego que ho faci en silenci, per no despertar la resta de l’audiència, confortablement adormida. La resposta, en realitat, és menys contundent. És molt difícil, sinó impossible, de saber com ‘es veu’ això nostre des dels EUA –com ho veu qui?– i sobretot, crec que no ens hauria d’importar gaire, com ho veuen els americans.

Intento explicar-me sense complicar-ho gaire:

Tots els poders establerts tenen un biaix favorable a l’statu quo. Això és així, primer, perquè la inexistència d’un problema sempre és millor que l’existència d’una solució. Però segon, perquè l’estabilitat és un valor polític essencial, més important fins i tot que les conviccions, per la majoria, sinó tots, dels estats i poders existents. Estabilitat. No voldria allargar-me en meandres, però si prenem la història del pensament polític des dels seus inicis a Occident fàcilment trobem la preocupació per l’estabilitat com un dels centres de gravetat sobre el que tot pivota, en qualsevol ideologia, filosofia o moment històric. El primer text amb cara i ulls de la filosofia política Occidental, la República de Plató, ja expressa una preocupació central per l’estabilitat, i proposa, a més, fer ús de la inestabilitat en altres països enemics per sotmetre’ls. Aristòtil dedica moltíssimes pàgines al problema de l’estabilitat. Qualsevol règim que no és estable no és seriós ni pensar-lo. L’estabilitat justifica moltes coses: Sant Tomàs d’Aquino justificava l’obediència a un tirà anti-cristià per l’estabilitat. I tant Maquiavel com Hobbes, els pares de la filosofia política moderna, creien que l’estabilitat és l’única moral de l’Estat, la raó d’Estat. Més val un mal ordre que l’absència d’ordre, és la premissa. Fins i tot els revolucionaris, de Rousseau a Marx i a Lenin, tenen en l’estabilitat una prioritat. Ningú no vol que regni el caos. Más vale pájaro en mano que bueno por conocer. El filòsof de la política més important de la segona meitat del segle XX, que té una gran influència en la política i el pensament nord-americà, John Rawls, té dos llibres centrals. El primer es diu Teoria de la Justícia, i el segon Liberalisme polític. En la introducció del segon diu: Aquest llibre busca el mateix que el primer, però afegint-hi la preocupació per l’estabilitat, que ho condiciona tot. Sense l’estabilitat, la teoria de la justícia és un brindis amb ningú. O amb el Sol, que és dir el mateix. I podria citar passatges dels Analectes de Confuci, a la Xina del segle V a.C., o passatges del mateix Al-Corà, que insisteixen en el mateix: l’ordre, l’estabilitat, és primer. La justícia després.

Per tant, nosaltres no som una bona notícia.

Si alguna cosa és sorprenent, de fet, és que els EUA no hagin dit res encara massa desfavorable als nostres interessos. Però hem de ser conscients que l’única postura que podem esperar del govern federal dels EUA és una negativa. Primer dicursos dissuassoris, més o menys explícits, després amenaces de no reconeixement, i finalment dificultats en el reconeixement definitiu.

Poso un exemple. El cas d’eslòvenia:

El periodista pregunta: “Senyor, Eslovenia és a punt de declarar la independència d’aquí a uns dies, ¿quina és la seva opinió al respecte? ¿I estaríen preparats els EUA, en alguna circumstància, de concedir-li reconeixement diplomàtic?”

James Baker, el secretari d’Estat –o sigui, ministre d’Exteriors– del govern de Bush pare, respon: “No, no els el concediríem. I aconsellaríem contra accions unilaterals dutes a terme d’altra manera que no sigui a través del diàleg, la negociació i el consens.”

Aquesta entrevista és del 21 de juny de 1991. El dia 25, quatre dies després, Eslovènia declarava la independència. EUA no va ser el primer, ni el segon, ni el tercer estat en reconèixer-la. No va ser fins l’abril de l’any següent, unes setmanes abans de l’admissió a l’ONU, que van rebre el reconeixement. La raó? Una barreja de preocupació per l’estabilitat i pel context de relacions amb Rússia, en un moment molt delicat de desmembrament de la URSS i reducció de l’armament nuclear.

Què n’aprenem, d’aquest exemple? Que la independència, abans del fet, és incòmode i no destijada per ningú que no hi tingui un interès particular –i encara, si el té, se’l calla: qui voldria enemistar-se amb un estat existent abans de saber qui guanyarà la partida?–, però després del fet, l’incentiu, justament per raons d’estabilitat, és reconèixer-lo i tirar endavant. Aquesta és la principal raó per la qual crec que no ens hauria d’importar gaire què pensen als EUA sobre el ‘procés’ català. Per ara, aquest procés és només a) un afer intern, b) una molèstia, i c) una cosa sense transcendència.

Kosovo i nosaltres

Posem un altre exemple, aquest cop d’un escenari en què els EUA han defensat la independència d’un nou estat: Kosovo. Citar Kosovo sempre és controvertit, perquè les circumstàncies de Kosovo no són les de Catalunya en pràcticament cap variable. Però, en canvi, com que Serbia va demanar que la Cort Internacional de Justícia considerés il·legal la declaració unilateral d’independència del parlament kosovar, la resposta sí que ens afecta, perquè afecta tothom. La “sentència” de la Cort és prou coneguda, i diu que la declaració unilateral d’independència de Kosovo no contravé cap llei internacional. Això no vol dir que hi hagi un dret positiu d’autodeterminar-se unilateralment, però ni està prohibit, ni tan sols està regulat, de tal manera que calgui complir un seguit de requisits preestablerts.

Però en el procediment del tribunal, tots els Estats del món estaven convidats a dir-hi la seva. Espanya jo va fer –en contra–, i els Estats Units, que havien en part pilotat el procés kosovar, també ho va fer, a favor. Quins arguments van enviar-hi les institucions nord-americanes?

“Una declaració d’independència és l’expressió política d’una voluntat o desig per part d’una entitat a ser acceptada com a Estat pels membres de la comunitat internacional, un esdeveniment que la llei internacional, de manera general, ni prohibeix, ni autoritza ni de fet regula com a tal. Mentre que el dret internacional internacional pot governar situacions que impliquen declaracions d’independència en la mesura en què el dret internacional també en regularia les circumstàncies, com en casos en què la declaració ve acompanyada d’usos il·legals de la força o la violació d’altres normes peremptòries del dret internacional, com ara la prohibició de l’apartheid, no hi ha res en les circumstàncies de la declaració d’independència particular de Kosovo que pogués convertir-la en una violació del dret internacional. En aquest sentit, la declaració és “d’acord amb el dret internacional”, i els EUA sotmeten respectuosament que no hi ha cap necessitat de buscar una norma del dret internacional que proveeixi una autorització afirmativa de la declaració.”

image00

Aquesta cita resumeix molt bé la postura que va guanyar en aquest contenciós. No està prohibit, i només estaria prohibit si hi haguessin violacions dels drets humans. Aquesta negació es pot girar, esclar: Una declaració unilateral d’independència és legal, sempre que es faci de manera pacífica i democràtica. Però, com es veu en el redactat, el text es redueix només a Kosovo, a les seves circumstàncies, i és molt curós de no fer-hi afirmacions universals. Ni prohibit, ni autoritzat; ni falta que fa. És a dir: és política. Cas per cas.

image01

Més endavant, però, el text diu més coses.

“Una qüestió separada és si hi ha situacions fora del context colonial en què hi ha un dret afirmatiu de secessió sota el dret internacional proveït pel dret a l’autodeterminació.”

Aquest és el nostre context, és la nostra pregunta. El nostre context no és colonial, i la nostra pregunta és si tenim dret a l’autodeterminació.

“Serbia -diu el text– ha argumentat inequívocament que tal dret no existeix. Però tal com aquest tribunal sap prou bé, aquest tema ha estat subjecte a molt debat internacionalment, i fins i tot alguns dels aliats més fidels de Serbia han argumentat que un dret corrector d’autodeterminació existeix en casos apropiats.”

Aquí, l’advocat dels EUA diu que des de fa unes dècades s’ha acceptat que el dret a l’autodeterminació pot ser un remei –en contextos no colonials– si hi ha violacions dels drets humans. És el cas de Kosovo: la comunitat internacional va concloure que no hi havia altre remei que la independència. Aquí, més enllà de que la declaració no estigui prohibida, assisteix un dret quasi-positiu d’autodeterminació no-colonial. Aquest no és el nostre cas. A Catalunya no hi ha violacions dels drets humans. No podem apel·lar a dret corrector –i em permeto dir: per sort. Aquí és on Catalunya i Kosovo no tenen res a veure. Aquesta absència de violacions dels drets humans és un dels fets fonamentals del nostre cas, i és també una de les raons per les quals la comunitat internacional, i els EUA en particular, arrufen el nas quan tenen el nostre cas al davant. No som la solució a cap problema per a ells –hi ha pau i estabilitat–, i només som un potencial problema. En parlaré més endavant, del problema de no ser cap problema.

Malgrat que el cas del dret corrector no se’ns aplica, la frase no acaba aquí:

“En qualsevol cas, –insisteixo: en qualsevol cas–, la secessió no ha de ser necessàriament un exercici del dret a l’autodeterminació per tal de ser coherent amb el dret internacional. Tal com el Jutge Higgins ha explicat: ‹‹Fins i tot si, contra les assumpcions de la política contemporània, l’autodeterminació no és una autorització per a la secessió de les minories, no hi ha res al dret internacional que prohibeixi la secessió o la formació de nous estats.”

Què vol dir, això? Que si l’autodeterminació s’entén com un dret de les colònies, i si el dret corrector s’entén només com una solució a les violacions dels drets humans, i fins i tot si no entenem el dret a l’autodeterminació com un dret de les minories, culturals o d’altre mena, això no vol dir que la independència o la creació de nous estats estigui prohibida, encara que no s’anomeni autodeterminació.

Dit d’altra manera, els processos de secessió no són matèria jurídica per ells mateixos. Són matèria política. El cas de Kosovo era clar perquè, com va declarar un membre del servei diplomàtic nord-americà al seu congrés: “L’Statu Quo de Kosovo era insostenible i indesitjable. Si no s’adreçava, Kosovo s’hagués convertit en una incubadora de frustracions, extremisme i inestabilitat, que amenaçaria d’infectar tot el sud-est europeu.” I encara, en el mateix document, “que no hi havia cap alternativa viable a la independència de Kosovo.” I la seva independència “contribuirà a a la causa de preservar l’estabilitat i salvaguardar els drets humans dels ciutadans de tota la regió.” De nou, veiem com el binomi, estabilitat/problema és el central, en la qüestió. No és l’únic element important. La viabilitat del nou Estat també és indispensable, i els EUA citen la declaració de la Convenció de Montevideo sobre quins són els criteris per ser vist com un estat: 1. una població permanent, 2. un territori definit 3. un govern operatiu i 4. la capacitat d’entrar en relacions internacionals. Tot això només vol dir que una independència, un estat, és sobretot una qüestió de fets. En el salt de ser subjectes a un dret intern, a ser subjectes d’un dret internacional, com a estat, el que importa sobretot, en pla jurídic, és justament, el fet consumat. La desobediència a un dret intern només té sentit internament, i aquí la comunitat internacional no s’hi fica. Quan un líder internacional diu que l’afer català és un afer intern no només està dient que ja ens ho farem, sinó que també li està dient a l’estat mare que, mentre no hi hagi violacions dels drets humans per cap banda, també la nostra desobediència és cosa seva, que no esperi cap solidaritat –d’entrada.

La darrera cita del document que vull fer avui: “És certament el cas que les declaracions d’independència poden –i per la seva natura sovint ho fan- violar el dret domèstic [com era el cas de Kosovo i la Constitució sèrbia] . Tanmateix, això no vol dir que hi hagi hagut una violació del dret internacional. (…) Per tant, és àmpliament acceptat que, des de la perspectiva del dret internacional, “el procés de formació d’un Estat presenta una qüestió de fet.” I repeteix: “Una declaració d’independència és una expressió de la voluntat o el desig d’una entitat de ser acceptada com a estat pels membres de la comunitat internacional.”

Una qüestió de fet. Si volem ser independents, hem de fer-ho. Declarar-ho i ser-ho. Població, territori, govern, relacions internacionals. No és rellevant com ‘es veu’ el procés dels EUA. No ens hauria d’importar. En la mesura en què siguem un fet, un cop el problema sigui sobre la taula, sigui inevitable, i es vegi que estem disposats a ser més problemàtics amb un ‘no’ que amb un ‘sí,’ les opinions s’adaptaran als fets.

image02

És normal que sigui així, i fins i tot desitjable. L’autodeterminació ha de ser una cosa difícil de fer. No és una cosa qualsevol, crear un nou estat a partir de dividir-ne un d’existent. Ho has de voler de debò. Si fos senzill, existiria un incentiu d’usar-lo com a arma de negociació política cada dos per tres. Si vols posar en qüestió el sistema, especialment el geopolític, t’ha de costar, has de pagar el preu. Has de demostrar que és la teva prioritat, més enllà d’agradar o de preguntar-te: com em veuen? La qüestió és com et veus tu. Perquè si necessites que els altres et convidin i et donin seguretats, aleshores és que no ho vols prou. Ser un estat és justament córrer tots els riscos. El dret internacional és el més feble de tots els drets, però també el que comporta més conseqüències determinants. El paradigma d’un reordenament internacional és, com és obvi, la guerra. I nosaltres ho sabem perfectament, per això sempre s’ha dit a Catalunya ‘si envien els tancs…’ o durant dècades, molta gent que optava per l’autonomisme deia: “si ser independents depengués de prémer un botó jo pitjaria que sí.” Doncs voler ser un estat és acceptar la possibilitat d’uns tancs com a conseqüència de les teves decisions i no depèn de pitjar un botó. No estic dient que calgui violència o que hi haurà violència, dic que l’horitzó que la comunitat internacional sempre té present és el de la guerra, i que aquesta és la raó per la qual l’autodeterminació és i ha de ser difícil. A més, la paraules ja ho ensenyen: auto-determinació. Determinar-se un mateix, des d’un mateix. Una qüestió de fets. In-dependència: no dependre de ningú altre, i molt menys de com ens veuen.

Ara bé, com ens veuen?

Doncs, en primer lloc, ens veuen tirant a espanyols. I Espanya no és un país qualsevol. És un estat antic, que ha jugat papers molt rellevants a la història, i a la història dels Estats Units en particular. És el país de la ‘descoberta’ d’Amèrica i de la colonització de mig continent. La idea d’Espanya és profunda i està assentada. Ara fa uns dies es va presentar una ruta turística del Servei de Parks naturals que recorre restes espanyoles als EUA. Aquest estiu, he fet un viatge en cotxe per diversos estats, i al sud, des de la Florida fins a Califòrnia, passant per les plaques dels carrers de Nova Orleans o els panells informatius sobre la descoberta del Gran Canó de Colorado, la presència dels espanyols i la seva política és constant i explícita. Espanya no és un país qualsevol. Això no vol dir que sigui un país molt important. Per a Espanya, com per gran part d’Europa, però sobretot Espanya, diria, el passat és més important políticament que el present i per ara el futur. Espanya és un aliat, un molt bon aliat dels Estats Units. Però no un aliat important o poderós. De fet, és tan aliat, se la dóna tant per descomptada, a Espanya, que ni tan sols la mimen. No els cal. Un periodista de Washington em deia l’altre dia que els periodistes que van acompanyar el Rei Felip VI en la seva recent visita a Obama, explicaven que no l’havien tractat gens bé, amb cap deferència ni afecte. Ni tant sols va fer un àpat a la Casa Blanca. Espanya no és un problema, i aquesta és la seva virtut, però també la seva irrellevància. Ara bé: els Americans tenen interessos importants a Espanya, i oi que els va bé la situació actual?

Els interessos són comercials, tot i que el mercat Espanyol no seria dels més importants –i una independència de Catalunya no alteraria gaire el mapa–, d’influència sobre la UE, i sobretot militars. El passat mes de juny es va signar a Washington un acord entre els dos països sobre l’ús de la base militar de Morón, a Sevilla. Aquesta signatura la van fer funcionaris, –en el cas d’Espanya, el secretari d’estat d’assumptes exteriors, Ignacio Ybáñez–, perquè el Secretari d’Estat d’Obama, en John Kerry, durant la seva visita europea, es va trencar les cames en un accident en bicicleta a França, i no va poder venir a Espanya a signar. Feia quatre anys que no venia el cap de la diplomàcia americana. L’última va ser Clinton amb Trinidad Jiménez de ministra i Zapatero de president. Però van haver de signar a corre-cuita, i per això hi van enviar l’Ybáñez, perquè aquest acord ha de ser ratificat pel parlament de Madrid, i ara mateix el PP hi té majoria absoluta, però en les eleccions properes, no se sap. Parlo de la primavera passada, quan semblava que Podemos podia ser una altra cosa, però en general, la majoria absoluta del PP és història. Hi ha una clara relació de subordinació, en aquest episodi. Què ha obtingut Espanya a canvi, pel que fa a la qüestió catalana? Una declaració vaga d’Obama dient que espera continuar tenint d’aliada una Espanya forta i unificada. Aquesta frase, “forta i unificada” és un redactat del Departament d’Estat Nord-Americà. És qui s’ocupa d’aquestes qüestions i no és fins que no hi ha fets consumats que la Casa Blanca no ho posa a l’agenda i desenvolupa una posició política més enllà dels paràmatres automàtics de la diplomàcia estatal. La posició del Departament d’Estat, per ara, és de no ficar-s’hi. Si no hi ha un problema real, si no hi ha violacions dels drets humans, o amenaça als seus interessos, com és el cas de, per exemple, Ucraïna, la postura oficial és no ficar-s’hi i seguir el que diguin i facin França i Alemanya, que és on realment ens juguem les garrofes del ‘com ens veuen.’ O sigui, sense trair els principis de la seva política exterior –no sense fer-ho gaire o per no-res–, la doctrina és wait and see.

Ara bé, la frase què vol dir? El Departament d’Estat sabem que fa mesos que rebia peticions, pressions i amenaces per tal que Obama fes unes declaracions més contundents contra la independència. I la negociació de la base de Morón va ser un dels moments que aquestes pressions es van fer més explícities. De fet, el Departament d’Estat, pel que he esbrinat, volia unes declaracions més contundents, però al final van optar per una versió més moderada en la qual no hi citen ni a Catalunya directament. Exteriors d’Espanya esperava més. I més encara en el context –la visita del Rei Felip va ser just una setmana després que l’equip d’exteriors del Govern de la Generalitat fes una presentació al subcomitè d’afers europeus del Congrés Nord-Americà. En sortir, el congressista republicà Dana Rohrabacher, president del subcomitè, va fer unes declaracions molt explícites (“No veig cap raó per la que la gent de Catalunya no ha de poder decidir si vol continuar essent part d’Espanya o no.”), que evidentment no van fer cap gràcia a la diplomàcia espanyola, i les pressions al departament d’Estat van augmentar.

Què podem deduïr d’aquests episodis? No gran cosa. El que no hem de fer és interpretar la vaguetat d’Obama com un suport silenciós. És cert que Obama va ser molt més explícit contra la independència d’Escòcia.

Però no ho va fer fins al final, quan semblava que la independència d’Escòcia podia ser una realitat. Tant Hillary com Bill Clinton van posicionar-se contra la independència. En Bill fent referència als costos de transició, la Hillary a les emocions: “Odiaria veure com Escòcia deixa el Regne Unit.”

La vaguetat de la frase d’Obama ens diu tres coses: primera, que s’hi volen ficar el mínim possible. Segona, que la influència que Espanya té sobre els EUA és limitada políticament. I tercera, que de moment, això nostre no es veu com una cosa imminent o un problema real. Encara és un afer intern, tant de iure com de facto.

image04

Les declaracions explícites del president del subcomitè també ens diuen tres coses: primera, que l’equip d’exteriors de la Generalitat fa temps que treballa per explicar què volem. Si aquesta feina és la millor possible o no, costa molt de saber, en part perquè la part més interessant de les converses no és accessible –i els asseguro que per fer aquesta conferència he apretat totes les fons de les que disposo–, però sí que puc dir que el que jo he vist és una estratègia intel·ligent: primer es van acostar al món acadèmic –universitats, professors– després, el món dels think tanks de Washington, que és un graó més amunt, i per últim els càrrecs oficials. No crec que es pugui fer res més. Sabem, això sí, que l’estratègia de comunicació, fins ara, s’ha basat en el dret a decidir. I aquesta és la segona cosa que les declaracions del congressiste ens ensenyen: el discurs del dret a decidir entra bé, és simpàtic, i va acompanyat de manifestacions massives, que encara que se n’aprecia un cert tuf folklòric que no ens va del tot bé, la seva alegria és simpàtica. Hem aconseguit no semblar uns bojos sorruts, i això té conseqüències bones i dolentes. El que costa més d’explicar és la situació actual, però insisteixo que explicar-se més o menys, en aquest estadi, és poc rellevant. La tercera cosa que aprenem de les declaracions explícites és que els congressistes i els senadors nord-americans són més senzills d’aproximar que els càrrecs de l’executiu. Els congressistes, als EUA, van més per lliure que a Europa, deuen menys disciplina de partit, i per tant estan més oberts a escoltar coses controvertides. En aquest context, la mentalitat democràtica que sorgeix de la independència americana és un fons de valors que no ens són hostils. Parlar de mentalitats polítiques és arriscat, però de la mateixa manera que podem entendre que, per mentalitat, França ha de ser un dels països més reacis a la independència, podem entendre també que els EUA són dels menys problemàtics. El que volem no xoca contra els seus valors, especialment quan parlem de fer un referèndum. Però justament perquè els congressistes van per lliure i justament perquè parlem d’una mentalitat, i no d’interessos, les opinions d’aquest congressista i la presentació al Congrés són menys importants. A l’hora de la veritat, compten els executius. Els governs. I en el nostre cas, els de França i Alemanya sobretot. Ara: la suma d’aquests indicis ens deixa un parell de coses clares: Els EUA no seran el problema del nostre reconeixement com a Estat, –més enllà de l’estabilitat, som un moviment simpàtic– però tampoc seran un aliat, ni sortiran a defensar-nos, ni res per l’estil. Hem d’assumir, com a marc psicològic, que el punt i la gràcia de l’autodeterminació és que estàs sol. Has de voler-ho.

Retorno a l’episodi de la negociació de la base de Morón. És molt important. En l’acord, la base militar, fins ara temporal i renovable any a any, es torna permanent. Aquesta base és on s’hostatja la força de desplegament ràpid per al nord-d’Àfrica. Després de l’atemptat de Benghazi el 2012, –que és molt i molt present en la campanya electoral actual, perquè la Hillary Clinton era la Secretària d’Estat, i hi ha un escàndol sobre com es va gestionar l’atemptat, la prevenció i la comunicació (s’acusa Clinton de mentir)–, per als EUA ja va ser indispensable tenir una base de desplegament ràpid. El Nord-d’Àfrica és estratègicament crucial en el nou escenari post-primaveres àrabs, amb els règims caiguts i el caos regnant i l’emergència de faccions jihadistes i filles ideològiques dels radicals Germans de l’Islam, i guerres civils, i cèl·lules terroristes, etcètera. Més encara després dels atemptats de París i la nova psicologia internacional. Planegen tenir-hi fins a 3000 efectius en aquesta base, i 22 avions de transport. Aquest és un dels fets essencials de la relació Espanya-EUA, i és nosaltres hem de filar més prim, pel que fa a ells. Els interessos internacionals dels EUA passen en gran part pel combat contra el terrorisme. Barcelona no és una plaça menor, en aquest conflicte. Els especialistes en periodisme policial i internacional de Barcelona diuen que semblem Casablanca, de la quantitat d’espies que hi tenim vivint. I no és d’estranyar que siguem la tercera ciutat no-capital del món amb més consolats. La qüestió de la seguretat no és un element menor en aquesta presència. Fins i tot, l’altre dia llegia un article a la prestigiosa New York Review of Books sobre els atemptats de París, un article magnífic, llarg, pensat per ser el millor possible, signat per dos investigadors que s’han dedicat a entrevistar a joves musulmans potencialment jihaditzables en barris o circumstàncies vitals on hi ha imams que poden radicalitzar-los, i les tres ciutats usades per al treball de camp eren Londres, París i Barcelona.

Coses a oferir

Si Catalunya vol aparèixer com un estat viable, si Catalunya té interès en fer la cosa de manera que la comunitat internacional reaccioni ràpid al nou statu quo que haguem autodeterminat, preu per preu, més ens val transmetre la idea que la nostra policia, el nostre estat, i les nostres relacions internacionals seran favorables al control del terrorisme internacional. Ara per ara, i responent a la pregunta original, no sé si ens veuen gaire a favor. Tinc rumors. És a dir: que no ho sé. El que sí que sé és que ens convé tenir un servei policial exemplar: tant en l’eficàcia com en la prevenció dels vicis que totes les policies del món semblen patir a llarg termini. És el que som, el que importa. El que som de debò. I les conseqüències que estem disposats a patir per les nostres decisions. En aquest sentit, en el sentit de saber què som, val a dir que el sector més poderós pro-americà de Catalunya, és a dir, l’stablishment de la Diagonal de Barcelona, està en contra de la independència. Això no vol dir que l’independentisme sigui anti-americà. No ho és pas més ni menys que el global del país. És cert que el fet que el govern de la Generalitat estigués controlat per Convergència, el feia per naturalesa, pro-americà. Especialment amb la presència del Conseller Mas-Colell, que és molt conegut, especialment per qualsevol alt càrrec o agent financer que hagi estudiat d’Economia als EUA. L’aparició de la CUP a l’escenari en aquest sentit té una part de guany i una de pèrdua. La part de guany és que tothom que s’ho mira d’aprop, veu que la CUP va de veres: questió de fets. La part de pèrdua és que en l’espectre ideològic, des de la perspectiva americana, la CUP ocupa el seient del costat dels extraterrestres. Insisteixo que hi ha una part que és positiva: la CUP té potencial per al caos, i això ajuda a indicar que anem de veres, que ho volem de debò. Però són extraterrestres.

Què podem oferir, nosaltres, a banda del tema del terrorisme i d’un mercat –cosa que EUA ja té ara? Hi ha qui sosté que els EUA poden tenir un moderat interès en el reordenament geopolític que la independència de Catalunya causaria. La nostra independència, sostenen, afebliria França, que és l’únic contrapès real que hi ha a Europa als EUA, perquè és l’únic exèrcit amb cara i ulls que no és aliat natural dels EUA, com ho és el RU. La independència de Catalunya afebliria França perquè, deslligada d’Espanya, Barcelona tindria una àrea d’influència econòmica i política que arribaria fins a Tolosa. El port de Barcelona i l’àrea econòmica que l’engloba són, a més, un actor econòmic important al sud d’Europa, i els petits estats de l’eix anglo-holandès-austríac, que són de tradició comercial, afavoreixen la mena de món que els EUA prefereixen, per davant del món dels Estats-Nació a l’Espanyola o a la Francesa, més autoritaris i menys comercials en la seva força. L’Europa comercial és l’Amèrica liberal. Però aquest argument, amb els esdeveniments que ens vénen a sobre, és potser menys vàlid a curt i mitjà termini: França i els EUA estan més a prop que mai.

Barcelona, en aquest sentit, té molt bona imatge als EUA, una mica parc d’atraccions europeu, però econòmicament potent, educativament solvent, industrialment competent. Això sí: amb tots els defectes del sud d’Europa, la burocratització, la corrupció, l’estatisme.

De manera més general, ampliant el focus fins la perspectiva zenital, en el món contemporani, emmig de la decadència econòmica, demogràfica i política del continent Europeu, la batalla que el món lliure viu és entre democràcia i autoritarisme. No em refereixo només a països demòcrates vs països autoritaris, no. En el context global, la lluita és també dins dels propis països. Ho veiem en qüestions com ara la vigilància electrònica: com hem de vigilar els nostres ciutadans. O també en la lluita anti-terrorista: quines llibertats hem de cedir? També en qüestion econòmiques: si la Xina creix sense democràcia parlamentària, i els països parlamentaristes sovint tenen problmes d’ineficàcia perquè costa molt prendre decisions en contextos polaritzats, no en sortiria més a compte ser un pèl menys democràtics? La UE ara per ara camina cap a solucions tecnocràtiques, burocratitzades, opaques. És aquest el nostre model? En aquesta circumstància, el dret a decidir dels catalans, aquest frankenstein teòric que ens hem inventat, té un gran poder persuassiu i ofereix una sortida perquè obliga als països Occidentals a mirar-se al mirall, igual com passa amb, per exemple, els drets dels homosexuals o la igualtat de gènere. Els països troben en aquests temes maneres de mirar-se a ells mateixos i reafirmar quins valors els defineixen en el món contemporani. El dret de les minories i el dret a votar són dins d’aquest sac de confusió identitària. Catalunya pot oferir això, aquest paradigma.

Per això costa molt menys convèncer un americà de la necessitat del dret a decidir que de la necessitat de la independència, encara que les dues coses són un problema. Igual que, en el cas de Kosovo la declaració no era il·legal però estava reglada, ningú no et garantirà el dret a decidir, però ningú no vol veure’s en la tesitura de dir que no pot ser, que està bé que estigui prohibit. Espanya està disposada a pagar aquest preu, i això envia el missatge al món que vol molt fortament que no ens independenditzem, qüestió de fet.

El Referèndum Unilateral d’Independència

Això obliga a preguntar-nos si vist el conflicte actual amb l’Estat espanyol, les querelles, les suspensions amenaçades, la intervenció del TC coercitivament, vist que aquest conflicte existiria igual fos quina fos la via triada pel Parlament, si no ens sortiria més a compte desobeir fent un referèndum unilateral. Com el 9N, però fent-lo vinculant. Desobeir. A banda que podria sumar algun suport al Parlament, l’escena de conflicte seria exactament la mateixa, però ningú no podria oposar-s’hi. Però insisteixo que si prenguéssim aquesta decisió, hauria de ser sobretot perquè així és com ens auto-definim, així és com ens expliquem a nosaltres mateixos, és com ens autodeterminem, i no per aconseguir que els de fora ens vegin bé, perquè aleshores mostraríem feblesa, mostraríem que no ho volem prou. Com a acte de força, seria imbatible. I solucionaria un altre dels problemes que tenim: ningú no discuteix que hem guanyat, el passat 27S, però ningú no sap si amb aquesta victòria n’hi ha prou per trencar sense causar un problema greu d’enfrontament civil. Aquest dubte, conveninentment atiat per la diplomàcia espanyola, existeix. El referèndum unilateral d’independència hauria de ser l’estratègia central de l’independentisme des d’ara mateix. Ja ho hauria d’haver estat des del començament, però els partits catalans van triar una altra via i van guanyar-se el dret a intentar-ho a les urnes.

El referèndum unilateral és important perquè es tracta de protegir el dret de tots els catalans a l’autodeterminació democràtica i no pas les preferències dels independentistes. D’aquesta manera, tota desobediència està legitimada, tot acte de sobirania està legitimiat i es generen els incentius adequats per a què els partidaris del ‘no’ hi participin. El demos català el formen aquells que estan disposats a respectar les opinions dels seus conciutadans. El conflicte plantejat en termes de democràcia vs autoritarisme il·lumina la veritat sobre el conflicte subjacent. Altrament, estem donant poder de veto a qui ens nega drets, i és el deure de les institcuions catalanes protegir els drets dels seus ciutadans. És des d’aquesta perspectiva que una Declaració Unilateral d’Independència, abans o després del referèndum, fa sentit i es legitima tota sola.

Però la clau és que fem allò que creguem nosaltres convenient segons els nostres mandats democràtics. És a dir, que ens preocupem poc pel què diran. Abans he dit que explicaria què vol dir això de el problema de no ser un problema. Crec que ara es veu prou clar. La comunitat internacional ha de veure que no ens farem enrere. Que tenim un calendari i que l’anirem complint. Apareixeran amenaces, rebaixes de qualificació del deute, editorials com el del Financial Times que ens demanaran paciència. I haurem d’aprendre a fer una cosa molt flegmàtica: escoltar en els arguments la part de veritat que tinguin, i prendre’ns els advertiments com una bona notícia. En el moment de la veritat, tothom que compta ens dirà que no ho fem. Quan anava a la universitat, em vaig apuntar a l’Aula de Teatre de l’Autònoma, els millors de cada promoció es presentaven a les proves de l’institut del teatre i volien fer carrera. Un dia li vaig preguntar al director de l’Aula, el Toni Casares: “Creus que em podria presentar a les proves?” I ell em va dir: si m’ho preguntes és que no. Doncs exactament el mateix. Bé, això vol dir que hem d’assumir que hi haurà un moment que serem un problema, i un problema greu, i per tant m’és ens val posar nosaltres els termes del problema sobre la taula. Dit d’altra manera: hem de deixar clar que ho farem tot seguint uns principis polítics determinats, i serem molt rigorosos amb la nostra actuació, però que estem disposats a posar en qüestió l’estabilitat del nostre dia a dia, econòmic i social, per reclamar el nostre dret a auto-determinar-nos. I aleshores fer-ho. La nostra legitimitat ha de ser interna, més que internacional. Però un cop materialitzada, ens calen interlocutors, representants, que siguin decodificables per la comunitat internacional.

Coses que fem malament

Però si parlem de com ens veuen, encara que haguem entès que l’important és com ens definim, cal parlar també de quines coses fem malament, o quina part de la nostra imatge no és bona.

Ha sortit l’editorial del Financial Times. Enceto el bloc final sobre el com ens veuen parlant de l’opinió pública, doncs.

El primer que cal dir és que Catalunya no és un actor inexistent en la història de la premsa anglo-americana. Fa molt de temps que apareixem pràcticament per les mateixes raons que ara. No vull dir que el discurs no hagi canviat. Tant en la premsa, com en la política, com en la vida de cada dia, la percepció de Catalunya ha canviat molt. Sobretot pel que fa al reconeixement i identificació de la seva existència. Ara cal donar molt poques explicacions.

Ara bé, tradicionalment, la premsa anglo-americana li ha fet gràcia el tema de Catalunya per desestabilizar Espanya, que no ha estat un país molt estimat al segle XX, políticament. Però una cosa és una regió rebel, amb tresors culturals de la vella Europa i de la Mediterrània, que es queixa de la llegenda negra d’Espanya, i una altra cosa és l’aparició d’un nou actor europeu, amb tots els ets i uts. Una Barcelona dominada interessa a tots els dominadors, però si pot emprenyar els de Madrid, millor, que a més ens cau simpàtica.

Posaré només un exemple d’article històric. És un resum perfecte de la situació de Catalunya al món, de la seva visibilitat i dels seus problemes. És del 22 de desembre del 1918, al New York Times.

El cito extensament, perquè ja hi és tot.

“Allí on hi havia alguna disputa sobre ètnies o territoris, el final de la Guerra (Mundial) ha donat nova fe i confiança a un bàndol o l’altre. A la Península Ibèrica una controvèrsia ha estat reviscolada seguint aquesta tendència mundial. És la qüestió de l’autonomia de l’antiga provincia de Catalunya, aquella cantonada del nord-est del Regne d’Espanya que toca amb França en els serres baixes de l’extrem est dels Pirineus i que té de capital el molt actiu port de Barcelona.”

image03

image06

Primer, doncs, tenim el context, que té dues variables. Primer, després del final de la Guerra Mundial, hi havia un ambient favorable a les autodeterminacions. I Barcelona és port important. Encara ho és. Barcelona és una ciutat més important que no sembla a primera vista. No només és el centre d’una economia de 200 mil milions d’Euros, també és l’entrada natura de mercaderies que vénen del Canal Suez avui, si no fos per les carències d’infrastructures. La seva influència és notòria, sobretot si fos la seu d’un govern sobirà.

image05

“Es reporta des de Madrid que els diputats Catalans a les Corts han aconseguit bloquejar temporalment l’activitat del Parlament espanyol degut a l’amenaça del seu líder, el Sr. Cambó, d’enretirar la delegació Catalana si les seves demandes no eren acceptades.”

És a dir: la notícia és que els catalans han creat un problema, han paralitzat la política espanyola. Es presta atenció i s’analitza la qüestió perquè estan disposats a arribar fins al final, sembla. Immediatament, després: “Hi va haver manifestacions a MAdrid contra els Catalans i crides al boicot.”

Després l’article passa una bona estona descrivint l’Espanya que veuen els Catalans “No hi ha una Espanya, i a les Espanyes” diu un nacionalista català. En canvi, l’Espanya política és “Completa unitat, extrema centralització.” El diari dedica quatre o cinc paràgrafs a explicar la història dels Reis Catòlics, del regne d’Aragó o de la preeminència marítima de la història de Catalunya, que té cultura i dret propis, etcètera. Explica la renaixença i la industrialització. I explica també que cada cop que Espanya entra en crisi –com amb la pèrdua de Cuba i Filipines, Catalunya s’alça per demanar més autogovern. I en lloa l’esperit treballador: Els catalans, diu, són anomenats “els ianquis d’Espanya.” I es parla de la manca d’afecte entre catalans i espanyols. Quan li pregunten a l’editor del Diari de Barcelona, diu: “si em preguntes si els catalans odien Espanya, et diria que no. Si em preguntes si els catalans estimen Espanya, hauria de dir-te el mateix.”

Després explica els fets del cu-cut. 200 militars entran a redaccions de diaris. I com, la reacció de Madrid, és protegir els soldats i suspendre les garanties democràtiques a Catalunya. Això fa que els partits catalans s’uneixin en la Solidaritat de 1907. Les eleccions amb la Solidaritat Catalana són un èxit, i un exemple de democràcia que pot reformar Espanya, i que atia el federalisme arreu. Aleshores, l’any 1909 disturbis socials a Barcelona. Diu: “L’any següent “Solidaritat” va ser derrotada en les eleccions i els Catalans van ser de nou dividits en dos camps.

I l’article acaba dient que en la guerra mundial, els Catalans estaven amb França i hi van enviar voluntaris, mentre que els espanyols amb Alemanya. “Si Catalunya hagués estat un estat independent, no hauria romangut neutral,” declara un polític catalanista. L’última frase fa riure: “Sembla que els catalans són prou forts ara mateix per aconseguir que les reformes que volen arribin a bon port.”

Bé, en aquest llarg article ja hi és tot. Tota la història del catalanisme d’abans i de després de 1918. Em direu: ara és diferent. Per nosaltres sí, per ells no. Hem apujat l’aposta, però és aquest un episodi més d’aquests micro-problemes que mai no arriben a res?

Els darrers anys, la premsa americana ha cobert molt i relativament bé, tenint en compte les dificultats, el “procés” català. Dels dos corresponsals que informen sobre Catalunya, el Raphael Minder del NYT i el Matt Moffet del WSJ, jo diria que aquest darrer és més simpàtic a la causa, però l’evolució del NYT no és menyspreable tampoc. Penseu que veníem d’un context molt difícil. Fa uns anys vaig buscar a l’hemeroteca del New Yorker tots els articles que parlen de Barcelona i Catalunya. En vaig trobar 225. D’aquests, sis eren reportatges llargs. Especialment als anys 60, en el moment del desgel de la dictadura, i durant la 2a GM, les cròniques s’assemblen moltíssim a la que acabo de llegir, els mateixos tòpics culturals, polítics, i de caràcter. Però després, als anys 90, les cròniques canvien: Espanya ha guanyat prestigi, i les demandes catalanes sonen a folklore, narcisisme i nacionalisme.

Això és important, el nacionalisme avui dia, tot i que tothom el practica, d’una manera o altra, és molt mal vist en el món global que llegeix diaris de prestigi. És quasi vist com una malaltia intel·lectual. Aquest és el nostre flanc més feble en l’opinió pública. Costa de creure que una comunitat encara que sigui una nació vulgui independentitzar-se en el context de la UE i en una democràcia consolidada i homologable com l’Espanyola. És que no es pot trobar una solució? La càrrega de prova cau sobre nosaltres, i com que no podem explicar –gràcies a Déu– violacions dels drets humans, l’argumentació es fa feixuga, difícil, llarga. És més fàcil atribuir-ho a la crisi i equiparar-ho a d’altres moviments de reacció europeus, com ho poden ser els nacionalismes d’Estat tipus Le Pen.

La percepció del nacionalisme és avui un dels nostres problemes d’imatge. Això no vol dir que si ens perceben molt nacionalistes no en reconeixeran, però com pitjor sigui la nostra percepció, més gran és el pollastre que hem de muntar. Si, a més de l’obvi nacionalisme que un procés d’autodeterminació implica, els missatges que enviem a l’exterior són que som conscients dels límits d’aquest discurs, aleshores la idea que som raonables és més fàcil de vendre. A banda que jo, per exemple, que sóc independentista, com sap tothom, no sóc nacionalista. I crec que ambdues coses són compatibles. Però aquest no és el tema d’aquesta conferència.

Poso un exemple de notícies recents del NYTimes per explicar-me. El 27 de Setembre, el NYT va publicar aquest video, fet per l’agència Reuters:

http://www.nytimes.com/video/world/europe/100000003941845/catalan-separatists-celebrate.html

“El poble millor del món.” Això, que és nacionalisme banal, i que hi és a tots els països, indica que encara el moviment no està clar com es veu. I que la postura de l’esquerra nord-americana, l’esquerra caviar del NYT, és ambivalent i no pas de simpatia. Hem de ser capaços d’elaborar un discurs que superi aquest estadi. Ja ho fem en part, però qualsevol apel·lació historico-romàntica, o de l’orgull, o del narcicisme de les diferències, ens fa aparèixer com votants de Le Pen. I no ho som.

Tinc molts exemples d’això, perquè aquest tema m’obsessiona, i és el que més vegades he d’explicar a acadèmics i periodistes quan m’ho pregunten. En poso un: http://www.nytimes.com/2015/10/15/opinion/europes-threat-from-within.html?_r=0

Article del 14 d’Octubre passat, Opinió: una de les pàgines més llegides del diari.

image08

“La tremor més recent ha saccejat Europa fa unes setmanes, quan una aliança de conservadors i progressistes que volen separar-se d’Espanya va guanyar les eleccions regionals a Catalunya. Però el sacceig va més enllà d’Espanya. Just al nord dels Pirineus, els polítics i els analistes francesos es preparen per les eleccions regionals de desembre. Gran part de la conversa, inevitablement, ha estat sobre el futur del partit d’extrema dreta, El Front Nacional, liderat per Marine Le Pen, que ha cimentat la fortuna electoral del seu partit amb les amenaces a la sobirania francesa, tant dels buròcrates de Brussel·les com dels refugiats.”

Aquest és el marc mental. No és l’únic que hi ha, però el run-run hi és. I hem d’adreçar-ho. El govern de la Generalitat ha de fer un esforç per comunicar un secessionisme cívilc, basat en la carència de garanties democràtiques de l’Estat epsanyol, sobretot en vers les seves minories, i en la voluntat natural d’autogovern que tenen les societats que ambicoinen ser obertes. Poca història, molta política i més economia.

Aquí faig autocrítica: els responsables de construir discurs teòric sobre l’independentisme ens hem deixat absorbir sovint per les necessitats del dia a dia de la política, i malgrat la munió de llibres i articles que produïm entre tots, encara no tenim un discurs clar exportable. No tenim el Common Sense del Thomas Paine, o el fons político-moral de la declaració d’independència de Jefferson, que són els dos textos bàsics de la independència dels EUA.

Però és evident que els fets del 27 de setembre han precipitat les informacions sobre Catalunya, i que no ens són del tot favorables. Aquí una pàgina de cerca del NYT d’aquesta mateixa setmana:

image07

Hi ha un seguiment del dia a dia. Sembla un diari català. Hi ha un parell de tòpics que apareixen sempre, i que van relacionats amb la qüestió del nacionalisme. Catalunya sempre és mencionada com ‘la regió rica’ o ‘una de les regions més riques d’Espanya,’ això, que no deixa de ser veritat, almenys pel que fa a la producció, si bé no tant a la distribució, de la riquesa, serveix per construir un relat que tampoc ens beneficia: som uns rics insolidaris que volem deixar penjada Espanya en el moment més delicat econòmicament i estem disposats a jugar amb la idea d’Europa perquè no volem que ens prenguin els calés. És veritat que quan ho expliquen amb detall, sobretot els diaris econòmics, com el WSJ, expliquen bé el dèficit fiscal, i se n’exclamen. Que això justifiqui la independència ja és tota una altra cosa, en el món contemporani. I sense el discurs de la violació de les garanties democràtiques, per si sol més aviat ens fa semblar uns egoistes obsessionats amb les seves peculiaritats.

Dues qüestions que a mida que la cosa avança es fan més i més importants són l’economia i el deute públic.

El 28 de setembre, Reuters enviava un video als diaris en el que s’hi deia que els mercats ni veuen ni volen la independència. I el 2 de novembre, quan el gegant Grífols va decidir traslladar la seu fiscal a Irlanda per raons d’impostos, a les notícies americanes que en parlàven, inclòs el NYT, planava la pregunta sobre si tenia relació amb el procés català, perquè les declaracions de polítics espanyols així ho emmarcaven. Els mitjans no ho van comprar, però tampoc ho van negar.

El 7 de novembre, el diari publicava una notícia sobre el deute. Cito: “En una esmena de la declaració d’independència, els partits pro-secessió proposen que Catalunya hauria de renegociar el seu deute acumulat, centrant-se en crèdits en què els tipus d’interès són més alts, per estalviar i finançar despesa social.” De la mateixa manera que aquesta és una clau de les negociacions amb Espanya, és també una de les claus de la mirada internacional. El sector financer de NY, segons m’expliquen, ho pregunta: què passarà amb aquest deute. Veure com reacciona la premsa econòmica en aquest àmbit també ens indica com ens veuen: és a dir, si veuen que anem de debò.

Evidentment, els darrers dies les notícies se centren en la dificultat d’investir el President de la Generalitat, i de mica en mica, les anàlisis són més detallades i precises. La CUP, per exemple, comença a aparèixer i a ser definida, com va fer el Washington Post abans de les eleccions. De moment, la imatge de la CUP és ambivalent. Se la relaciona amb Syriza, Podemos i Corbyn, cosa que no és necessàriament una mala notícia als EUA, sobretot entre l’esquerra, clar, però també se’n destaca el seu radicalisme i un cert punt folklòric de bojos comunistes europeus. Costa molt explicar la CUP, i fora de gent molt ideologitzada, les seves exigències reben una reacció similar a la del conseller Mas-Colell. Tot això és esperable.

Similarment, el president Mas i Convergència tenen també una imatge ambivalent. Per una banda és dolenta, perquè el marc de la corrupció i els problemes judicials apareix com un factor de desestabilització del procés. Els americans no es posen moralistes amb la corrupció, ni fan l’espectacle de la premsa espanyola, però analitzen la seva presència com un factor a tenir present, tant que ho consideren la principal raó de la resistència de la CUP, com fa Rafael Minder al NYT, i també com una anàlisi de riscos dels líders del procés. Per altra banda, la imatge del President és molt bona. Sempre que parla i escriu, se’l percep com una persona raonable, que parla l’idioma del món contemporani, i que s’expressa en uns termes i raons que són comprensibles pels americans. No està clar si les raons que exposa el president són suficients per declarar la independència, i sovint s’al·ludeix a la crisi i a la ‘conversió’ de pacte fiscal a independència com una ombra en la credibilitat del moviment. Ara bé, en termes de paradigma, el govern de Mas el fa sembla civlitzat i l’allunya tant de Syriza com de la Lliga Nord. Per resumir, diria que la CUP té el factor negatiu de ser ideològicament extraterrestres, però el factor positiu de ser creïbles. I JxS té el factor negatiu de la judicialització i la corrupció i la credibilitat de la conversió, però el factor positiu que simbolitza un interlocutor raonable i decodificable.

image09

El que fa la diferència són les mobilitzacions populars. Si això no es pot vendre com la bogeria d’un líder, o la fugida endavant d’uns polítics, és la resposta popular. I aquí és on la pedra toc troba el seu pols. Mentre les mobilitzacions populars siguin presents i es vegin cada cop més com una forma de pressió irrenunciable, totes les anàlisis se centraran en el factor democràtic, i això ens beneficia. Recordem que la via Catalana va tenir foto tant al WSJ com al NYT com al WP, que són els tres diaris més importants del país.

Final

Bé, torno al començament. La pregunta com ens veuen als EUA no és fàcil de respondre i crec que no ens hauria d’importar. Els EUA no seran un problema per nosaltres, ni per tradició ni per interessos, però hem de saber se conscients dels seus límits. Nosaltres no serem a l’agenda fins que no es vegi que estem disposats a ser un problema, i que la democràcia i la independència poden ser una solució raonable i inevitable.

Optimisme: en què molem? + Just Do It.

Una reflexió final: el nostre principal problema no és com ens veuen, l’únic problema som nosaltres mateixos. Hi ha una part important del país que no està convençuda de la independència. Haver arribat només al 48%, per resumir, és l’expressió d’aquest problema. En els propers mesos, moltes coses podrien precipitar-se, i és essencial que cadascuna de les coses que passin siguin respostes amb el còctel pulcritud i verticalitat. Que tothom vegi que hi anem seriosament, que vol dir no arronsar-se i estar disposat a ser un problema, però vol dir també ser exemplars amb els nostres ciutadans. Tenim l’oportunitat de dibuixar un contrast: la reacció de les institucions de l’Estat vers un problema democràtic clàssic, i la manera com nosaltres volem fundar un Estat. És una oportunitat per explicar-nos i explicar-los què volem, i per què insistim en anomenar-ho llibertat. Si ens importa com ens veiem, ens veuran bé. Que com ho veig? S’ha acabat el temps, em sembla. Moltes gràcies.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca