Congrés o exèrcit

11 d'octubre de 2016 0

(publicat al Diari Ara l’11 de setembre del 2016. Enllaç.)

El març passat, el Congrés dels EUA va organitzar una sessió per discutir la política del país “vers els moviments d’autodeterminació” del món. Contra la creença que els moviments secessionistes creen inestabilitat, experts i congressistes van coincidir que negar el dret a l’autodeterminació a les minories que el demanen causa encara més inestabilitat.

Aquest és un extrem de la posició nord-americana, el més favorable. L’altre extrem és el departament d’Estat. L’any passat, Espanya i els EUA van signar un acord a corre-cuita (abans que el PP no perdés la majoria) per destinar de manera permanent a la base americana de Morón de la Frontera una força de desplegament ràpid per al nord d’Àfrica. La diplomàcia espanyola ha treballat aquest front intensivament, molt millor que fa uns anys, quan l’esclat autodeterminista els va enganxar amb els pixats al ventre. I s’ha beneficiat de l’increment de la inestabilitat internacional, que empeny les democràcies cap a l’autoritarisme. Si en general qualsevol moviment secessionista és una molèstia, ara encara més.
Per aquest motiu, el principal error del procés ha estat la dilació: deixar el conflicte de fons, que era inevitable, per al final. El conflicte de fons és el dret a l’autodeterminació.

Mentrestant, el futur polític del país depèn dels equilibris dels partits catalans. Així, tothom pot potinejar les esperances concretes de la gent, siguin d’una mena o d’una altra. La prova és que el vocabulari eufemístic posat en circulació pel procés -dret a decidir, consulta, estat propi-és útil ara en mans d’una part de l’espai En Comú-ICV-CSQP per negar justament el que se suposava que havia d’afirmar. O que s’entortolliga el nostre dret a la llibertat amb les negociacions a la menuda del Parlament autonòmic. Tot es processitza.

Com passa sovint, la solució és ser sincer amb un mateix: ens cal acceptar que el referèndum ocupa el centre de la política catalana i espanyola, i convocar-lo. ¿O no és perquè les Corts s’hi neguen que portem dues eleccions sense govern i Espanya s’està convertint en un país inestable?
La virtut del referèndum és que concreta un dret de tots els catalans; del sud, del nord, del sí i del no. I que permet l’expressió de la voluntat política sense intermediaris, al marge de l’opinió que cadascú tingui sobre el partit A o el partit B. En contra, es diu sovint que és tècnicament impossible, però el que es vol dir és que l’Estat l’intentaria frenar per la via legal o policial. És cert. També que la manera més fàcil d’actuar per part del no és no participar-hi, deslegitimar-lo. Però tot això també és aplicable a qualsevol intent de secessió que el Parlament perpetri, qualsevol procés constituent i qualsevol referèndum constitucional.

El referèndum justament ha de poder solucionar aquests problemes gràcies a la majoria que l’independentisme té al Parlament i que res no garanteix que hi torni a ser en unes hipotètiques eleccions constituents, impregnades de tots els incentius partidistes i amb els mateixos problemes d’indefinició del 27-S.
Aquestes serien les opcions: si l’Estat actua per la força contra un referèndum, el Parlament proclama la independència a l’espera de poder-ne celebrar un altre en pau. Si l’Estat el tolera, com va passar amb el procés participatiu no vinculant prohibit pel TC, el 9-N, el Parlament es compromet a aplicar el resultat sigui quin sigui el quòrum. Aquesta és la diferència amb el 9-N. Que l’única manera de frenar la independència democràticament sigui anar a votar no.

Sens dubte, una baixa participació generaria raonables qüestions de legitimitat, tant per als poders internacionals, com per a Espanya i els partits unionistes. La resposta és el diàleg: qui vulgui impugnar el resultat d’un referèndum celebrat amb una mà lligada a l’esquena, que n’organitzi o legitimi un altre amb les mans lliures. Si no, seguim endavant. Posats a tenir un conflicte, més val fer-ho en defensa d’un dret de tothom.

Evidentment, cal estar preparat. Per això també és important que el Govern faci el que va prometre. Però tots els problemes d’implementació del referèndum són els mateixos que els d’implementació d’un procés constituent i el seu referèndum. Si el problema és la supremacia de la llei espanyola que et veta un dret, és raonable aprovar això que se’n diu eufemísticament desconnexions o llei de transitorietat, sempre que l’objectiu i horitzó sigui donar la paraula a la gent. Pel que fa a la resta de problemes tècnics, Oriol March i Núria Orriols ens informaven divendres en aquest diari que el Govern ja hi treballa.
Com més clarament concretem els principis del Congrés més difícil serà que prevalguin els interessos del departament d’Estat. Aquesta és la tria que els nostres polítics tenen sobre la taula, ho reconeguin o no.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca