Una polèmica a Twitter: Resposta a Antoni-Italo

31 d'agost de 2016 2
L’Antoni-Italo Moragas va publicar una resposta a aquest article aquí

Benvolgut Antoni,

Hem tingut un desencontre que em sembla que expressa una divergència de fons força clau i per això m’interessa molt respondre’t. Disculpa’m la llargària i les errades: escric al mòbil dins del metro.

Anem a pams, si et sembla.

La conversa comença amb un tuit teu que comparteix un article a The Guardian que critica l’eina del referèndum per solucionar problemes de drets, arrel de referèndum sobre el matrimoni gai a Irlanda. La idea de fons és que en casos de garantir drets a minories, sobretot històricament discriminades, el més lògic és que la majoria voti per continuar la discriminació, ja sigui per acarnissament, biaix o indiferència. És un article que explica una tensió que és clàssica i que és al cor de les democràcies liberals: mana la majoria sempre que respecti la minoria. Una de les moltes sopes d’all que ens hem d’entretenir a explicar massa vegades.

Jo t’he respost que aquesta era la raó de fons per la que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya no es podia fer a tot l’Estat, com el nacionalisme espanyol s’entesta a dir quan parla de la sobirania que pertany a tot el poble espanyol, que és el que avui mateix ha dit el president del govern i candidat més votat a les darreres eleccions, Mariano Rajoy, asseveració amb la que coincideix amb el líder del partit amb qui ha pactat, C’s, i amb el segon partit més votat i líder de l’opisició, Pedro Sánchez del PSOE. També ho ha dit el periodista català Manel Manchón, que ha intervingut en la nostra conversa. No pretenia pas ser polèmic, dient-te això. De fet, assumia que hi estàvem d’acord, sense més. I t’enviava un pun simpàtic. La raó és senzilla: si l’argument del referendisme és que la població catalana, en tant que minoria territorialitzada, ha de valorar si els seus drets són vulnerats o si, en resum, està essent discriminada, i si aquesta discriminació és prou estructural per preferir tenir un Estat independent, que mantingui una relació amb les institucions espanyoles basades en el dret internacional en lloc de amb el dret intern, aquesta decisió no la pot prendre tot el conjunt, en el qual la majoria que exerceix aquesta hipotètica discriminació té una superioritat estructural.

De fet, jo sóc del parer que aquest argument majoritari és també en el fons de la proposta de Podemos i les seves confluències, inclosa la catalana, pel que fa al referèndum. Sense deixar d’agraïr que Podemos sigui favorable a un refrèndum a Catalunya, el fet que es digui que per tal de fer que aquest referèndum sigui vàlid cal que sigui pactat amb Espanya o no és vàlid, és a dir, el fet que es digui que cal guanyar l’aquiescència de la majoria de Les Corts espanyoles, equival a dir que el dret a l’autodeterminació de Catalunya depèn de què la majoria d’espanyols cregui que el tenim, aquest dret, en tant que minoria. O com diu Rachel Meadow a l’article de The Guardian: “Here’s the thing about rights – they’re not actually supposed to be voted on. That’s why there’re called rights.” Tu dius en el teu missatge que el dret a l’autodeterminació és problemàtic perquè penja de la idea de ‘poble’ i no tenim una definició estàndard de poble. Més enllà de discutir-te el fons, (en l’acte d’autodeterminació el poble es defineix a ell mateix com a demos, i en tot cas, en el cas català no hi ha dubtes, som un cas de nació sense estat de manual, a excepció del del nacionalisme espanyol per raons òbvies i pertinents en aquest debat), el que la proposta de Podemos diu és que cal esperar que una majoria d’electors espanyols estiguin disposats a acceptar que Catalunya és un “poble” en el sentit de subjecte polític autodeterminable. I justament, en el contenciós Catalunya-Espanya, és la negació de Catalunya com a poble que els referendistes posen com a font de totes les altres negacions i discriminacions, (cosa amb què els favorables a la pluranacionalitat hi estan d’acord).  Per tant, esperar que la majoria nacional espanyola accepti que la minoria nacional catalana és un ‘poble’ és com esperar que els heterosexuals irlandesos acceptin que els homosexuals irlandesos tenen el dret a casar-se. Això és el que jo mirava de dir quan he afegit que l’argument majoria-minoria explica bé perquè el sistema espanyol, en general, és discriminatori amb les minories nacionals/culturals/regionals (entre d’altres); com vulguis dir-ne. La noció de CCAA mateixa ja indica aquesta voluntat negacionista, i és present en tota la Constitució i, en particular, en la sentència del TC sobre l’estatut que marca una fita en la manera d’interpretar el text constitucional en qüestions de diversitat, solidificant el canvi operat al llarg de la segona dècada dels 90 respecte la dels 80 (partint de la base que la constitució no és cap meravella d’entrada, però tenia més marge).

A aquesta comparació entre un referèndum a tota Espanya o només a Catalunya, amb referèndums de majories contra minories, tu respons: “L’article parla de drets individuals però vaja si no teniu problemes en comparar-nos amb colònia i segregació racial…”

A mi aquesta resposta em sembla un fugida d’estudi, que em posa la càrrega de prova a mi, en lloc de discutir sobre si el que dic explica bé aquest problema amb qui ha de prendre les decisions, i si el sistema espanyol nega l’espai polític d’una minoria (com jo defenso, i com crec que es veu, per exemple, en el pacte anti-immersió de PP i C’s, que nega l’espai polític del Parlament i que he dit, fa uns dies, que és així com es tracten les colònies –cosa diferent de dir que som una colònia, però és igual perquè tu en aquest tuit em parles en plural i entenc que et refereixes als independentismes com a bloc).

El fons de la teva resposta ve a dir: no és comparable i és de poc rigor comparar el que diu l’article amb el dret a fer un referèndum a Catalunya perquè l’article parla de drets individuals. I és tan horrorós com a comparació com comparar el cas de Catalunya amb la segregació o el colonialisme. Bé: l’article fa servir el cas dels heterosexuals per fer una afirmació general. Diu: La idea que una majoria pot legitimar el dret d’una minoria és fonamentalment erroni.” (The idea that the majority can legitimise the right of a minority is fundamentally flawed.) O aquest paràgraf:

“La majoria és resistent, per naturalesa, vers la minoria. Si no fóra per lleis estrictes protegint minories al RU, per exemple, què garantiria  que a una estudiant musulmana se li tolerés de dur el hijab a l’escola per raó de la seva afiliació religiosa? La majoria probablement no ho hauria acceptat mai, això. A l’Iran, on els jueus són una minoria, els estudiants jueus haurien hagut d’anar a l’escola els dissabtes, que és Sàbat, una festivitat religiosa, si l’estat no hagués intervingut.” (The majority is resistant, by nature, towards a minority. If it wasn’t for strict laws protecting minorities in the UK, for instance, what will guarantee that a Muslim female student would be to tolerated to wear hijab in school because of her religious affiliation? The majority would probably have never accepted that. In Iran, where Jews are in a minority, Jewish students would probably have had to go to school on Saturdays which is Sabbath, a religious holiday, if the state had not intervened.)

El que aquest paràgraf, i en general l’article, indica és justament la connexió que hi ha entre proteccions col·lectives (de minories) i els seus drets individuals (en la pràctica quotidiana). De fet, demostra que la connexió entre drets individuals i col·lectius, com sempre ha defensat l’esquerra, per cert, és molt més intensa del que el liberalisme vol admetre. Per això no m’esperava aquesta resposta teva. De fet, a l’article, qui posa l’accent en què això són drets individuals és…una cita de Ayn Rand! Ayn Rand és una intel·lectual llibertària nord-americana, del llbertarianisme capitalista, mare intel·lectual del neoliberalisme:

“En paraules d’Ayn Rand, “els drets individuals no són subjectes a votació pública; una majoria no té el dret de treure-li els drets a una monoria per la via del vot; la funció política del drets és precisament la de protegir les minories de l’opressió de les majories.”  (In the words of Ayn Rand, “individual rights are not subject to a public vote; a majority has no right to vote away the rights of a minority; the political function of rights is precisely to protect minorities from oppression by majorities.”)

Ets ben lliure de fer una anàlisi individualista d’aquest conflicte entre drets i democràcia, que és un dels problemes centrals de les teories de la democràcia que ataquen l’estat liberal. I de fet, és la raó per la qual jo nego que el conflicte català sigui un conflicte entre urnes i lleis. Quan els catalans volen autodeterminar-se volen donar-se lleis, i no pretenen desobeïr les lleis com a tal per la via del referendisme, no són llibertaris ni anarquistes, sinó garantir-se un dret que es ius cogens com diu tothom que en sap alguna cosa, incloent els organismes internacionals, i desobeir la prohibició arbitrària que vulnera els seus drets en nom de la força de la majoria que discrimina la minoria.

(Aquí hauria de fer una excursió per disuptar-te la segona meitat del tuit sobre el tema de la segregació i el colonialisme, que em sembla acceptablement demagògic i caricaturesc, però que en el context de la conversa de tuiterus amateurs, com ens va dir Artur Mas, em sembla divertit. Ja ho he mig fet quan t’he dit, referint-me a quan els independentistes ens inspirem en els grans lluitadors contra les lleis injustes de la segregació o del colonialisme: “Les grans batallaes per la llibertat són els estalvis morals de la tota la humanitat i estan al servei de totes les llibertats.”. I t’he enganxat el que vaig escriure en un vell post, que  també enganxo aquí per interès de qui ho llegeixi: http://jordigraupera.cat/2015/we-shall-overcome/, però de fet, la resposta és senzilla: no comparem la situació material dels esclaus amb els catalans, sinó el seu anhel de llibertat i els mètodes pacífics dels 60s per acabar amb les Jim Crow laws, i de fet ens podríem comparar amb el Black Lives Matter, el moviment que a partir de les morts dels negres en mans de la policia, ha construit un discurs sobre la opressió que va molt més enllà de les morts en elles mateixes, i que pot ser i és inspiriació per molts altres moviments del món. De vegades em fa l’efecte, i aixó t’ho he dit, que el problema és que voldríeu que els independentistes defenséssim les nostres idees i anhels a partir del que vosaltres creieu que som, una mena de Lega Nord fiscalment egoïsta. Doncs mira, no. Ens percebem empenyent la ratlla de la llibertat, com tothom tota la història, i ens inspirem en els que millor en sembla que expliquen què volem. O no diem que tots els nens de les escoles haurien d’inspirar-se en Luther King Jr? Només si els segreguen? Les idees esdevenen espais comuns quan articulen tota l’acció política. Buf, divago).

Però més generalment: en tota comparació es busca posar de costat el que és comú, no el que és diferent, perquè mai no hi ha 2 coses iguals. La resposta a una comparació mai no pot ser: però en lo concret són diferents! Això és una obvietat. La resposta és: en lo abstracte, en allò que podria ser comú, no ho és. A la frase: “La meva filla és igual a sa mare” La resposta no és “Però si la mare és 30 anys més gran!”. L’objecció és: “que va, s’assembla més a son pare: mira la forma del nas.”

Però vaja: aquí és on tu m’has respost el tuit que enceta la polèmica: “Si mai no et deixen seure al metro, casar-te o sortir del país per ser català tindràs tot el meu suport.”

I jo t’he respost dues coses: a) “I ara les dones ja poden fumar, signar contractes, treballar i divorciar-se, i no per això creiem que el feminisme és un caprici.” i b)Però és bo saber que qualsevol cosa per sobre d’aquest estàndard et sembla acceptable.”

Amb això et volia dir que el fet que als catalans no se’ns prohibeixin les coses que tu dius no vol dir que no hi hagi altres disciminacions, com passa amb el feminisme, que la situació de les dones no és comparable a fa 100 anys, però l’anhel de llibertat sí, perquè si no, ens hauríem de conformar amb discriminacions menors. Però ha estat el segon tuit el que t’ha semblat injust i el que ha motivat que responguessis.

Així ho he interpretat jo:

Tu dius: si passés X, Y. Z tindríes el meu suport. Entenc que no tinc el teu suport perquè no passa X, Y, Z. I que no tinc el teu suport perquè el que sigui que passa és menor que X, Y. Z, i per tant que X, Y, Z, és un estàndard per donar-me suport. Entenc que “donar-me suport” vol dir als independentistes i als referendistes, i no pas com a individus discriminats, cosa que no tindria cap sentit perquè com a català que ets, tu també estaries dins del grup afectat per X, Y, Z. Per tant, ho interpreto com un estàndard de mínims.

Certament, no dius al tuit que “només si passa X, Y, Z,” tindríem el teu suport. I per això dius que “donaves exemples de discriminació pels que sí que el tindries”. Però si són tres exemples a l’atzar, i el que estàs dient és: “amb aquests tres tindries el meu suport, i amb d’altres també, alguns pitjors, alguns menys dolents, però aquesta llista no constitueix ni un estàndard ni pretén ser exhaustiva,” aleshores en realitat no estàs dient res amb el tuit.

També pot ser que estiguis dient que personalment jo, Jordi, tindria el teu suport si, com a català, se’m prohibís seure al metro, casar-me o sortir del país. Home, no ho sé, gràcies. Però aleshores tampoc no entenc què hi fa en aquesta conversa aquesta afirmació. Espero que si això passés fessis alguna cosa més que donar-me suport personal, que és la raó per la qual he interpretat que et referies a suport polític, sobretot en el context de la conversa. L’altre el donava per descomptat.

L’altre possibilitat és que haguessis triat aquests tres exemples perquè els vincules a la segregació o al colonialisme, o als exemples de l’article de The Guardian, que tampoc són exactament aquests. Però comptat i debatut, no em sembla poc raonable interpretar que vols dir que si hi haguessin aquesta mena de vulneracions tindria el teu suport polític i com que no hi són, doncs no les tinc. Com que just en aquest moment has fet ‘fav’ a un tuit del Manel Manchón que deia ‘no som una minoria discriminada’ doncs m’ha semblat que et podia mostar, via reducció a l’absurd, que el teu tuit implicava una barbaritat –que ja assumeixo que no creus en realitat–, igual que entenc que tu assumeixes que jo no crec que la nostra situació sigui la de recollir cótó 18 hores al dia al Nova Orleans de 1814, i que em mostres els límits del discurs per la via de contextualitzar-lo. Al Manel Manchón jo li he dit que crec que aquest és justament el punt de desencontre: nosaltres creiem que estem discriminats i vosaltres no,i per tant que nacionalment la situació és acceptable, encara que hi hagi millores a fer, com sempre dius. No veig que hagi fet una interpretació més caricaturesca que la teva del colonialisme. De fet, jo la veig força més justa, però és el meu biaix, òbviament, parcial amb mi.

La teva resposta a aquest moment polèmic és el text que estic responent. I insisteixes en la interpretació individualista:

“El fet que la Generalitat…no pugui celebrar un referèndum…no vulnera els meus drets individuals, com sí que succeeix en tots els exemples que hem posat fins ara. Vulnera, en tot cas, un dret col·lectiu, el dret d’autodeterminació dels pobles, dret que, com bé saps, té el problema de l’absència d’una definició acceptada de poble…el que queda clar és que la qüestió no és de drets individuals.”

El primer que m’agradaria transmetre’t és que jo no parlo –o no només– de discriminació perquè la Generalitat no pugui convocar un referèndum. Crec que el referèndum és la resposta a la pregunta per la discriminació, i que la independència és la solució al fet discriminatori. Però el gruix de la discriminació no és el referèndum. La prohibició del referèndum és només el punt final d’aquesta discriminació, l’exemple que nega el caràcter dels catalans –i no de la generalitat– com a subjecte polític, i el valor polític de les seves institucions. Reduïr-ho al referèndum és una manera de reduïr-ho a preferències polítiques abstractes, sense ancoratge concret i vital, que entenc que va lligada amb la necessitat de desconnectar el referendisme català d’altres contextos d’alliberament.

Em sembla més raonable, en aquest cas, parlar de la connexió entre drets individuals i col·lectius. El dret a vaga i manifestació és col·lectiu o individual? La sanitat pública i universal, és individual o col·lectiva?  De fet, sense sortir de l’autodeterminació, com diu el professor Josep Costa,  –molts d’altres experts en autodeterminació i constitucionalisme– l’autodeterminació és un dret individual d’exercici col·lectiu. Desqualificar-lo com a dret col·lectiu és trampós i erroni. Però de fet, podem passar els exemples que t’han posat altres tuitaires, com el meu company Parvulesco: quan et neguen la custòdia d’un fill per parlar català, és un dret individual o col·lectiu, el que es vulnera? Quan et neguen la venda d’un bitllet de tren per demanar-lo en català, individual o col·lectiu? Quan la policia et reté en un aeroport? Quan un jutge et nega el dret a apel·lar o declarar en català? I quan el TC diu que el deure a saber castellà és universal però el de català no existeix: individual o col·lectiu? Quan l’estat inverteix discirminatòriament, individual o col·lectiu? Quan s’envaeixen competències, invidual o col·lectiu? Quan es fragmenta la llengua al PV, Balears i Aragó, individual col·lectiu? Quan es coacciona via FLA, individual o col·lectiu? Si vols discutir la legitmitat de l’independentisme o la veracitat dels seus greuges almenys enfronta’t el seu argument de fons: existeix una discriminació pel fet de ser català que s’expressa en vulneracions de drets individuals o col·lectius. I que es basa en la negació de l’espai polític català, en la negació dels consensos socials i polítics que les institucions i societat civil i electors arriben per vies legals i democràtiques. Individual o col·lectiu? Et convido que preguntis per twitter altres casos personals.

De fet, el paràgraf de més amunt de The Guardian és fàcilment traduïble: “Què garantiria que un policia no discriminés un passatger que parla català en el control de l’aeroport de Palma si no existissin unes lleis estrictes?”  Aquestes lleis no existeixen, a Espanya. Ni Ayn Rand diria que això són individus flotant en l’aire.

Finalment, tu dius que la postura que reivindica per a l’independentisme la noció de discriminació i d’alliberament present en el feminisme, o l’anti-segregacionisme, “només s’entén des de la perspectiva de qui davant la incapacitat de dur a terme el seu programa polític, només pot augmentar la polarització de Catalunya, deshumanitzant a qui no comparteix el seu punt de vista atribuint-hi unes preferències grotesques” (que són: “acceptar tota forma de discriminació ‘soft’).

Suposo que aquest ‘només es pot entendre’ vol dir ‘així és com jo ho entenc.’ És a dir: tu entens que quan un independentista s’inspira en les lluites per la llibertat d’altres moments històrics, o del feminisme, o de l’anti-xenofòbia, ho fa fruit de la incapacitat de dur a terme el seu projecte i per deshumanitzar qui no el comparteix. Bàsicament, no només creus que el cas català no és un cas de discriminació comparable a d’altres, sinó que creus a més que els independentistes també ho creiem, però dissimulem, i ens inventem una polarització per dissimular-ho. Ho trobo una mica politico-cèntric, si em permets. No només tens raó, també creus que els altres creiem que la tens i dissimulem.

Doncs jo crec que és la cosa més normal del món inspirar-se en aquestes lluites. De fet, ho fa tothom. I arreu del món. I des de sempre. Pots llegir per exemple la República de Plató on es busquen exemples heroics de les guerres passades contra l’imperi persa per debatre sobre els anhels de justícia dels que participen del diàleg, que són els fills d’un mercader ric del Pireu i un professor de retòrica de nom Trasímac. Et podria posar 33 mil exemples. Però potser en tens prou de googlejar Martin Luther King i veure qui s’hi inspira i per fer què.

Em preocupa més aviat una altra cosa més profunda: que l’independentisme citi els mètodes de  l’independentista Gandhi per inspirar-se, o que jo t’enviï un tuit reduint a l’absurd un argument teu, et sembla prou greu per anomenar-ho ‘deshumanització’ i fer servir l’adjectiu grotesc, però totes les coses aquí descrites pel que fa a la discriminació dels catalans, i totes les que ja sabem, especialment l’hegemonia de la llei de Godwin a la premsa generalista i massiva espanyola, no et semblen prou greus per ‘donar-me suport’ o per parlar de ‘deshumanització’ o ‘grotesc’. Deshumanització val per parlar de feminisme i segregacionisme i independentisme? O només per a twitter i la polarització de l’espai polític català? Per no entrar en posar la `carrega de prova de la polarització en qui es defensa, però ja ens duria massa lluny. Potser el problema no és que els referendistes no haguem pogut celebrar un referèndum i ho denunciem com una discriminació només per polaritzar, potser és que el teu projecte polític tampoc no acaba de materialitzar-se, la reforma d’Espanya no sembla pas que hagi d’arribar, i l’única sortida davant la impossibilitat de solucionar el conflicte dins d’Espanya sigui negar-lo. O caricaturitzar-lo.

La veritat és que de les tres opcions: independència, Espanya reformada i Espanya unitària la que té més possibilitats d’èxit avui és la tercera, que és la que ens nega drets com a minoria. Jo et dic, seguint l’article que has penjat: no permetem que aquests drets dpenguin de si la majoria hi vota a favor. Amb un referèndum convocat pel Parlament, per exemple.

Una abraçada, cuida’t

J.

Més informació sobre Antoni-Italo Moragas

Perfil a Twitter: @moragasai

Blog personal de l’Antoni-Italo de Moragas: http://antoniitalo.blogspot.com.es/

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • LopezT

    Resposta contundent, però a banda del plaer de l’exercici intel·lectual que et suposa la resposta, indirectament estàs alimentant l’ego del duc Italo i la seva necessitat d’atenció al temps que saps que la seva posició és inamovible malgrat guanyis una vegada i un altre la batalla de les idees. Té sentit perdre el temps amb posicions sectàries i promocionar-les? Intel·lectualment sí (sempre cal un rival), estratègicament no ho sé. Suposo que és igual. Guanyem o perdem alguns ho comentareu i continuareu fent negoci com a tertulians amb la victòria o la derrota al costat de personatges mediocres com el Basté. La vostra vanitat, paguita i submissió la nostra derrota col·lectiva.

  • Xavier Juncà

    Si em permets posar un exemple: Suposem un referèndum a tota Espanya sobre la independència de Catalunya. A Catalunya surt en “no” , però a Espanya en conjunt, guanya el “Si” per majoria folgada. Què seria això? una Expulsió?

    No té cap sentit .Els Escocesos (una minoria dins el RU) ja s’estàn penedint de no tenir capacitat decidir el seu propi futur. Si no ets Independent, llavors ets “Dependent”. És el que té.

  • Cerca