El meu amic es deixa el seu encenedor, un Zippo platejat, sense logotip ni dibuix, a casa meva. Una estona més tard parlem per telèfon, que no li perdi el Zippo, que sobretot no l’hi perdi. Un dies després ve a dinar, que si tinc present on és el Zippo o l’he perdut. L’hi torno i em diu: “Aquest encenedor és molt important per a mi, és la possessió més antiga que tinc, ja fa 5 anys que el duc”. Miro el meu amic, de vint-i-set anys, i repasso mentalment, les sabates, els texans, la camisa, les ulleres, el mòbil, el rellotge, l’arracada. I camino mentalment per casa seva: el somier de quan es va canviar de casa, fa dos anys, els llençols nous de trinca, l’ordinador, un iMac vell de fa un any i mig i la seva taula, la televisió, l’escombreta del vàter que va comprar a l’Akí fa unes setmanes, el microones, els plats, els gots, el coberts, la prestatgeria de l’Ikea. No recordo on té els cedés, però du el seu segon iPod sempre a sobre. Tots els objectes que envolten el meu amic, exceptuant els llibres, algun disc i diverses fotos que té a la vista, tenen menys de cinc anys. Vesteix diferent, escolta una altra música, diu paraules que no deia, i li agraden dones que abans no ho hauries dit. Potser és que es fa gran i tot ho inaugura encara, potser és la societat líquida aquesta del Bauman, de la qual parlava el Jordi Cabré la setmana passada a Diàleg, potser és el consumisme o el relativisme o vés a saber; però el meu amic respon també a la pregunta per la permanència. Què preval, què dura, haurien dit els antics, blasmant un amulet. Ell avui guarda un encenedor, depurat de tota màgia, com únic estendard del que perdura. És poc, però és. Fa més de cinc anys que fuma.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dissabte, 11 d’agost del 2007