L’últim episodi conegut de l’epopeya de l’Ave és l’intent de reprobació de la Ministra Àlvarez, que es va salvar per tres vots. 173 a 170. Qui van ser els tres salvadors? El PP, CiU, ERC i IU-IC-V van votar a favor de la reprobació (que, per cert, és un gest que no té poder per destituir-la) i el PSOE va votar a en contra amb el suport del PNB (que havia negociat el dia anterior els pressupostos del govern basc, i unes esmenes als pressupostos de l’estat espanyol que s’estan acabant de perfilar al senat, i que impliquen força milions d’euros més d’inversió per a Euskadi: les cròniques més elevades parlen de 100 milions d’euros, i 10 més que estan pendents). El PSOE també va rebre el suport d’alguns diputats del grup mixt, com Labordeta, de la Chunta Aragonesista, o Coalició Canària. I del BNGa, que és soci del tripartit gallec i que també té esmenes als pressupostos pendents del senat. Però els tres vots que van decantar la votació van ser el de la pròpia ministra, que va votar a favor de sí mateixa, en una pràctica poc elegant, com a mínim, i que és l’exemple més clar de la por que tenia de perdre; i dos vots més. Qui són aquests dos diputats? Un és Roman Rodríguez i Rodríguez. Va ser president de Canàries durant quatre anys (de 1999 a 2003), i era diputat de Coalició Canària a Madrid des de les eleccions del 2004. Va protagonitzar una mena de corrent interna, i al final es va escindir, va mantenir el seu escó, es va passar al grup mixt i des d’aleshores és un diputat més del PP de facto. A les passades municipals i autonòmiques es va presentar a Canàries amb un nou partit. No va entrar al parlament canari però sí que va treure bons resultats en algun poble, i va tenir accés al “cabildo” de les illes. L’altre vot a favor de la ministra fou el de Joaquín Calomarde.
El que es va viure dimecres a les Corts espanyoles és un exemple de les carències de la vida democràtica espanyola. No parlo de la salvació de la ministra, que és ben legítima, parlo de com canvien les coses quan el govern sap que ha de negociar quasi diputat a diputat una votació que li ve d’un pam. Quan diem que les llistes obertes farien millor la nostra democràcia ens referim exactament a això.: la distància que hi ha entre el diputat Calomarde i els dipuatats del PSC.
El diputat Calomarde era un militant del PP de València. I va ser diputat al parlament del País Valencià els anys 90. És un home de maneres moderades, que va a la seva i que deu tenir prou mala llet rere la seva bona eduació. Un cavaller espanyol és la seva caricatura. Quan la batalla PP-PSOE per l’estatut i per ETA estava en el seu punt àlgid, Polanco va fer unes declaracions criticant l’esperit guerracivilista del PP; i el partit de Rajoy es va negar a atendre els mitjans de PRISA. Fou aleshores quan Calomarde va publicar un article a El País criticant la política del PP, i uns dies després, un altre article a elplural.com, un diari digital socialista. El PP el va fer plegar de portaveu de la comissió d’educació, i Calomarde va acatar. Un temps després es va donar de baixa de militant i va passar al grup mixt. Des d’aleshores, el diputat antizaplanista del PP valencià, ha anat donant suport al PSOE en moments importants, com el dimarts, i com en la votació dels pressupostos generals de l’estat, que van ser aprovats, també, pels vots del PNB.
Calomarde diu ara que vota a consciència, però a ningú se li escapa que les seves actuacions, sovint més amistoses que conscienciades amb el PSOE no li tanquen les portes a ser un candidat independent en les properes eleccions generals en les llistes dels socialistes valencians.
De tota manera, Calomarde disposa d’una llibertat d’actuació impròpia d’un diputat. El govern espanyol li té prou consideració com per explicar-li personalment els pressupostos, i el dimarts van assegurar-se el seu vot abans de la sessió. Passa el meteix amb els grups petits, com ERC, CiU o el PNB que representen interessos particulars al congrés. Però fins i tot així aquests grups es deuen a estructures i lògiques independents de les lleis que es votin o de les reprobacions que es proposin. lL cas del portaveu del PNB de dimars n’és un bon exemple. Va votar que no a la reprobació, pels pactes contrets amb el PSOE, però ho va fer mentre amb el cap indicava el contrari. Amb un gest tant osensible, que el president de la cambra li va demanar que repetís el seu vot. Si això va ser possible va ser, també, perquè el dimarts es va votar nominalment, és a dir, es va cridar pel nom cadascún dels diputats i aquests, en veu alta, van dir “sí” o “no” a la reprobació. Els partits, a més, van trucar i convocar i conscienciar a tots els seus diputats per a què assistissin al ple, i hi van anar malalts i convalescents. Només en van faltar set. Un d’ells, Moratinos, que és als EUA. Un cop més, la votació ajustada activa la participació i l’esforç dels polítics.
Dues conclusions. Les llistes obertes i les circumscripcions electorals partides farien que els diputats debéssin el seu escó als seus votants i no a les lògiques de partit. En conseqüència, cada cop que el govern o la oposició volguessin aprovar el que fos, haurien de lluitar cada vot, i per a què uns diputats, com els del PSC, votéssin a favor de la ministra caldria alguna cosa més que la disciplina de partit. I la segona, la descarada nova història d’amor del diputat Calomarde amb el PSOE, demostra la tesi: si vol sobreviure en la política cal que es busqui una nova casa feudal, i ser-ne serf. Un cas normal.