Les mosques. (versió bilingüe)

23 de setembre de 2007 0

Quan arribo a la presó de Quatre Camins, ja fa una hora que a la ràdio diuen que José Rodríguez Salvador ha estat excarcerat; però no en diuen l’hora, ni sembla que ningú l’hagi vist. Hi ha dues càmeres de televisió, quatre fotògrafs i dues reporteres d’informatius de televisió. De la porta metàl.lica en surten una cinquantena de familiars de presos, després de les visites. La fan petar força animadament sota un sol de tardor que escalfa però no crema. Un home d’uns cinquanta anys, amb tots dos braços tatuats, polo blau esquitxat de pintura blanca i pantalons curts, riu quan ens passa pel costat, i ens diu a un fotògraf d’El País i a mi: “aguantad, aguantad, no os creáis nada, yo lo acabo de ver, está ahí dentro”. Les dones que l’acompanyen fan que sí amb el cap. L’aturem, l’interroguem.“Lo acabo de ver hace seis minutos. Ahí, con Don Manolo en la zona de ingresos. Yo he venido a ver a mis hijos, están los dos aquí dentro; pero a él lo conozco de la otra vez que lo cogieron. Hace 20 años que lo conozco.” El fotògraf va a buscar la resta de periodistes i els dos operadors de càmera venen de seguida, amb les seves reporteres. No vol fer declaracions i hi torna: “Hace diez minutos que lo he visto”, i etc. Quan li demanen si pot fer un retrat del personatge diu: “Ese tío es un fenómeno. Ha hecho de todo: ha estudiado no sé cuantas cosas, ha hecho cursillos y se ha portado bien, respetando las normas, para poder salir antes, y lo ha conseguido, es un fenómeno, muy listo. Lo que pasa es que fuera es un cabronazo que viola mujeres. Pero es muy buena persona”. Una periodista l’interromp i li diu: Un santo, ¿no?”. I ell que no, que no, que és un fill de puta, que menja apartat i que tothom l’escup, i que té una cel.la per ell sol. Però que compleix les normes de la presó. El periodistes truquen a les seves redaccions. La guàrdia, diuen, es pot allargar més del que es pensaven. Hi ha un munt de mosques que no paren d’emprenyar i el sol pica més. Ens traslladem a l’ombra que fan una mena de matolls artificials lligats a la reixa del pàrquing i les mosques ens segueixen. Al cap d’una mitja hora, surt un home amb camisa blanca y pantalons foscos i ens diu que és el gerent de centre penitenciari, que ha vingut per una incidència i que li sap greu veure’ns allà, que marxem, que no el veurem, que ja fa estona que ha sortit. I s’espolsa una mosca de la cara. Els periodistes li fan notar que no hi ha confirmació oficial i li pregunten si el podem filmar: ell diu que no, que ens ho diu per fer-nos un favor. De dalt d’un balcó de la façana cinc o sis mossos que estan fumant es miren l’escena amb els colzes recolzats ala barana. Cap periodista es rendeix: podria ser una trampa. Més visites, unes gitanes ens criden: “Vienen a ver al gilipollas ese violador, ¡será posible!” Arriba una reportera del programa de l’Ana Rosa Quintana amb un càmera d’una productora que treballa normalment per TV3. Certa expectació: els de TV3 deuen saber que surt ara. El fotògraf i jo anem cap l’aparcament. Pel camí una dona que ronda la seixantena, amb cara de tros de pa ens diu que és voluntària de la presó i que el pres va ser traslladat fa dos dies per excarcerar-lo des d’un altre lloc, i ens somriu com si fos la nostra mare. La de l’Ana Rosa, que acaba d’arribar de Madrid, li diu al càmera: “ahora tendré que inventarme algo”. I venta l’aire amb la mà, per allunyar les mosques. Els altres fan les últimes fotos i trucades a redacció, enregistren dos o tres minuts de la porta, les visites, els mossos. Res. Ens fem fotos entre nosaltres: la presència de mitjans és l’única notícia contrastable. I marxem.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca