El Zea va obrir una petita botiga de queviures, mal endreçada i sense gaire varietat, a sota casa. Gairebé no parlava cap idioma europeu, fora d’una mica d’anglès; però com tots els pakistanesos no volia saber res dels horaris comercials i tenia obert de sis del matí a dotze de la nit. Durant el dia no hi havia ningú, però si hi passaves quan ja era fosc sovint hi havia cua per comprar una mica de pasta, dues cebes o quatre cerveses. Ell sempre hi era i sempre feia cara de cansat. La va obrir just al davant d’un colmado dels de tota la vida, propietat d’un senyor gran, panxut, amb els cabells grisos i unes ulleres de cul de got de muntura daurada, a qui jo sempre comprava els ous, que eren grossos i gustosos. Fa cinc anys d’això. En aquests cinc anys el pakistanès ha patit més de deu reformes i ha ampliat la seva varietat fins a extrems que ni el supermercat que té a la vora pot seguir. Ha multiplicat les neveres, la fruita fresca, i ja s’hi pot pagar amb targeta de crèdit. Hi té un televisor on gairebé sempre sintonitza Canal 33 i és així que entén perfectament el català i sovint es llança a dir alguna cosa, davant les rialles del seu fill de setze anys, que ja el parla una mica. El colmado està exactament igual que fa cinc anys i ja només el visiten les dones grans del barri, que fan petar la xerrada amb el senyor de les ulleres gruixudes. El Zea em va dir l’altre dia que ja ha obert dues botigues com la primera i que està preocupat, perquè el seu fill no sembla voler treballar tant com ho ha fet ell. La teva prosperitat és treballar més que els altres, li dic, la seva descansar igual que els altres. I riu, i fa que no amb el cap.
Publicat al diari AVUI, pàgina 22. Dijous, 23 d’agost del 2007