Sortir : Londres II

23 d'Agost de 2008 3

A primera hora del matí el Marc i la Mariona ja remenen la casa. Dutxes, esmorzars i jo que em vaig despertant, croquetejo, els miro, estiro els llençols i els minuts. Fa olor de café i de xampú. Fa un pèl de fred al peu que m’ha quedat penjant del matalàs. La Mariona se m’asseu a la vora, amb un tros de pa de torrat i una dosi moderada de fuet de contraban. Em va explicant la logística de la casa, els horaris del dia i en poques rèpliques ja estem parlant de nosaltres. Es fa evident que tenim gana de conversa, després de mesos, sinó  anys, de parlar per telèfon -ja en fa cinc que va marxar- i les visites periòdiques que ha fet a Barcelona han implicat presses i haver-nos de compartir amb d’altres familiars i amics. Gana d’estar sols. Gana d’hores. Gana, sobretot, de la memòria de l’un i de l’altre: contrastar-les, conjugar-les, absorbir-les. El Marc va amunt i avall per la casa, remugant per una humitat que ha sortit a la paret, i que cal arreglar perquè s’està menjant la pintura d’una paret. La Mariona se’n riu una mica i n’està agraida a l’hora. Es toca la panxa, i es mira la glucosa amb una punxadeta al dit índex i un petit giny electrònic. Tot correcte i ho apunta en una llibreteta. M’ensenya l’àlbum-dietari que estan fent de l’embaràs. Està escrit en segona persona, per al Guillem que ha de venir, i hi ha fotografies de l’evolució de l’embaràs, ecografies i taules d’evolució de la glucosa. Es nota, en fi, que són científics i es dediquen a controlar l’evolució de substàncies en els organismes, per a treure’n conclusions. Si fos la meva llibreta hi hauria contes, poemes o retalls de diaris. A la pregunta: “què va passar durant el teu embaràs?” la meva germana i jo respondrem coses ben diferent als nostres fills.

Marxen a treballar a llurs laboratoris i em deixen sol i en silenci, encara mandrejant al llit. Fa molts dies que no tinc aquesta sensació d’absència total d’urgències. No tinc res a fer. Diria que fa mesos que no sento això. I encara aconsegueixo dormir una hora més i allargar la felicitat matinal dels mandrosos. A mig matí prenc el metro fins a Bond Street, a tocar d’Oxford Street, i la recorro amb pas ferm i decidit, amb un punt de conquesta vacacional. No duc gorra, ni càmeria, ni cap indicatiu turístic fora de les ulleres de sol Tom Ford que em va comprar l’Edu, i sembla en tot moment que vagi a algun lloc. En un carrer transversal veig un bar “all day Breakfast” i m’hi encamino. A tocar del bar hi ha un quiosc i compro The Times i The Guardian. Li pregunto al venedor quin és el millor diari esportiu que puc comprar al Regne Unit, són les Olimpíades i ja que no les puc seguir per la tele, vull anar llegint-ne les cròniques. Les cròniques esportives és un dels més grans plaers literaris que s’obté de llegir la premsa escrita. L’endemà dels partits de futbol, sempre en llegeixo dos o tres, i em deixo dur per l’èpica d’una prosa que ja ningú no s’atreveix a aplicar a cap altra circumstància. El venedor em diu que el The Times té una bona secció d’esports i se’m treu de sobre sense miraments. Anglesos, penso.

M’assec a la terrasseta del costat i demano un “Full English Breakfast” i una cervesa Beck’s. La cambrera em somriu i em diu que a ella també li agrada aquesta marca i jo que l’he demanada perquè és l’única lager que conec i així agilitzo els tràmits. La cambrera és menuda, morena i de gestos ràpids. Té un cul com de cirera que es passeja per davant de la meva taula -que és arran de la porta- alegrement. Cada cop que em passa per davant, de cara, camí de la cuina, carrgada de plats o de comptes pagats, em mira i em somriu. No sé si és amable o si flirteja; al cap de poc ja estic absorbit pels diaris. Efectivament, The Times dedica una gran part de la seva informació als jocs, fins i tot la secció de política. Al 2012 hi ha d’haver Olimpíades a Londres, i tot en són referències. I Rússia i Geòrgia. Hi ha un article del Ministre de la Foreign Office, que em fa envejar la política de les illes. El llibre d’estil de diari és clar: quan diu “Europa” fa referència al continent, se n’exclou. El The Guardian em fa pensar en l’Agustí, que sempre es declara anglòfil i fan del The Guardian, potser anhelós d’una esquerra diferent per a Catalunya, una esquerra liberal, en fi.  Però hi ha a més el record agraït i sentimental del seu padrí Agustí, a qui deu el nom, potser l’amor a la cultura i segur la fascinació pel Regne Unit de la Gran Bretanya i pel The Guardian. Aquesta barreja d’alegria, ironia, duresa i tempesta a punt d’esclatar que té Londres, em fa pensar en l’Agustí durant tot el dia, i la seva barba recent, gris i vidriosa, i el seu riure esclatant, i la mala fama del seu mal humor.

Acabats els ous, salsitxes, carnsalada, mongetes i torrades, pago, 10 lliures, i em deixo caure pels carrers com una bola en un laberint inclinat. No es pot passejar per cap capital europea sense pensar en la immigració. A Londres destaquen els musulmans, amb la seva roba explícita i barrejada de referències. Hi ha moltes dones vestides de manera molt estricta, només se’ls veu una petita ratlleta de carn, al voltant dels ulls, i les mans, totes de negre. I també musulmanes riques, joves i guapes, que combinen vels i faldilles llargues amb texans, brodats brillants, bambes llampants i complements de coloraines, força horteres. Algunes, fins i tot, van sobre maquillades. Hi ha també monges que van en eixam i duen grans creus sobre el pit i jueus ortodoxos, amb els seus barrets i trenetes. Orientals de tota mena, blanquíssims europeus del nord i un munt de ciutadans meltingpot que podrien ser de qualsevol lloc del món i que poden acabar morint a qualsevol lloc del món. Ipods, mòbils i ordinadors portàtils pertot. De tant en tant, homes joves vestits amb trajos impecables, de tall anglès i sabates impol·lutes. També un tipus d’home i de dona, grans, de més de seixant anys, que s’assemblen als catalans grans, de més de seixanta anys. Ulleres de montura metàl·lica, camises senzilles, americanes carregades de rutina i una mirada molt feta al paissatge. Quan me’ls creuo penso que podrien ser perfectament de Milà, de Frankfurt, de Lió o de Riudellots de la Selva. Una generació de posguerra mundial, que són la memòria d’Europa, i que gasten una austeritat i una formalitat en extinció. Han de sentir-se incomòdes amb algunes velocitats i alguns relativismes. Però en són els pares, al capdavall.

A tocar de Hyde Park ensopego amb un monument insòlit: “The Animals in War Memorial”. Un mur semicircular amb una petita obertura al seu vèrtex. A la banda interior del semicercle hi ha dues escultures metàliques, potser de bronze, d’un ase i un cavall que carreguen fardons i canons, de mida natural, en actitud esforçada, corbats sota el pes de la càrrega i d’una pendent imaginària, encarats a l’obertura del mur. A la part exterior, a l’altra banda del mur, un gos i un cavall immensos, sense brides ni corretges, ni cap senyal d’humanització, amb actitud salvatgina, com si galopessin en un paradís inventat. Al mur hi ha inscripcions d’agraïment i record a tots els animals que han lluitat i mort al costat d’humans, en les guerres lluirades pels britànics i “els aliats”. “They had no choice” diu l’epitafi. No sé si els humans que els acompanyaven en tenien massa, d’opcions. Però és cert que no hi ha aninals quàquers. Ni el Gandhi dels gossos. Truco a la Sara, que estima els animals  amb més tendresa que cap altra cosa, per explicar-li la troballa. La trucada es creua en la infinita teranyina dels satèlits, i acabo escoltant una conversa aliena: un home que està venent casa seva a algú: 95 milions de pessetes, diu que val, i prova de fer la conversió a l’euro amb grans dificultats. El pis es gran, un àtic, i té dues terrasses. La veu de l’home, que parla en castellà tancat, és de preocupació, un punt urgent. Penjo, i torno a trucar. Aquest cop sí, i la Sara em pregunta l’ubicació del memorial per a visitar-lo la propera vegada. No li dic que a terra, als peus del cavall, hi ha unes corones de flors marcides de fa un parell de dies: em pregunto qui és que ve a deixar flors al 2008, per uns animals morts el 1945.

Entro al parc. I el passejo en ziga-zaga. Gossos, adolescents conspirant, captaries dormint i families endiumenjades en ple dimarts d’Agost. Als bancs pagats per particulars hi ha inscripcions i dedicatòries, en un hi diu: “In memory of Nero. A black labrador ho loved this park”. Li envio un sms a la Sara, i respon: “Snif, snif, això sí que és un país civilitzat”. M’hi assec a fumar l’ultima cigarreta del paquet, i continuo deixant-me anar per la ciutat. Recorro Chelsea, ple de silenci i diners, Porches, Masserattis, Lexus aparcats al carrer, i alguna gran berlina de la qual mai no havia vist la marca. El carrer de les embaixades, totes en fila i gairebé iguals, com correspon a un país demandat i influent. Al davant de la francesa hi ha dues plaques commemoratives, una dels 50 anys i una altra dels 100 anys de l’”entente cordiale” entre la República i el Regne Unit. Europa és una cicatriu immensa.

A l’alçada de Victòria Station em couen els peus i em deixo caure en un banc amb la ferma disposició d’avorrir-me. En menys d’un minut em truca la Mariona, que ja plega de treballar. Quedem a Oxford Circus i anem a fer un pastís de xocolata i de pastanaga als baixos d’un cimena, amb sofàs i música suau, a parlar de nosaltres, de la família i a evocar les escenes que recordem amb els nostres pares, i el dolor que ens van deixar, i que hem après a compartir verbalment. Ella vol saber com jo veig les coses, la mort i la distància, el temps i l’espai des que no hi són. Parlem dels tiets, de l’avi, de les històries que tots dos hem anat recollint d’aquí i d’allà, i entre els dos anem reconstruint alguns fragments de la nostra identitat. Ens fem de mirall i de suport. Baranes per baixar les angostes escales de les nostres solituds. Ella s’acaricia la panxa de tant en tant, com si fos una gran bola de cristall.

A les 7 hem quedat amb el Joan Costa, un exnòvio d’adolescència i amic fidel, professor de la London School of Economics, per parlar de la meva beca i el meu projecte de doctorat als Estats Units. Un pub, unes pintes i unes patates amb vinagre. Parlem de Catalunya, i també de la política de Catalunya, amb el mateix desapassionament que en els dinars que he deixat enrere a Barcelona. Amb el mateix amor, i preocupació. Amb la mateixa inevitabilitat.

De tornada a casa agafem un taxi, sopem amanida i una mica xai al forn, boníssim. Segon capítol de Twin Picks, i el pes de les cames i la satisfacció dels dies plàcids, em bressolen fins que m’adormo, quan encara no fa ni mitja hora que mirem la pantalla del televisor.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca