Churchill contra els ignorants

05 de juny de 2008 1

Ahir vaig assistir a la protesta contra l’Ajuntament de Barcelona per la seva negativa a donar el nom de Winston Churchill a un carrer o plaça de la ciutat. Atès que fa tres anys que la Fundació Catalunya Oberta ho intenta, he rumiat molt sobre els perquès de les continuades i subtils negatives. Perquè, això sí, mai s’ha dit o argumentat un “no” profund i definitiu. Sempre hi ha hagut dilacions, fugides d’estudi, etc, fins que aquest 2008 la Fundació en qüestió va rebre una carta de l’Ajuntament emplaçant ambdues parts a una reunió per discutir-ho, per a finals del 2007. Si es tornen a mirar les dates, veuran que el que l’Ajuntament proposava era anar enrere en el temps i, en fi, m’estalvio la metàfora.

Bé, per què diuen que no? Només hi ha dues opcions: o detesten el personatge o detesten qui fa la proposta. El personatge certament no és un paradigma de l’esquerra. Ni del pensament progre en cap de les seves encarnacions. És un polític conservador, amb mala llet i murri, extraordinàriament brillant i, sobretot, un home que, mentre tots –socialistes, conservadors, etc- deien o deixaven dir que calia pactar amb Hitler per tenir la pau, ell, des del seu escó, va alertar contra el que estava passant, quines eren les condicions del rearmament moral i bèl·lic d’Alemanya i contra el que, sens dubte, significava tant de múscul militar, i tanta arenga nazi.A més, Churchill fou autor d’unes memòries sobre la guerra mundial que per si soles ja són una fita en la història del pensament polític, militar i literari de la democràcia.  Premi Nobel de literaratura.  Si els nostres polítics fessin l’esforç i tinguessin la tenacitat –encara que no tinguessin el mateix talent- d’escriure el que ells creuen que va passar –encara que sigui parcial, subjetiu o en defensa pròpia- el país i els seus líders futurs serien molt millors. Acumular coneixement de cada ofici és la clau del progrés: en democràcia això és tasca de polítics per a la política, però és d’interès dels ciutadans.

La versió en dos volums de les memòries de Churchill les va editar  i traduir al català justament fa tres anys la Fundació Catalunya Oberta: recordo molt bé les hores devorant-les i tot el que n’he après. Li devem molt a Churchill: potser res del que he dit ho explica, però dono per descomptat que qui hagi vist només que sigui mig documental, alguna pel·lícula o un terç d’un llibre sobre la segona guerra mundial, sabrà que el que fou primer ministre britànic va comandar la moral d’un poble, la logística d’uns resistents i la tenacitat, resistència i intel·ligència d’un exèrcit contra una de les primeres màquines precises de matar sistemàticament que ha conegut l’home: l’exèrcit nazi i la seva terrible aviació. I sí, cal dir-ho, l’impuls, el fonament, l’argument principal de Churchill no va ser “l’anglesitat”, ni la “saxonietat”. L’argument va ser la democràcia. La democràcia. Calia lluitar per la democràcia. 1939. Calia lluitar per la llibertat de cada home. 1939. Calia guanyar i ensorrar tot totalitarisme, d’esquerres o de dretes o d’on cony vingués. 1939. Ni alemanys, ni espanyols, ni catalans, ni francesos, ni italians, ni suecs, ni… no haguessin seguit aquesta crida potser, però el que és segur és que no van tenir qui la fes amb la convicció i la bellesa de sir Winston Churchill.

I va citar Barcelona.  Per encoratjar el poble de Londres davant dels bombardejos. Ho va fer per animar, per dotar el poble d’un referent antifeixista que coneixien bé, perquè li interessava, etc. Però va comparar la resistència de la població civil barcelonina davant l’aviació feixista i les seves bombes, i la que havien de tenir els londinencs davant els atacs i bombardejos de l’aviació nazi contra Londres. Ens pot fer més o menys gràcia, però calia ser molt astut i tenir molt clares les coses per saber que els bombardejos de Barcelona i de Londres eren part de la mateixa cosa: un món nou que seria de l’horror o dels demòcrates. Bé, no m’allargo més, donaria per pàgines i pàgines.

És clar que va cometre errors, suposo que ningú no espera que fos la bondat encarnada. Però negar-li un homenatge perquè el personatge va bombardejar ciutats alemanyes, o perquè va dir no sé què o perquè no era d’esquerres, no només és injust i miserable, sinó que vol dir repetir els errors que ell va combatre durant anys des del seu escó, i que, a la fi, a la Gran Bretanya ningú com ell va saber derrotar i evitar. En fi.

O és això o és que l’Ajuntament no ho vol perquè ho proposa la Fundació Catalunya Oberta. Si és així, encara som en un estadi anterior del desenvolupament democràtic, i el que cal reclamar és una plaça a Montesquieu (no n’hi ha cap, tampoc) o simplement, un homenatge als fenicis, per inventar-se el nostre alfabet, que ens ha de permetre a nosaltres i als nostres polítics, en un futur no molt llunyà, deixar de ser analfabets. Si és així, si per raons tan baixes i mesquines, si és l’urc i la secta, com a mínim sabem que els bàndols estan creats. I qui són els bons.  www.jordigraupera.cat

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca