Llegeixo l’article que va publicar ahir el Xavier Gual a l’Avui sobre la reforma educativa que pretén reduir les hores de llengua en favor d’assignatures tècniques en el batxillerat. El Sr. Gual, que és professor i escriptor, explica el que tots sabem: els alumnes de batxillerat ni saben llegir bé, ni saben escriure bé, ni pensen que això sigui un problema, una carència o una vergonya. Fins aquí tot com sempre. Els professors faran una vaga el dia 14, per protestar contra això i contra la proposta de privatitzar la gestió d’alguns centres públics.
Fa força anys que l’educació preocupa. Fa segles, vaja. El projecte de la modernitat, de la il·lustració i de l’humanisme era precisament l’educació dels infants, per a obtenir societats millors. De fet, encara ara quan se li pregunta a qualsevol especialista de qualsevol cosa sobre com solucionar el problema que afecta la seva especialitat, invariablement apareix l’educació com una solució inajornable: parlem de seguretat vial, d’escassetat d’aigua, d’assassinats rituals, de xenofòbia o del catalanisme.
Però el projecte humanista, el que afirma que la lectura, la cultura, etc…fa millor l’home, millora el seu ésser, i el fa més feliç ja no té fonaments. És un discurs aquest que s’utilitza per a tot: també per justificar l’impacte de Harry Potter. Els nens, sens diu, com a mínim llegeixen alguna cosa. El projecte humanista és un projecte domesticador. Un projecte que considera que el bé, la plenitud de l’home i la pau es donen en condicions d’alfabetització completa. Els homes cultes, llegits i estilosos en l’escriptura són més proclius a la civilització. Aquest projecte va néixer en un context en el que l’home, (i la humanitat), tenia una finalitat, uns fins, una perfecció possible. La història tenia un sentit. Un origen, una destinació. Les ideologies polítiques van prendre de la religió i de la metafísica aquesta manera de veure les coses; i és així que fins i tot el materialisme va fer-se seva la idea de progrés. Progrés, cap a on?
El principal problema de la nostra educació és que se sustenta en aquesta idea d’evolució, de domesticació, però que en els temps que corren no pot tenir cap objectiu definit. Diem que volem que els alumnes dominin el català i el castellà quan surtin de la secundària. Diem que han d’assumir capacitats tècniques específiques. Matemàtiques, física, química. Un coneixement de la història suficient. Una col·lecció de referents literaris i una educació física saludable. És a dir, més o menys estem d’acord en què han d’aprendre, però ningú, ni els mestres, ni els pares, ni el govern, tenen la menor idea de per què han d’aprendre això. Sí, per sobreviure al mercat laboral. Sí, per tenir el cap ben moblat. Sí, perquè no els enganyin. Sí, per poder competir amb d’altres països. Però ja fa molts anys que el discurs humanista sobre la perfecció de l’home ha quedat obsolet.
El màxim al que ens atrevim –i no és poc- és a dir que l’educació ens fa més lliures –una mena de paràfrasi de la famosa frase de l’evangeli de Joan- però això no és exactament cert, com ja va explicar Cervantes, i com expliquen tots els existencialistes del segle XX: l’obligació de ser lliure, la inexistència d’un discurs col·lectiu que sustenti l’evolució del pensament, que digui qui som i on anem, fa del dia a dia, de la construcció de l’itinerari vital, una càrrega feixuga, angoixant i sovint paralitzadora. Moltes vegades aquesta llibertat només s’expressa en la superfície, en l’aspecte i la postura, que costen menys de suportar. La llibertat i la inexistència d’un destí prefixat fa que molts pares, molts mestres, molts plans universitaris i escolars, es dediquin només a domesticar els fills de cara a la supervivència moral. És a dir, que les competències tècniques els proporcionin prou oportunitats per a poder viure còmodes, ja que no trobaran res que s’assembli a la plenitud, si no és que s’ho inventen. És l’escepticisme fet escola.
La ciència occidental, al seu torn, ha desenvolupat una capacitat per a millorar la genètica humana que en poques dècades serà d’ús normal. Avui es detecten malalties als fetus, malalties genètiques i malformacions circumstancials, que fins i tot són supòsit legal per a l’avortament. La tria del sexe, o la configuració d’organismes immunes és gairebé aquí. La creació d’òrgans artificials o d’extremitats robòtiques ja és una realitat. El somni de perfecció de l’home s’ha traslladat de camp: de la cultura a la biologia. És la conclusió normal en un context materialista o determinista, que pensa que són les condicions del cos, la salut i l’economia, el que fonamenta la felicitat.
L’externalització de les funcions cerebrals, gràcies a les màquines, és també un element d’aquesta evolució. L’escriptura potser va ser la primera externalització del pensament; però les memòries dels ordinadors o els espais personals a Internet són ja una alteritat més; un “altre” amb el que interactuem en substitució de l’home. És una externalització de les vivències i de la consciència; una fragmentació psicològica que ens permet fer i ser en espais separats, en temps separats i amb relacions separades.
Ahir també a l’Avui, el Ramon Tremosa parlava de la falla generacional que hi ha entre els que hem crescut entre màquines i els que van créixer entre llibres. És una diferència important. No tant per la mena d’informació –i la qualitat- a la que accedim uns i altres, sinó més a aviat pel canvi d’ésser que implica.
Un dels filòsofs més ressonants dels darrers anys, Peter Sloterdijk, ja fa temps que parla del posthumanisme i de la necessitat de generar una nova antropotècnica. Però aquest és un debat entre especialistes. El que és significatiu és que els funcionaris i polítics que fan experiments amb la domesticació dels nostres infants pertanyen a una definició d’home que està en extinció. I, a més, no se n’adonen que una domesticació exitosa només és possible des d’una d’aquestes dues circumstàncies: o bé el sentit previ que es té de la comunitat és uniforme (com els finlandesos) o bé el sentit cap on es dirigeix la comunitat és compartit (com a les universitats americanes). A banda, esclar, de que la llengua i les matemàtiques són indispensables perquè permeten que, mentre no ens aclarim, ho continuem discutint. La resta són solucions de botiguer: posa les vetes a l’aparador, que el fil no es ven gens aquest mes.
És cert que hi ha carències entre els batxillers, moltes i preocupants. És cert que la inexistència d’un discurs imposat és una gran notícia, i ens fa lliures i poderosos. Però també és cert que la idea d’educació pública i consensuada es basa en la creença moderna de que anem cap a algun lloc. I és una contradicció. “No està decidit si anem enlloc”, és la base de la democràcia. El relativisme de la democràcia avançada, per ser coherent, hauria de prohibir l’educació pública: i pagar-li la privada a tothom.
I no és menys cert que el millor dels nous ciber-humans, el jove més avantatjat en el pensament fragmentat i instrumental, resultaria incomprensible per als seus mestres i pares. Que tindrien, sens dubte, greus carències de comprensió lectora. És alguna cosa més que un conflicte de generacions, o mala educació. És gairebé un xoc d’espècies.