NYC 1: Taxi Driver

27 d'Agost de 2008 10

Taxi I

El primer que faig en trepitjar New York és la cua d’immigració. M’han fet algunes preguntes en un paper que tenien d’opcions “sí” o “no”. No sempre es pot ser sincer quan cal ser tan categòric. La cua és immensa i jo he sortit l’últim de l’avió, la meva maleta ha trigat en sortir per la llengua movedissa que les escup i, a més, la cremallera de la maleta de mà -que deu ser antiamericana- ha decidit immolar-se només aterrar. Welcome. Soc l’últim i la cua és llarguíssima. Al meu davant hi ha una família anglo-musulmana-rica-moderna. La dona és bellíssima, l’home corpulent i tenen dos fills, un nen d’uns 8 anys, que juga amb la Nintendo DS i una nena d’uns quatre o cinc que va amunt i avall pel passadís cridant l’atenció dels seus progenitors. Ambdós fan anar l’I-phone frenèticament. Ella amuncia que han quedat per sopar amb no sé qui que a ell no sembla fer-li una il·lusió atlàntica. Fa una pausa, el mira i alça una cella. “So?” li diu. I ell: “Obviously, I’ll go”. I ella el premia amb un petó a la galta. Jo, mentrestant, li faig ganyotes a la nena, i ella se m’amaga i se m’acosta i etcètera.  Al cap d’uns minuts d’avançar a pas d’èxode de formiga, una funcionària americana, caucàsica, 50 anys, amb els greixos deixats anar i amb una cara d’afabilitat pagesa,  s’atura a la nostra alçada, ens mira, mira les criatures i diu: “passeu per aquí, anireu més ràpid”. La família marxa a fer la cua vip de les famílies nombroses, i el marit em mira i diu: “Vine, podries ser el meu cosí”. Cinc minuts i ja he passat el control.

El primer que faig després de sortir de la terminal és agafar un taxi. La cua dels taxis grocs és també  immensa, i decideixo agafar un conductor particular, que ja sé que és una mica més car, però que també sé que trigaré menys. És un monovolum negre, espaiós i net. Sec al davant, es diu Joe. Em pregunta d’on soc. Ja hi som, penso. “Barcelona”. “Oh, Spain”. “Legally, yes” li dic. “Què vols dir?”, i jo, “res, res, és una mica llarg d’explicar, deixem-ho en què tinc una identitat “stateless”, sense estat.”

-“Oh”, diu, “ets basc”.
-”No”
-”Ah, Galicia”
-“No”
“So, what?”
“Catalonia”
“També us voleu separar? Què passa amb Espanya?

Aquí somric, i encongeixo les espatlles. Com menys explicacions, millor.

De sobte, l’home, comença una dissertació sobre el franquisme, i em diu que els “spaniards” són una mica animals, i que ell pensa que estan 20 anys endarrerits. Que no parlen anglès i que etcètera. Diu que Franco era un dicator comunista horrible. I jo, bé, ja que hi som, començo una llarga conversa amb ell sobre els feixisme espanyol, el comunisme i l’anarquisme, la guerra civil, etc. Cada cop que cometo un error gramatical o de pronúncia, em corregeix. Ràpidament, però sense mala llet. Com si fos en un curs d’anglès oral. “Et fa res que et corregeixi?” em diu. I jo: “Al contrari, em fas un favor”. Aleshores comença una llarga reflexió sobre la gent que es pensa que ho sap tot i la gent que es capaç d’aprendre de qualsevol lloc. Jo, pel que es veu, sóc d’aquests darrers, i això li agrada. Ell també. És taxista, però li agrada la història, la geografia i anar-li fotent.

La resta del viatge la dedica a preguntar-me per què he anat als EUA, què vull estudiar, a on, per què. I després de cada resposta meva, ell fa la seva refelxió. De tant en tant, usa una paraula que jo no conec. I ja que té vocació de mestre, li’n pregunto el significat. Quan ho faig riu i diu: “he dit aquesta paraula expressament, sabia que no la sabries, vol dir tal”. I passats deu minuts: “Com era la paraula que significa tal?” I jo, cansat, amb ganes de ser ja a casa, vaig passant l’exàmen amb més pena que glòria.

Ja som a Manhattan, i mentre ell garla, m’embadoco mirant els edificis, les botigues, les barberies, l’oficina de correus. Ja no l’escolto: a l’altre costat del vidre una remor de gent i coses xocant, recol·locant-se, canviant de mans. M’alegro tant de ser aquí. No només per la ciutat, també per mi, i el que he deixat enrere, i el que ha de venir. L’ambició és ara un batec petit, una mica espantat, que acompassa el tarrabastall d’idees del meu cervell. La raó de la seva contracció és una nova rutina, un nou ordre. Les prioritats esperades. Convertir-se. I la prevenció de sempre: la fugida no és la saba de cap viatge. No fugis de res. Aprèn a encarar-te. També una rialla franca: mai no has fet res que haguessis planejat. Déu se’n riu dels qui planegen.

Encabat, quan em deixa a casa, li dono 15 dòlars de propina. Em dóna la mà, em somriu i diu: “ara sé què ets un filòsof, no t’interessen els diners”. Miro al meu voltant i veig un eixam de veïns voltant la porteria del que serà el meu edifici. Els adults juguen al dòmino, els nens mengen musclos d’un tuper, i els vells paren la fresca. Tots em miren. Ja sóc a Harlem.

A banda de les dues maletes, i la bossa de mà, en duc una de plàstic transparent del dutty free de Londres, amb una ampolla d’aigua i dos cartrons de Marlboro, que han de ser els últims que fumi. Quan agafo l’ascensor, a l’últim moment, s’hi fica un home dels que guardaven la porteria. D’uns seixant anys, més alt que jo, però un xic encorbat i decantat cap a l’esquerra. Duu texans i una samarreta vella d’algun equip d’algun esport que no sé identificar. Ulleres de vidre gruixut.  I una gorra amb la visera encorbada, i mig torta. Em fita de dalt a baix, s’atura llàrgament a la bossa de plàstic. “Tens molt de tabac, noi”. El tabac aquí val 8 dòlars el paquet, i el veí no sembla un descendent de Rokefeller, i no només perquè és negre. Deu ser el vell ociós de l’escala, el que tot ho sap i tot ho remuga, penso. No fa la impressió de tocar-hi massa. Tenir-lo a favor deu ser molt. Li ofereixo donar-li un paquet. I diu que sí de seguida, sense pensar-s’hi, i amb un to de seguretat que em fa adonar-me que el cartró de tabac dins la bossa transparent és l’única raó per la qual ha entrat a l’ascensor. Efectivament, quan baixo al 4rt pis, ell es queda a dins de la cabina i veig com l’ascensor torna avall, cap al vestíbul.

Taxi II

El segon taxi que agafo a Nova York, un parell de dies després, és un gipsy taxi. Amb llicència, però sense taxímetre, ni color groc al xassís. He quedat per sopar amb uns catalans a l’East Village. Periodistes i un biòleg. El conductor és un negre enorme, de braços com la cintura d’una model, i d’una bonhomia que se li escapa pels ulls. M’ha agafat a la 2a Avinguda amb el carrer 116, quan ja era impossible arribar a l’hora amb el metro, sobretot sense saber exactament on vaig. No li feia massa gràcia de dur-me fins al carrer 8, on he quedat, però la meva cara l’ha convençut i hem pactat un preu just.

És alemany, de Frankcfurt, diu. I els seus pares gahnesos residents a Hamburg. “Europa és molt millor que Amèrica. Ah, Amèrica, Amèrica. Diuen que és la terra de les oportunitats, però és la terra de les solituds. A Europa treballes cinc dies a la setmana, descanses dos, tens un apartament decent i encara estalvies. Aquí, si vols treballar, treballes molt; però vius en un apartament petit i fosc i tothom et vol donar pel cul. Jo soc cristià, i quan veig com la gent discuteix per diners, no ho entenc. No puc. No.  Fins i tot entre familiars. Familars, t’ho pots creure? Potser és perquè soc africà i a Àfirca la família és el primer, però com pot ser que una mare discuteixi amb una filla per sis dòlars? Va passar l’altre dia en aquest mateix seient on estàs assegut? Aquí , aquí. Sis dòlars! Amb aquests ulls ho vaig veure! Els vaig dir que no calia que me’ls paguessin. No m’ho podia creure. Això no és bo. Déu no vol això. Jesus no va dir això. Hem de cuidar els pares, els fills, tota la família.”

“Honoraràs el teu pare i la teva mare” li dic jo, bíblic.

“Yes. Amèrica, Amèrica.”, rebla.

La conversa s’allarga. Li pregunto per Gahna, pel seu pis del Bronx. Es posa melangiós parlant de Gahna. Dur parlant del bronx.

“Els negres americans són uns fills de puta. Els que vénen de l’Àfrica o de “Latinoamerica”, no, són bona gent i pacífics. Però els “nigros”, els  americans, són uns cabrons. Mala gent. Violents.

“Per què  has vingut doncs?”

Jo tornaria a Europa, però si vinc aquí sis mesos l’any guanyo uns quants diners que després van bé per la meva família. A Frankfurt. Ja en porto tres aquest any, per Nadal torno. I l’any que ve, tornem-hi. És el meu quart any. Aguanto moltes coses, sobretot al meu barri, però va la pena. Has d’anar a Gahna. Has de viure Àfrica. Tu ets bona persona, se’t veu. Tu ets europeu. Tu ets cristià. Saps de què et parlo.

Quan arribem, li dóno tres dòlars de propina i li dic si em pot donar un telèfon per si mai necessito un taxi. Em dóna la seva targeta.

“Be with Jesus”, li dic.

Conclou ell: “Aleluya”.

Taxi III

He passat el dia fent encàrrecs, i he acabat a Union Square, on hi ha un mercat al carrer, de verdures i fruites, sobretot. Retòrica de pagès, una mica enganya urbanites, i algun hippie hipotens, que ven samarretes a favor d’Obama, però fan bona pinta i bona olor, les verdures. Potser tindré sort i per primer cop en aquesta setmana podré comprar enciam o tomàquets que tinguin algun gust. Carrego un munt de bosses, teca per una setmana. No puc ni alçar els braços. Decideixo, en un atac d’autoindulgència, agafar un taxi. Un de groc. Em duu ràpid, però a batzegades. Són les 4 de la tarda, no he dinat, i em marejo. M’entretinc mirant la pantalleta que hi ha incrustada al seient del davant, amb notícies de la convenció demòcrata a Denver, i un petit mapa de Nova York, amb un cercle vermell que indica la posició del taxi.

Quan arribem a casa, baixo sense esma, tan ràpid com puc, quasi arrossegant les bosses. Pujo a casa, obro la porta, afamat. Em toco la butxaca, i ja hi som. M’he deixat el mòbil europeu al seient del darrere del taxi. Merda. Tota l’agenda. L’única eïna per a comunicar-me que tinc. I fins d’aquí a una o dues setmanes no tindré telèfon americà. Marco el número des del telèfon fixe de casa. El contracte no accepta trucades a mòbils internacionals. Connecto l’ordinador. Obro el gmail, el facebook, l’skype i el messenger amb l’esperança de trobar algú. Trobo l’Arnau, que és a casa seva, al Poblenou. Són les 11 de la nit. Li explico la situació i és ell qui truca al meu mòbil, parla amb el taxista i li demana si us plau que torni a casa meva.  El noi que conduia a batzegades, un negre negríssim, quasi blau, de no més de 22 anys, amb el crani que li tiba la pell fins al límit de l’elasticitat i unes mans poderoses, li diu que sí. En deu minuts és sota a casa. Li dono una propina i mil gràcies.

Aleluya, penso.

A partir de demà, només el metro. No tinc tants diners per fer el filòsof.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca