NYC 13: Se m’emporta el riu

27 de Setembre de 2008 1

graupera03_72.jpg Il·lustració d’Oriol Malet

Se m’emporta el riu, i no t’he dit adéu. No crec que tingui més de 14 anys. Duu el seu cabell rinxolat trenat en infinites vies de tren. Com jo, espera el metro exprés al carrer 42, Times Square, cap a Harlem. L’acompanya una amiga, grassoneta, amb una carpeta de l’escola i un munt de preguntes i rialletes. Està molt prenyada. De cinc o sis mesos mínim. Té una cara dolcíssima, coronada per una mirada d’acer, brillant, intel·ligent. Em mira malament. És molt bonica i el seu cos, malgrat la panxa i els pits inflats, camina l’estret viarany que va de la infantesa a l’edat adulta. El sexe la va trobar sucosa com una pruna, i li va deixar un ciutadà nord-americà de regal. Calça unes bambes roses, amb tela reflectant als talons, texans cenyits a les seves cames de model, i duu una bossa de mà plena d’instruments escolars i altres estris de dona. Crec que hi ha uns punts de purpurina sota els seus ulls. Els ulls, negres com la por, grans com avellanes, encesos com si la retina sostingués un llumí incombustible, miren túnel endins, sense impaciència, calculadors. L’amiga grassoneta la mira tota l’estona, parla, pregunta, riu. Tota la seva actitud corporal és de dependència cap al seu posat seriós, ple de determinació. De sobte li fa gràcia alguna cosa que ha dit la grassoneta i l’estació s’omple de la seva rialla ample, aguda, expansiva. És una nena.

Se m’emporta el riu, i no t’he dit adéu. Els primers dies d’acadèmia comprenc que tindré amics que em fugiran. Dels 9 estudiants que hi ha a la meva classe, a banda de mi, no n’hi ha cap que tingui previst quedar-se més de 3 setmanes a la ciutat. 3 setmanes màxim, quatre hores cada dia, 60 hores. Sé que mantindré les mateixes converses introductòries manta vegades aquest any, i que m’hauré d’acomiadar de gent que s’enyorarà abans de marxar, presos de gran exitació. Turistes, visitants, dies sabàtics, petites incursions idiomàtiques: tots oberts a emocions intenses, les veles desplegades a l’espera del primer vent que les ompli i els empenyi enllà no se sap on.

Se m’emporta el riu i no t’he dit adéu. La Giulia. Italiana, cos de mamma, 18 anys, i un accent preciós que tendeix a posar una vocal -una “a” neutra- al final de cada paraula. Cada dia surt a comprar -“I love shoppingue”- empesa per la sensació que l’euro està a 1.7 dòlars, cosa falsa a hores d’ara, però que a ella tant li fa. Té una llista enorme a la seva llibreta de botigues que ha de visitar i objectes que ha de comprar per encàrrec de la família. Són partidaris de Berlusconi -ens canta una cançó que diu: “sort que et tenim a tu, Sílvio”- i quan viatgen diuen que són de la mafia, i així els fan descompte. La Giulia. Alegre com una riuada, intel·ligent com una dama romana, governanta com una àvia siciliana. Dues setmanes a la meva classe, el seu anglès creix com un volcà, també la seva confiança, el seu afecte. Li transpira la vida. Va voler canviar el vol, i quedar-se més dies. Papino va dir que no.

Se m’emporta el riu, i no t’he dit adéu. Sóc al metro, arribo tard. El vagó és ple, vaig dret, llegint les targetetes d’exercicis de matemàtiques. Tothom guarda silenci. Cinquanta persones callades. Només se sent el repicar de les bases rítmiques que vénen d’algun auricular. Algun diari, algun llibre. Apunts, dossiers, sentències judicials. Hi ha uns anuncis per als dammificats per l’11-S. “Aquell dia no vaig tancar el meu restaurant del xina-town, i des d’aleshores respiro malament, tinc una tos que no marxa i migranyes. Eres allí? Vivies allí? Tens dret a assistència sanitària”. Una dona de més de cinquanta anys, completament beguda, ocupa dos seients a la punta del vagó. Ha deixat caure les sabates i es balanceja en totes direccions. Duu el cabell curt i brut, i una samarreta que publicita una carnisseria. Crida, insulta, remuga, li cau el cap, s’alça, es deixa caure. M’hi acosto, m’assec al seu costat. Li dono conversa, em somriu, em parla fluixet. Li dic si té gana, em diu que sí i li dono el meu entrepà de pava amb pà amb tomàquet. El tasta. L’obre, es menja la pava i ignora el pa. De sobte em mira: “Saps? Jo soc una dona negra!”. I jo li dic que ja ho he vist, i es posa a riure, m’agafa el cap, em fa un petó al front i em diu: “t’estimo”. I m’ensenya un bitllet rebregat de 10 dòlars. És la meva parada, baixo, i la miro mentre esmicola el pa i el va deixant caure al terra del vagó, com si hi veiés coloms.

Se m’emporta el riu, i no t’he dit adéu. Des del primer dia de classe em vaig entendre molt bé amb la Teresa, de Madrid. En tres setmanes hem fet de tot plegats, i amb la Marta s’han fet molt amigues: comparteixen residència i maneres de fer. És morena de pell, de cabell i de gestos. Té els ulls verds i els llavis molsuts. I de tant en tant diu coses com “tronco”, “vacilar”, etc. És filla d’un coronel de la marina. Li agrada la roba de colors vius, i és algre i curiosa. Carinyosa i reservada alhora. Menuda, anguilosa i parsimoniosa. I la ciutat li està descobrint racons amagats del seu caràcter. Ha tingut un afer amb un cambrer de bellesa gitana, i passa algunes nits a Harlem, a casa d’ell. S’emociona amb facilitat, però és racional i assenyada. Ha trobat un lloc per a la seva extroversió i quan no hi és, la classe sembla més trista. És a dir, els quinze primers minuts de cada dia. Avui ha marxat i ha vingut a casa a deixar-me una nota sota la porta, plena de sentiments immaculats. Ha volgut quedar-se uns dies més, però no hi havia bitllets. Diu que vindrà al desembre.

Se m’emporta el riu, i no t’he dit adéu. A la porta de la residència de la Marta m’hi fumo una cigarreta. La Jessica i la Teresa s’hi sumen. És un centre jueu, amb gimnàs, piscina, activitats i cursets culturals i conferències. Un dia d’aquests, Bill Clinton en fa una, la setmana passada Bernard Henry-Levi, el mes que ve, Barbara Streisand. Acaba de finalitzar una lectura de textos de dos escriptors. Les famílies jueves de l’upper east side surten apressades cap a acasa: són les 10 i es fa tard. Cotxes llargs: lexus, lincoln, chevrolet. Un parell de xofers desperten de la seva capcinada a punt per obrir la porta. L’última en sortir és una dona rossa, rondant la seixantena. Ens demana una cigarreta i ens pregunta si som d’Israel. “No”. Que d’on som. “Oh, quan tenia 14 anys vaig passar un estiu a la Costa Brava, un gran moment per ser allí. M’encanten els espanyols, amb el seu cabell negre i els seus ulls verds, com els àrabs”. Ens comença a fer el relat d’un seguit de teories conspiratòries que expliquen gairebé totes les guerres famoses, fins a la independència dels EUA, “pagada per bancs anglesos. La història és tota una gran mentida, les paraules escrites són paraules mortes. Les guerres són dels bancs, que es queden els dipòsits dels morts. Redistribució del benestar, en diuen. L’única tradició que perdura és la tradició oral, que és viva i passa d’home a home. Per això els jueus són tant poderosos i tenen una cultura tan profunda. Les paraules escrites no siginifiquen res.”. Li demano si és de NY. “De naixement, però vaig créixer a Washington. Allí no hi encaixava, no era d’allí, i aquí no hi havia viscut mai fins fa 13 anys. No tinc identitat, em sento a casa aquí”. “Jueva?”. “Només la meva mare. Bé, gràcies, nois, per la cigarreta”.

El Francesc-Marc ve a passar 10 dies a NY amb la Carol. Passem un dia plegats a Ellis Island. Caldrà fer un altre post per explicar-ho. L’últim dia, em conviden a fer una copa i a sopar al Toproof Bar, al capdamunt d’un edifici de la 5a Avinguda, número 230. És una terrassa plena de gent sofisticada, amb un servei de bernussos vermells per si entra el fred. L’Empire State fa de fanal. I la resta d’edifics del centre fan ballar les seves ombres amb les llums de les finestres que s’encenen i s’apaguen. Es fa fosc, ve la fresca. Parlem d’aprop, i em pregunten per la meva fe, les meves esperances, les meves ambicions. Parlem d’aprop, i m’hi sento. I tot llisca amb les begudes i unes minihamburguesetes picants. Hi ha una nova confinaça entre nosaltres. Ens acomiadem amb una abraçada, i se’m queda orfe la conversa camí de casa.

Se m’emporta el riu i no t’he dit adéu. A l’Ivan, de Madrid, li queden dues setmanes més. És pilot de l’exèrcit espanyol. I estudiant de filosofia. Ha vingut a estudiar anglès per poder ser pilot comercial. Surt 6 nits a la setmana. Fa deu dies que no passa per l’aula. Viu a Saragossa, en un pis de l’exèrcit: “així quan sóc de missió a l’Afganistan no pago un lloguer inútil”. “Què és el pitjor de ser militar, Tinent?” “No controlar la teva vida: jo mai no sé quan sortiré de missió”. Té 27 anys.

Enyoro els dies d’herbassars alts, i els corrents d’esmunyiment suau.

“Se m’emporta el riu i no t’he dit adéu. Queden enrere les cases entre els canyissars. Amb roba estesa als balcons que mai veuré assecar. Se m’emporta el riu i no t’he dit adéu. I és el que em sap més greu”. (Mazoni. “Si els dits fossin xilòfons”.)

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca