Cap de setmana al nou apartament de la Marta. Upper West Side. El carrer conserva algunes cases de fa cent anys. Town-houses de maó granat que acaben en punxa, i formen grans “m” majúscules contra el cel. Una aire a Amsterdam o Londres i escales de graons alts que donen el to a les cases senyorials, avui dividides en minusculs estudis d’una sola cambra. La llum de les 12 del migdia, que tant li agrada a la Marta, es filtra per les branques dels arbres a banda i banda del carrer, i impacta contra el parquet brillant i les parets blanques. Encara li manquen mobles, així que tot és un espai diàfan, una mica de somni. Hi ha prou silenci a fora per a poder sentir fins el frec dels llençols.
Fem el cafè i mig dinem a la terrassa d’una cafeteria de nom francès que hi ha a Broadway. Parelles, amics i famílies fan el brunch a tocar de les 2. Un home sol, amb mirada d’aillat, s’asseu al nostre costat, i demana una coca-cola en espanyol d’Espanya, amb una certa mala educació, que es repetirà en totes les seves peticions als cambrers. Sembla un borderline social, i de seguida marxa. Nosaltres, conversa i silencis, i una calma de barri, com si hi haguéssim viscut de tota la vida.
Caminem fins a Riverside Park, a tocar del riu, que és un parc allargassat, de poca amplada, ple d’espais per a l’esbarjo. Gronxadors i complexes estructures tubulars amb els nens i els seus sorolls, i tot de pares que els van al darrere. Passejos amb bancs de cara al riu -i a la ronda plena de cotxes ràpids i sorollosos- amb tot d’avis empenyent les hores. Parant la fresca i saludant a la parròquia, avançant al ritme dels seus caminadors i les bambes New Balance, hi ha una parella de més de setanta i potser més de vuitanta anys. Fan cara de felicitat. La vellesa, a casa nostra, és més trista i ensopida. És elegant dur-la malament i fer-se l’ofès pels inconvenients de l’artrosi. Aquí, se’ls veu participatius, desacomplexats, vestint robes de colors i complements que a Barcelona serien motiu de befa o de preocupació per l’avançada desinhibició de la senilitat. Una mica més enllà, hi ha pares que juguen a beisbol amb els seus fills, la majoria jueus, sobre petites clapes de gespa. Després els camps d’esports. Futbol, futbol americà, beisbol, vòlei, bàsquet i un rectangle ple de sorra per al vòlei-platja, i unes anelles penjades de cadenes, col·locades successivament, per a fer el mico. Ens hi aturem: sembla una cosa ben senzilla de fer -passar d’anella en anella penjat de les mans- quan ho fa un noi negre, elàstic, amb els auriculars posats, que s’enfila i tomba i gira, mentre els altres ens ho mirem. Quan ho provo jo, malgrat l’amabilitat dels demés que m’expliquen la mecànica i em deixen una pedra de talc per evitar les butllofes a les mans, comprobo que és una cosa dificilíssima de fer que em deixa petits ematomes als palmells.
Se’ns fa l’hora baixa, i arrosseguem les hores al pis, jo llegint els diaris i revistes que he comprat i ella a l’ordinador, amb aquesta cara d’artesana que se li posa quan té cura de les fotografies. Mirem una pel·lícula llogada i se’ns clou el dia sense estridències. Feliços.
El diumenge ens troba amb ganes de passejar, deixar-nos caure ciutat avall. Triem Broadway, i fem 30 carrers xino-xano fins a aturar-nos per als ous i l’hamburguesa d’ofici en un restaurant que es diu “Josephina”. Després, caminant, encara arribarem fins a Times Square, meravellats i embadalits com borinots amb les llumetes i les pantalles, tant com el primer dia. No només no es veuen executius llençant-se de les finestres per enlloc, sinó que la crisi no ha aturat ni un xic l’intents anar i venir de la gent per les botigues, cinemes, restaurants: apressats com electrons sense una òrbita descriptible.
Prenem el metro fins a Brooklyn, i creuem de tornada el pont a peu quan el sol encara diu que és mitja tarda i ens enlluerna. Massa gent, semblem una processó. Els cables tensionats que el sostenen ens meravellen, i el rovell de les bigues metal·liques, la sòlida presència de les pedres, fan pensar en un pont antic, com si fossim a Praga. Nova York té cada cop més per a mi, un aire decadent dens i quiet, com si fos una ciutat monumental d’una civlització morta, ocupada per curiosos descendents d’aquella grandesa, incapaços de repetir les gestes del passat. Relativistes, feliços, cínics: una mica com els italians de Roma. Concebut alhora com una obra d’art i un prodigi de l’enginyeria, el pont de Brooklyn té efectes antidepressius, calma i alegra. A una banda, l’aigua, l’Illa del Governador, Ellis Island, l’estàtua de la llibertat i l’últim dia dels salts d’aigua artificials creats per l’artista Olafur Eliasson ara fa una mica més de tres mesos. I el sol que fa mal si el mires, encara del groc de les llimones madures. A l’altra, l’illa de Manhattan i el tetris dels gratacels, com les urpes d’un transformer. La Marta fa fotos i jo m’ho miro, i així anem avançant fins a l’altre extrem.
Prenem encara un altre metro fins a Battery Park, a l’extrem sud de Manhattan. Contemplem l’aigua i les ones petitissimes que l’esbraven, com una olla just abans de bullir. El sol comença a pondre’s i sobre l’aigua apareix una brillantor plàstica, una pel·lícula finíssima que l’embolcalla, una pell que deixa passar al seu dessota l’intents vibrar de les onades, ja sense escuma, molt callades. Ens aturem un moment al memorial dedicat als soldats americans morts a la Segona Guerra Mundial que van deixar el seu cadàver a l’Atlàntic: un conjunt de vuit murs de formigó, amb tots els noms, orígens i rangs dels morts. “Els deixem a les teves mans, Oh Senyor”, diu la inscripció. Els soldats morts són presents a tothora en aquest país: als debats electorals o a les pedres antigues. Amèrica vol pagar els seus deutes, diria. Els herois són els herois.
Prenem el darrer metro del Diumenge, cadascú camí de casa seva. Les darreres parades les faig sol, i, com sempre, la població del vagó va canviant -ennegrint-se- com més m’acosto a Harlem. Silenci al vagó, també com sempre. A la meva dreta una noia negra llegeix un llibre d’una autora africana. El llibre està estructurat com si fos un llarg poema, però de reüll em sembla una novel·la d’una noia africana que parla amb una dona alemanya. La noia en subratlla alguns fragments: no hi trobo la gràcia a les seves remarques. Al meu davant, una altra noia, asiàtica, molt prima, quasi diria que malalta, duu uns pantalons amplosos, d’algun succedani del vellut, una camisa fresca de fil i un mocador de colors mig enroscat al coll. El cabell recollit amb molts de clips i una cueta alta, i a dins d’una bossa de plàstic blanquinosa, quatre o cinc llaunes de menjar de gat. Llegeix un llibre sobre la projecció de la veu per a actors: “Fes sentir la teva veu”. És la segona edició “millorada i ampliada”. Ella el llegeix amb les celles arrufades, com si fos molt difícil de comprendre. Al seu costat un noi blanc, que baixa a la parada del carrer 96, llegeix “Introducció al Cristianisme” de Joseph Ratzinger. Duu un polo Tommy Hilfiger gris, dins d’uns pantalons Dockers de color crema, assegurats amb un cinturó negre d’on hi penja una Blakberry -aquí tothom en fa servir-. Els cabells quasi rossos, pentinats amb ratlla i una barba que no deu haver d’afaitar-se més d’un o dos cops per setmana. A la meva esquerra un home negre, amb una panxa de barril, llegeix la secció d’esports del Daily News, el diari que em regalen al súper, i que fa portades que em fan riure.
Decideixo baixar una parada abans del que em tocaria. Camino a les fosques per l’avinguda Malcom X, allargant tant com puc la sensació de Diumenge. No fa gens de fred encara i el carrer es ple de veïns que la fan petar. Al davant de casa hi ha els de les motos, com cada cap de setmana, arreglant, millorant i fent espetegar els motors de gran cilindrada. Quan poso la clau al pany, recordo que demà és festa, gràcies a “Columbus Day”, “El dia de la Raza” o “El dia de la Hispanidad”. No tinc classe, així podré avançar feina. El llit està per fer i em poso a fer-lo. Ja és dilluns, com si diguessim.