NYC 2: Rent i Angels in America

29 d'Agost de 2008 3

Aquests primers dies estic dormint al sofà-llit de la sala d’estar del pis del Xavi i el Bernat, fins que la Núria, que ha llogat l’habitació del Bernat per a l’estiu, torni a Barcelona a finals d’Agost. Cada matí, quan el Xavi surt a treballar, em desperta amb el seu anar i venir de la cuina a la dutxa, de l’habitació a la porta, etcètera. Avui és dissabte, el Xavi mandreja una mica més i sento com fa coses a l’ordinador. Quan encara estic embolicat amb els llençols, carrega la motxilla i surt cap al centre. “El dia 7 de setembre s’acaba Rent a Broadway, vaig a mirar si hi ha entrades per avui, t’apuntes?”.

A mitja tarda, m’envia una missatge: “les tinc”. Quedem a tres quarts de set a la porta del Netherlander Theater, al carre 41 amb Broadway. Hi ha cua fins més enllà de la cantonada, que s’allarga avinguda avall. L’espero a la porta mentre la veig passar. La majoria dels que fan la cua semblen turistes, emocionats d’anar a un musical tan mític en els seus darrers dies. Ronyoneres, motxilles, bermudes, ulleres de sol, mapes, guies, càmeres fotogràfiques.

Entre la cua i la paret del teatre hi ha un home tocant el saxo. Més de seixanta anys, negre, amb els rínxols emblanquits. Duu una gorra de xofer, amb una minúscula visera, i la funda de l’instrument oberta amb algunes monedes i alguns bitllets de dòlar a dins. Toca “Moon river”, “Over the rainbow”, “What a wonderfull world”, empalmant-les sense pausa. Li dono un parell de dòlars, i em pica l’ullet. Sobre la porta del teatre hi ha algunes pintades: “Eden, we love you” o “you are really splendid!”. No són pas tan diferents de les frases extretes de les crítiques del New York Times o del USA Today que hi ha penjades al panell de l’entrada: “Outstanding!” i etcètera. Al damunt, sobresurt com el sostre d’un porxo, el cartell lluminós que anuncia l’espectacle, amb lletres negres sobre fons blanc, tipografia de màquina d’escriure. Lletres intercanviables com en una planxa d’impressió medieval.

El Xavi arriba cinc minuts abans de la funció, i la gent de la cua ja ha entrat gairebé tota. Les entrades són molt bones, quarta filera, i a meitat de preu: 60 dòlars per cap. Entrem. A la porta de la platea hi ha un noi que ven samerretes amb la frase famosa del musical: “no day but today”, un altre que ven programes i gorres, i un acomodador. A dins la platea, dos quioscs: un de merxandatge i l’altre de begudes. Demano una ampolla d’aigua: 4 dòlars. El teatre no és massa gran, i està envellit. Té un aire al Cine Colisseum de la Gran Via abans de la darrera restauració, però la quantitat de focus que hi ha pertot, aguantats sobre bastides que no semblen d’una estabilitat confiable, dóna a la sala la imatge de patir aluminosi o de patir un ensorrament imminent. El Xavi em diu que el musical s’acaba el 7 de setembre, perquè han de reformar el teatre. O tirar-lo avall, penso jo.

A l’escenari hi ha una imponent estructura metàlica sense cap forma reconeixible, un enfilall de filferros i barres metàl·liques ajuntades per l’art d’un iman molt potent i atzarós. La resta, escales, plataformes, micròfons, una cabina telefònica, taules de so, un teclat elèctric, altaveus; i al sostre, centenars de focus mirant en direccions divergents. Entren els músics. Tres. Un teclista, un guitarra i un home que es posa darrera d’una màquina que no sé què és, i que ja no el veig més en tot l’espectacle. Aleshores entra un actor, ros, alt, ben alimentat, forçut, amb els ulls blaus i una ratlla de llapis negre que n’accentua la presència, els braços musculats sense arribar a l’extrem alterofílic, un micròfon enganxat a l’orella, model Madonna, i roba rockera, simulació d’anys 80. Ovació. Crits. Xiulets. Agafa una guitarra elèctrica, que sembla una Fender Stratocaster, fa un parell de notes, s’encenen els focus, entren la resta dels actors. L’un dalt de l’escala, l’altre penjat d’un ferro, l’altre a la platoforma elevada, fins a 12,  i es queden quiets, com un quadre. Comença el show.

Rent és un musical que ha envellit malament. Una història de l’East Village dels anys 80. Estudiants que no podem pagar el lloguer, putes, captaires, travestis, homosexuals, drogaddictes. Suposo que en el moment de l’estrena devia de ser molt transgressor veure un home besant un travesti, i extremadament impactant veure com la Sida feia estralls. Avui, la bohèmia que encarna, el carpe diem que pregona, “no day but today”, la crítica a l’era republicana que hi ha implícita, ha quedat obsoleta. Fa riure de vegades, i les historietes d’amor són tendres i emocionants, però no deixa de semblar un intent de costumisme exagerat, un pèl histriònic. Els actors, a més, són molt joves, sans, bells, bons ballarins i bons cantants de pop, però no semblen en absolut ni marginals, ni contraculturals, ni batalladors. Més aviat burgesos amanerats i estudiants aplicats. El contrari d’un looser. Han hagut de lluitar molt, sí, però per ser estrelles d’un espectacle de Broadway, que deu haver vist passar desenes de generacions d’actors de musical. No és que em sembli malament, un actor és un actor, i si és de Broadway, doncs millor, però costa d’imaginar-s’ho tot plegat amb tanta salut i aquesta cara de satisfacció.  En fi, que la “Boheme”, o un quadre de Lluís XIV, per posar dos exemples, han envellit millor que Rent.

La música, amb tot, és especatular. Ben arranjada, i molt ben interpretada. Els números són lluminosos, es queden uns instants a la retina quan han conclòs. Hi ha una mena d’emoció latent a la platea quan s’endevina que un moment antològic és a punt de començar. Els aplaudiments són constants i sincers, i el show, que dura dues hores i mitja, passa ràpid, encès, fulgurant. El Xavi i jo ens anem mirant de tant en tant i diem: “temazo”. L’actor que fa de travel·lo és una autèntica diva, i transmet amb tota la força dels seus músculs i amb la seva veu afeminada, tota la potència d’un submón autònom i orgullós. És el millor. La protagonista és una actriu mestissa preciosa, amb unes cames llarguíssimes, enfundades en licra, i un cos magestuós, que mou amb la gràcia dels núvols. Té un cul imponent, “the best under 59 street” com diu el seu personatge.  Els nois blancs són una mica més discrets, una mica “High School Musical”, o “Back Street Boys”. I els secundaris, malgrat que acompanyen i fan els cors amb impecable precisió, clavant els harmònics i omplin l’espai de música, quan canten petits fragments ells sols, semblen més emocionants pel fet d’estar cantant al bell mig d’un teatre històric, que per les circumstàncies del personatge.

En fi, quan sortim, tinc la impressió d’haver-m’ho passat molt bé, en una mena de regressió de dues dècades, i amb el cor vibrant i la pell encesa per la música. M’alegra haver-hi assistit dues setmanes abans que el deixessin de fer.

Hem quedat per sopar amb la Núria, així que baixem xino xano cap al carrer 13 amb la 6a avinguda, on hi ha un japonès “cutre, però que fan bon sushi”, segons el Xavi. De camí, parlem de l’obsolescència de les trangressions, i el Xavi em pregunta si he vist “Angels in America”. Recordo haver-ne vist algun fragment. La van fer pel Plus l’any passat. Al Paccino, Meryl Sreep, Emma Thomson. Sé que va de gays, però no en sé res més.

Després del Sushi, francament bo, i de contemplar els universitaris sopant i prenent copes aquí i allí, anem cap a casa. El Xavi em dóna els dvds de la sèrie, i em poso el primer capítol mentre m’adormo. Extraordinari. L’endemà a la tarda, m’empasso els cinc capítols (una hora cadascun) que em resten. És un quadre completíssim dels gays dels anys 80 a Nova York. I la truculència de l’impacte de la Sida en les seves vides, relacions i emocions. A diferència de Rent, no hi ha ínfules de transgressió. Hi ha una precisa dissecció del millor i el pitjor d’aquells anys. La trama, de tant en tant, camina cap a la aberració simbòlica, sustentada en els àngels, i és capaç de mostrar el forn crepitant de l’interior dels protagonistes. Un jueu, un infermer negre ex-drac queen, un advocat brillant, republicà i fill de puta, un mormó torturat i la seva dona, i la seva mare, una infermera pragmàtica, un rabbí de mirada granítica i paraules endurides per l’emigració, un àngel despistat i angoixat, i un malalt de Sida que té visions angèliques i es creu un profeta. Una remor de fons, la seva profecia: Déu a fugit, i el món és ple d’àngels malalts. És una meravellosa crònica de la imperfecció, que fa del món gay una realitat porosa i tendra, d’una camaraderia envejable i d’una crueltat universal.

Quan s’acaba, surto a passejar pel meu barri, 115th street en amunt. I trobo a faltar que no hi hagi bancs per seure (suposo que no hi són per evitar els homeless) i contemplar el brogit sincopat de la ciutat pel meu davant.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca