NYC 4: Central Park, 9 a.m.

31 d'Agost de 2008 5

Excepte algunes converses d’Skype amb els de casa, ja fa uns quants dies que estic sol al pis. M’he edificat una rutina solitària, sense altra estridència que els meus propis pensaments i les primeres lectures d’immersió.

Em llevo a quarts de nou, agraït de la llum atemorida que es filtra per la finestra, entre la paret de l’edifici del davant i la meva habitació. Amb prou feines arriba a dos metres la distància. M’acosto l’ordinador i el balancejo sobre les cames mentre miro el correu, algun diari català –més que no voldria- i els blogs dels amics. Quan hi ha alguna actualització, un poema a mareaanudada.blogspot.com, per exemple, el dia comença més íntim i alegre. Em raspallo les dents, em poso el xandall, bec un got d’aigua gairebé gelada i camino encara endormiscat cap al Central Park, que és a dos minuts de casa.

Jec a l’herba, i faig alguns estiraments, que són també estiraments embadallats, de cartró. I camino. Ben bé un quart d’hora o vint minuts pel camí asfaltat que travessa el parc, fins a una bifurcació que fa aparèixer un camí de terra negra, gravós, més còmode per als genolls i els turmells. Cinc minuts fins al gran llac que hi ha al bell mig de la boscúria. El camí és ja una preparació d’entotsolament. El rebombori de cotxes, persones i negocis que fa real els carrers de Nova York s’arrauleix fins a ser un quasi-silenci boscà, ple de petits sorollets naturals i empalagosos. L’aire pren l’olor del color verd, i els pulmons s’eixamplen com per un acte reflex.

El primer cop que vaig ser a Nova York, l’any 1990 o 1991, dormia a casa la meva tieta Mercè, que estudiava un doctorat a Columbia. No era pas lluny del parc, i tinc guardada a la memòria la imatge d’aquest llac, encara més immens que avui, amb el camí de ronda de terra que el tenalla. I tot de gent corrent-hi, i una boira espessíssima d’octubre i primera hora del matí. He somiat literalment varies vegades que el passejava, el feia meu, aquest camí de ronda. Quan alguna esforçada tarda de ràbia, de tristesa o de bons propòsits, sortia a córrer a l’avinguda de Roma, a Barcelona, exculpava la meva falta de voluntat amb un record urgent d’aquest llac: ah, si tingués això prop de casa, que en seria de fàcil córrer cada dia.

Cada dia, quan hi arribo, repeteixo els estiraments de cara l’aigua, completament sorprès del munt de gratacels que hi ha a mitja distància, dels que no arriba ni el més petit eco. Una mena de retallable babilònic, l’imperi de la línia recta, amb les seves finestretes minúscules de pisos de dues xifres, que s’encenen i s’apaguen a toc de despertador. M’ha passat ja alguns dies que la gent que corre pel cinturó del llac s’atura al meu costat a mirar què miro, no s’estiguessin perdent alguna cosa, de la intensitat amb la que clavo l’esguard en algun punt de l’aigua o dels edificis.

Començo a córrer, lentament, deixant que panteix em dugui. Miro a terra, miro el llac, miro els arbres, sobretot, miro els altres esforçats que fan la via. Hi ha de tot, potser amb això s’acabaria la descripció, però no: hi ha dos extrems.

Éssers humans que busquen la perfecció. Cossos bellíssims calçats amb robes tan còmodes com adequades per l’entorn. Joves ballarines d’algun ballet rus de visita a la ciutat que corren a la recerca del gest perfecte, fet per l’extremitat perfecta, amb la perfecta harmonia del conjunt. He provat de seguir algun cul geomètric per augmentar el meu ritme de carrera, però ni així surto del meu trotar escalabrat i arítmic. Després hi ha els homes, sense samarreta molts d’ells, ni un gram de greix al tronc, que emeten amb el seu ritme, els bíceps estilosos, les cames poderoses i la seva pell tensa i morena, un missatge inequívoc: més alt, més fort, més ràpid, més sa que tu. Els miro més a ells que no pas a elles, cosa que m’ha fet pensar que la pràctica continuada de l’atletisme, la preocupació pel propi cos, propicia l’homosexualitat. Em revé aquest pensament tot sovint, i m’atrinxero en la meva fortalesa: penso en els grecs, mens sana, cos sa, en Aristòtil i el fràgil equilibri entre la virtut i el vici. És així que aguanto la volta sencera, 2000 iardes, diu una pilona (no m’ho acabo de creure, encara no he vist la pilona que diu ‘zero’), i encara desfaig al trot el camí que he fet a peu cap a la punta del parc que és a tocar de casa meva.

L’altre extrem són els que proven de fugir de la imperfecció. Esguerrats, obesos, ancians. Gent de voluntat incandescent. Més forta que la genètica, que les circumstàncies o que el sentiment de culpa. (El primer dia, tot sigui dit, una velleta minúscula de cabells planxats, em va doblar durant la cursa). I hi ha coixos i joves musculats amb paralisis cerebrals en una cama, o un braç. Noies grasses que duen una determinació  metàl·lica a la mirada. I éssers de bellesa relaxada, sense cap gràcia particular, que han desenvolupat els seus músculs -Déu, quines camotes- fins a la caricatura. Tenen això, com a mínim.
Hi ha una classe mitja, esclar, com jo i com d’altres, de mitjana edat, de mitja panxa o de pulmons mig saturats.  Joves, adults, quasi-vells, que no diries mai que fan esport ni que en deixen de fer, i que mig fan exercici mig juguen amb el matí.  Hi ha també un enfilall de bons propòsits. Una noia que duu el mateix xandall que l’última vegada que va fer esport, ara fa quinze anys, quan ella en tenia 16, i altres proporcions. Un home de quaranta anys amb tot l’equip necessari: maies, samarreta de tirants especial per a la transpiració, mitjons novíssims, compta pulsacions al canell, un i-pod lligat al braç amb els seus auriculars ultra resistents a les batzegades, un petit cinturó amb les claus de casa, uns quants dòlars i una ampolleta de beguda isotònica. Quan duu un quart de volta, té més avall la llengua que les soles de les seves bambes reflectants (per si corrés de nit).

També hi ha tot de gent que camina, molts ciclistes a la part enquitranada. Pares amb cotxets que transporten infants adormits, turistes que fan fotografies i que mantenen un reverencial respecte per als corredors, encara que els passin per davant de la instantània.

El sol s’esllavissa entre les fulles, en algunes clarianes al llarg del camí fa el seu tot calurós, i trenca el llac en mil mirallets de coloraines, sobretot plata i un blau trist que es va tornant verd a mida que el matí avança. Quan torno a la ciutat d’objectes rectilinis, després de més estiraments i petits exercicis gimnàstics, jagut damunt l’herba que hi ha davant d’un altre llac molt més modest i familiar, que acull a les seves ribes famílies de pícnic, lectors de diaris i intrèpids pescadors, nostàlgics d’Alabama, entro al supermercat a comprar una mica de fruita i un suc. Les caixeres em parlen en angles, i s’expliquen confidències en espanyol, sobretot homes, xafarderies, maledicències i sous, pensant que no les entenc. Un adolescent em posa les coses en una bossa, li dono el canvi en monedes de propina. Arribat a casa, un cop passat per l’aigua de la dutxa, em menjo el bol de síndria fresca i dolça. Tot  evitant que el regalim em caigui per la barbeta penso que és 1991 o potser 1990, i que és estiu, i tinc el cos satisfet i exhaust de la infantesa. En mitja hora, ja torno a ser jo uns pocs anys abans de la trentena. Que em duri.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca