NYC 8: Moltes ciutats, comptant-hi Brooklyn

12 de Setembre de 2008 1

Il·lustració d’Oriol Malet
Il·lustració d’Oriol Malet (www.oriolmalet.com)

I decidim anar a Brooklyn. El pont el  creuarem a peu un altre dia, que sigui cap al vespre, i el crepuscle faci la seva feina. L’únic cop que he estat a Brooklyn abans, m’hi van acompanyar els meus oncles. El meu oncle Leo, contemplant l’estrany color que planava sobre els edificis, una combinació que no he tornat a veure més de blau, taronja i nit, va dir: “Si un pintor creés aquesta barreja, li dirien que s’ho inventa”. 

Però és el matí, i agafem el metro cap a Bedford Street, més cap al nord. La intenció és passejar pels voltants de l’estació i anar deixant-nos caure parsimoniosament fins a Williamsburg, i si hi ha temps, cap a Brooklyn Heights. Ja fa dies -i mesos- que tot de gent ens diu que Brooklyn és fantàstic, i que val tant la pena de veure-ho. Que des que els artistes hi aterraren ara fa deu anys, la imatge de barri conflictiu, amb tirotejos i etcètera, ha anat deixant pas a una ciutat d’estudiants, creadors i joves professionals posmoderns.Hiptsers, en diuen, dels seus habitans. Modernets feliços i orgullosos de ser-ho. Melting pot i llibertat. Suposo que la duríssima i efectiva campanya policial que va endegar l’alcalde Giuliani també hi té molt a veure. Tohom ho comenta, aquí. 

Bedford Street és un carrer que té forma de serp articulada: trams rectes que acaben en colzes. Les cases són baixes, de maó granat i portes grans, de fusta i panys antics, precedides de tres o quatre graons. La vorera és prou ampla perquè hi hagi taules de petit comerç ambulant: joies, bijuteria de penjolls amb pedres translúcides, aquarel·les, cartrons pintats amb plantilla i llibres de segona o quinzena mà. L’home que ven llibres     -de  Lorca en anglès, a Tolstoi en rus, passant per una història resumida de la filosofia que comença en Sòcrates i acaba en els filòsofs americans dels anys 70- xarloteja amb els vianants i fa l’efecte d’haver llegit tots els exemplars que té en venda. Més amatent a tenir conversa, que a vendre els llibres. Cada edifici acull un establiment comercial: un restaurant, un cafè, una botiga de roba, de queviures. Tot al detall. De barri. Finestrals i aparadors molt grans, amb marcs antics que sostenen vidres moderns, completament transparents, nets i gruixuts. Rere els vidres, roba vintage recuperada o reinventada, colors ambigus -blaus que volen ser lilàs, vermells fúcsia, taronges violacis, verds obscurs, de penombra, grocs crepusculars i blancs desgastats de sèrie- i botes de pell i cordons d’inacabable litúrgia. 

Els restaurants guarden la memòria de cuines llunyanes: middle east, japonesa, polonesa, francesa i com a tot arreu, italiana. Les taules són de fusta clara i els terres càlids, com per anar-hi descalç en un dia de neu. En general, el carrer sembla tret d’una ciutat nòrdica d’Europa, Copenague o Amsterdam, però amb més barreges d’igual a igual. La mitjana d’edat és baixíssima, potser rondant els vint-i-cinc anys- i pertot es veuen joves malgirbats, amb les seves bambes de colors i els seus texans esfilats. També algunes famílies amb nens petits sobre les espatlles o endormiscats en cotxets tot terreny. Molts ordinadors portàtils, molts Macs. Barberies, perruqueries amb anuncis de rebaixes per a manicures o pedicures, safareigs públics i petits supermercats. També una immobiliària amb fotografies a l’aparador que demostren que el barri està més que rehabilitat, i que és ara ja una zona quasi exclusiva per a butxaques tan amples com aficionades a la novetat. Estudis espaiosos, lofts post-industrials i apartaments convertits en espais d’oci privat. Molt de disseny i un amor apassionat per la lluminositat. 

Hi entrem. Fa dies que busco apartament, i la vivacitat del carrer, més les referències, m’empenyen a considerar la possibilitat de viure a Brooklyn. Els apartaments que he vist fins ara a Manhattan són foscos cubículs per a culs inquiets, i jo tinc encara una tendència casolana molt arrelada. Necessito hores a casa, per llegir, mandrejar, escriure o badar. El barri, a més, és més a prop del centre de Manhattan que el carrer de Harlem on habito -en termes de temps, vull dir, i gràcies al metro- i ofereix alguns avantatges: en cinc minuts sóc a peu de riu i contemplo una vista magestuosa dels edificis mítics de Nova York, que em fa pensar en un immens tetris inacabat, els preus són un pèl més assequibles, -també els de les botigues-, la gent és més diversa que a Harlem, i passo més desapercebut. Sobretot, el ritme.

Manhattan és un accelerador de partícules. Un peta-zeta gegant que t’obliga a caminar com si t’estiguessis preparant per als mundials de marxa atlètica i els novençàs com jo tenim una tendència dolorosa a caminar amb el cap alçat mirant el final dels gratacels, assassinats per un cel metàlic i convex. Bedford Street deixa que les passes ressonin, permet l’arrossegar dels peus i els braços gronxats per la gravetat. S’hi respira un aire menys dens i el cel és amplós. Domina l’horitzontalitat, l’esllavissament, la calidesa.  

Li explico a l’agent de la immobiliària què busco i a quin preu. S’ho apunta i em diu que ja m’escriurà un correu. L’oficina és una llarga nau, estreta, amb un conjunt de taules que la recórren amb ordinadors i cadires a banda i banda, tota pintada d’un blanc brillant, coronada per una sèrie successiva d’arcs de mig punt, com una bodega gòtica, un magatzem impossible d’ànfores romanes o la panxa d’un baixell invertida. Hi ha un arc cada mig metre i em recorda al passadís humit i místic que Gaudí va fer per a les monges teresianes del carrer Ganduxer. Fa un parell d’anys el vaig visitar amb el filòsof italià Giovanni Reale, que n’havia sentit a parlar, i la seva cara entre circumspecte i infantil em recorda a la meva expressió d’ara. “This building is beautifull”, li dic a la Kate, la meva nova agent immobiliària. “Yes, it’s cool”, respon. 

Vint metres enllà, fent cantonada, hi ha una botiga de queviures que s’anuncia com si només vengués formatges. Un cartell negre, amb lletres blanques, fa de frontispici (“Cheese Store”), i els aparadors se sostenen sobre una estructura de fusta marró, quasi negre. Sembla antiga, rústica; però alhora llueix l’estètica de les coses que són molt noves, saludables i civilitzades. Ostenta una mena de pretensió commemoracionista, quasi de museu, que va molt amb l’estil del barri. 

Hi entro: hi ha formatges d’arreu, també de la Garrotxa, i oli d’oliva, i llaunes de tomàquet italià triturat, i tonyina del mar cantàbric, i llangonisses dels alps, i olives de Tunísia, i avellanes de Turquia, i motzarel·la de Parma i foie i conyac de França, i vi de Xile, i vinagre de Mòdena, i pa de xapata i verdures dels voltants de l’estat de Nova York. Pregunto a quina hora tanquen, i més tard, quan ja som de tornada, hi torno a passar i compro tonyina, formatge -un de francès, el de la Garrotxa i un d’americà-, un parell de llaunes de tomàquet, una mica de pa i oli de Lleida, entre d’altres conserves. 144 dòlars em costa la nostàlgia gustativa. 

Encabat, continuem el passeig fins a deturar-nos al marge del riu a fer una cigarreta, asseguts en un banc prou a prop de l’aigua per a sentir-ne el breu oratge. Parcel·les minúscules de gespa acullen els cossos joves de noies blanquinoses, que ofereixen carns nues entre les peces dels bikinis, llegeixen revistes i xafardegen. Arran, una família jueva ortodoxa -pare, mara i dos fills preadolescents- vestits xafogosament amb els uniformes prescriptius: barrets, trenetes i perruca per a tapar el cap rapat de la mare inclosos. És només el primer anunci del que ens trobarem just creuat l’ancoratge del pont de Williamsburg. Amb el sol impactant sobre el meu crani, i els ulls mig aclucats, contemplem la majestuositat del pont, la tensió que transmeten les bigues de ferro o acer, i els cotxes aturats que proven de circular-hi. 

De camí, veiem esglèsies, restaurants cubans, bars de copes amb terrassetes al carrer, gent gran parant la fresca i dominicans amb grans aparells de musica fent-la petar. Els carrers adjacents a les avingudes principals, però, són llargues mànigues de silenci, de voreres estretes i fan la impressió de vides xiuxiuejades. Són tristos i una mica destartalats.

Creuada la frontera sota el pont, però, entrem, sense saber-ho, en un barri uniforme de jueus ortodoxos. Som quasi els únics difrents que ens trobem, si exceptuem els llatins que fan les feines públiques: conductors d’autobús, escombriaires, etc. Famílies nombroses, molta bessonada, moltes mares joves, cartells en hebreu, nens amb les trenetes i les armilles negres sobre camises blanques jugant a fet i amagar entre els portals de les cases. A tocar de la reixa d’un parc, dos homes grans, amb barbes rinxolades i canoses, amb els seus barrets de copa alta i ala ampla, comenten circumspectes, mirant a terra, alguna vicissitud que no entenem. El més gran dels dos aguanta l’equilibri amb la mà tancada sobre una de les punxes de la reixa.

Totes les dones duen el cap rapat, cobert per una perruca, que em recorda a les que duen algunes dones quan fan la quimioteràpia (i que ma mare no va voler dur mai), fixada amb una diadema de roba. Miro la Marta, amb el seu vestit lleuger amb algun toc floral, alegre, i l’escot vertiginós i discret alhora. Li prenc la mà, i l’estrenyo: hi ha una nova intimitat entre nosaltres. Em somriu, em fa un petó sense que l’hagi de demanar, i fem camí de la conversa.

Res és bonic, excepte els avis. Des de l’adolescència ells es deixen créixer la barba desendreçada en cargolins i elles duen una mirada severa gens atractiva per a un estrany com jo. Tot sembla planificat per tal de desterrar el desig sexual de la via pública. Tot és d’una lletjor mat, gens cerimonial. Només els vells tenen en el seu gest encorbat, en la mirada aquosa i en la pell esquerdada un coherència estètica amb la roba i el posat seriós. Són d’una bellesa medieval, ocre. I voldries escoltar-los moltes hores, com si l’hàbit i l’austeritat els hagués fet savis.. N’hi ha un que parla sol arran d’una paret. Me’l miro, em mira, i comença a escridaçar l’aire i després ens asseyala i se’ns acosta, fins que un vianant, un germà en la fe, l’atura i el calma. Són vides allunyades de la matèria, que fan rebotar l’eco de la tradició. Però també circulen grans quatre per quatre, i les cases deixen anar un baf de tranquil·litat que no és només de l’ànima. Deu ser un dels barris més segurs i benestants de  Nova York. Aquest passeig, que ens icomoda més que no voldríem reconèixer, em fa revenir la impressió de suma de guethos que tinc de Nova York.  Més enllà de les zones comuns, són ben precises i explícites les fronteres i les conquestes de territori per part de nacionalitats, religions, races i maneres de fer la quotidianitat.  Privat i públic es confonen amb la quadrícula del mapa, i la diversitat és un joc de respectes i reticències molt natural. 

Tornem a dinar a Bedford Street. Una amanida que té gust d’amanida, i un salmó a la planxa gloriós i greixós, acompanyat d’un puré de patata de seda i un ratatouille de verdures a la brasa tendríssimes. 

De camí al metro, després de la parada a la botiga de queviures, m’aturo en una barberia petita, que recorda també a segles passats, i a una immigració més algre i menys sofisticada. L’atén un home jove, d’uns trenta anys, amb la pell de coure i els ulls blau cel, que guspiregen entre els filaments d’una meleneta ondulada. Sembla gitano i és molt callat. Em fa seure en una cadira artculada encoixinada en pell, antiga. Em talla el cabell, m’afaita meticulosament, i em col·loca una tovallola escalfada al vapor sobre la cara. La botiga és plena d’artilugis antics i joguines per a nens. Sembla una fira que ha anat a menys, té un lloro blanc en una gàbia en forma de cúpula allargassada que diu coses de tant en tant. Net i polit, anem cap al metro, els peus bullint i els genolls grinyolant. Manhattan ens rep al centre, crepitant. I passegem molt lentament enmig de la velocitat. 

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca