NYC19: Especial Eleccions Americanes (III)

03 de novembre de 2008 2

3. Europa.

Segurament, les dues coses que més afecten el judici dels europeus -jo inclòs- quan mirem les eleccions americanes són l’efecte titular i l’arrogància. L’efecte titular és la síndrome highlight. Els diaris europeus, especialment els ibèrics -portuguesos inclosos- es limiten a destacar allò que té de extraordinari -de poc habitual- cada candidat. D’Obama el que és excepcional són les seves virtuts -les que siguin- perquè el seu discurs té molts punts en comú amb el sentit comú europeu, i perquè cada cop que un polític demòcrata fa de polític d’esquerres, Europa veu com la seva vella, cansada i rovellada ideologia troncal es veu assumida pel país que sempre l’ha negada amb la seva existència.

Però què té d’excepcional McCain? Ell i qualsevol candidat republicà dirà i representarà allò de genuïnament americà: el republicanisme del nou món. El que va dur els puritans lluny del rei d’Anglaterra, el que va dur als fidels homes de Massachussets a revoltar-se malgrat tenir les de perdre, el que nega que hi hagi una llengua oficial, el que ha creat la balança de poders menys imperfecta que hi ha al món, l’individualisme, l’assumpció del principi fonamental de la Bíblia: “l’home és imperfecte, el mal li sembla gustós”.

Els republicans no aspiren a cap paradís, només busquen aprofitar la debilitat de l’home, la suma de les debilitats dels homes, per a construir un espai de llibertat i tolerància. “Només en la llibertat s’hi engendra el bé”, diuen. A Europa està mal vist creure que l’home no és perfectible. Als EUA està mal vist que un home no cregui que pot tenir una vida menys imperfecta. Bé, aquesta és la diferència dels EUA respecte d’Europa. I aquesta és l’excepcionalitat de qualsevol candidat republicà.

Quan un polític fa campanya, sempre fa folklore. I el folklore demòcrata dóna la raó a Europa. El folklore republicà recupera les cançons i els himnes que van separar amèrica d’Europa, per sempre.

Per això, la premsa europea -sobretot la ibèrica i la francesa- ensenya una cursa desigual. I els Europeus s’estranyen quan les eleccions són ajustades, i s’horroritzen quan les guanyen els republicans. “Com pot ser? Els demòcrates ofereixen raons -i no molt radicals: fins i tot les nostres dretes les acceptarien!- i els republicans només ofereixen pistoles i fonamentalisme! Els americans estan bojos o són uns ignorants, l’amèrica profunda, el provincianisme de l’imperi, etcètera”. Però és una qüestió de paradigma. De quina és la jerarquia dels valors, de quines ferides vénen, de quins esclavatges, de quines frustracions. Tots els sistemes de valors vénen d’una por, així com tots els estats vénen d’una ira. Els republicans agrupen al seu voltant fonamentalistes, bojos de les pistoles, però també amants del republicanisme, apassionats de la balança del poder i del poder del poble per sobreeixir el govern, savis que creuen que el mercat lliure és el millor balanç de les ambicions i que només la moral individual, els valors a tot estirar promoguts amb l’exemple del bon govern, és capaç de temperar la fera. I odien les imposicions. També n’hi ha d’aquests entre els republicans, sí senyor, encara que costi de veure’ls des del bosc post-feudal de la vella Europa.

I entre els demòcrates? Sí, també hi ha comunistes, radicals desesperats, totalitaris; i una gran massa de socialdemòcrates, conservadors econòmics que voldrien una economia autàrquica, d’esquena al món, antiglobalitzadors, treballadors que pateixen pel seu lloc de treball, i fidels amants de les llibertats americanes que pensen que un xic més d’esforç col·lectiu per la igualtat no farà mal a l’empenta del país i a la seva ànima lliure; comunitaristes, idealistes, somniadors de futurs sense sofriment, acadèmics enlluernats per les seves teories i cervells brillants.

El demòcrates fóren els primers conservadors. Després de la revolució, els antirevolucionaris fóren els demòcrates, que volien un govern fort, quasi monàrquic, que aturés la revolta i fes dels EUA un altre país europeu, amb el pes de la maquinària burocràtica. Els valors de l’antic règim passats a la democràcia, això eren els demòcrates. Però alhora representen l’esforç de les colònies per unir-se en un gran país, l’expansió cap a l’Oest, la protecció de tots els desafavorits de la terra, l’intervencionisme internacional, l’exèrcit desembarcant a Normandia. També els valors american són allí, també la seva empenta: Bill Clinton liderant la solució per als Balcans. Black Hawcks a Somàlia.

Però no és la raó contra les gònades. No. Els conservadors americans volen conservar els valors del segle XIX, que en moltes coses són més avançats que els valors Europeus del segle XX. Els demòcrates volen veure progressar l’estat i la igualtat, i en això, sovint, sembla que s’assemblen a nosaltres. Però ni les propostes d’Obama serien acceptades per la meitat dels socialistes d’Europa -s’escandalitzarien!- ni un govern amb les idees de McCain seria denostat per incompetent o feixista.

I després hi ha els seus defectes: els uns volen legislar la moral, perquè depenen del ciutadans moralment estrictes, al menys en la hipocresia social. Els altres, se senten amb la superioritat moral suficient per a legislar sobre tota la resta de les coses. Ni la revolució americana va acabar amb la sensació que tot polític té de poder canviar les coses sense equivoca-se més que no l’encerta.

I hi ha l’arrogància europea. Volem creure que som el centre del món. Un president americà que digui que creu en la diplomàcia, vol dir que parlarà amb nosaltres, que el podrem dur a Versalles, i fer-lo garlar i fer que ens escolti fins a cansar-lo. En canvi, un president americà que digui que cal liderar, passarà per sobre del nostre clam: “Oh, és que les coses són més complicades…”, i ens ensenyarà fins a quin punt som secundaris avui. Preferim un president que ens doni la raó, i a més, ens doni la paraula. Si a més és com l’Obama, súperstar, ens apassiona: fa anys que mirem cinema americà i tenim ben apresa la lliço de l’heroi de barri que salva el món.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca