NYC20: Especial Eleccions Americanes (IV)

03 de novembre de 2008 1

oriol-obama.jpg4. Què m’agrada d’Obama. I què no.

(il·lustració d’Oriol Malet)

D’Obama, de Barack Hussein Obama, m’agraden moltes coses. A tots els que denosten les biografies a l’hora de fer política, els diré que la biografia és el desplegament de l’ésser, i així, amb aquesta pedanteria majúscula, em quedo tan ample. I el desplegament de l’ésser té a veure amb la pròpia voluntat i amb les circumstàncies. Però ambdues coses són gairebé el caràcter mateix. L’únic element que li falta és la memòria. Memòria, Voluntat i Circumstàncies. Vet aquí el caràcter. La biografia de Barack Obama m’agrada. M’agrada que un home com ell sigui candidat a la presidència d’un país com aquest. I m’agrada també el relat que ell n’ha fet. Quan dic m’agrada, vull dir que m’és plaent. M’agrada la veritat que hi ha en la seva manera de fer avançar el seu relat. Crec que és més veritat pel que fa a la fotografia del país que ensenya, que pel que fa a l’angelisme amb què pretén vestir la seva vida. Però quan dic que m’agrada la seva biografia, vull dir també els anys de Chicago, l’escalada dins del partit demòcrata local, la batalla per ser al Senat d’Illinois. Vull dir que té el virus de la política. No és un visionari messiànic, no és un outsider que ha aterrat del no-res. És un polític, que té el virus de la política inoculat des del començament, i que té més ambició que anys de vida. Després la cosa aquesta de ser organitzador de barri em sembla una barreja de mala consciència, de bona fe i de ganes de fer que el currículum valgui la pena. Deixar fites en el passat que saps que orientaran la gent en el futur.

M’agrada també la seva serenitat. Al contrari que molta gent, no em fa por la gent que mai no perd els nervis. Em sembla que això vol dir ser poderós, mantenir el control de les pròpies emocions i ser capaç de triar el més adequat per a cada moment, el que et pot dur a la victòria. M’agrada la sang freda d’Obama. En els debats, la distància entre el personatge que hi havia assegut davant McCain, i el cervell que controlava els engranatges gairebé es podia veure. M’agrada la gent així. No vol dir que no es pugui equivocar, però mai cometrà la immoralitat d’atribuir-ho a una escalfada.

M’agrada la seva habilitat dialèctica. M’agrada que sigui capaç d’agafar les paraules enverinades i les preguntes compromeses i covertir-les en raons per a la unitat, per a l’acord, per al consens. M’agrada veure que quan li ofereixen una paella pel costat que crema, amb molta elegància la pren pel mànec, i gairebé mai no s’escalda. Crec que això no només és signe d’intel·ligència, sinó també d’una intel·ligència ben entrenada, d’un cert escepticisme davant la importància de les paraules de gran densitat i d’un sentit de l’humor íntim, segur de sí mateix.

D’Obama em sembla espectacular la manera com ha organitzat la seva campanya. Del poder local del partit demòcrata a Illinois (el Baix Llobregat, com si diguéssim) a liderar les enquestes a 24 hores del final de les eleccions. L’estratègia, la visió, el coratge i l’energia que cal per sacsejar un país com aquest no estan a l’abast de qualsevol. Ni tan sols dels més bons. Ni tan sols dels més bons entre els més bons. És evident que saber guanyar eleccions no vol dir saber governar; però no parlo de què em sembla Obama com a president, parlo de què em sembla Obama, punt. Guanyar els Clinton a les primàries és una heroïcitat. Plantejar la batalla d’una manera completament heterodoxa, fins al punt que els Republicans veuen perillar els estats on Bush va guanyar per golejada, és comprendre el pols del país més enllà de la ideologia. Això és realment brillant. Implica ser molt clarivident, i saber quin pa s’hi dóna a cada racó del país. I què és el present, i què el passat i quin futur pots prometre. Els fons recaptats i la manera d’usar-los. Les complicitats amb els líders locals, i la manera d’usar-los. L’apropament als joves i a totes les minories del país, i la manera d’usar-los. En aquesta campanya, l’Oabama ha creat un nou partit. Un tercer partit gegant, que sumat al partit demòcrata dels Clinton, pot guanyar les eleccions, i li donarà una llibertat i una independència que si la sap aprofitar -en cas que guanyi- el farà molt poderós. El mailing del que ara disposa Obama és més potent que el del partit demòcrata i que el del partit republicà.

Amb esperança no es governa un país, i deixar que el govern sigui la iniciativa de tota esperança és perillós, torna els ciutadans dependents i infantils. Però renunciar a l’esperança és d’ànimes mediocres, de líders porucs. Cal oferir una visió positiva del futur, sustentada en realitats presents. Per a qualsevol observador extern, els EUA són país que té motius per estar esperançat. Per a molts americans, els darrers anys de política han ennuvolat el seu sentit en la història, el seu paper al món. L’era Bush ha omplert de bardissa el viarany cap a l’endemà. Per això l’apel·lació constant a l’esperança em sembla positiva. Una altra cosa és l’espectativa. Els que han apel·lat a l’esperança al llarg de la història són tan aviat líders inesborrables per la seva obra positiva-Roosevelt-, com tirans també inoblidables -Lenin-. També n’hi ha hagut de mediocres que ningú no recorda. Vull dir que l’esperança es concreta amb fets, i això està per veure. Ara, renunciar a l’espectatives per por de no acomplir-les és tan estúpid com oblidar que tot governant -sobretot en una democràcia- ha de ser humil en els plantejaments del seu poder. De moment, el que sí és clar d’Obama, és que la seva audàcia de l’esperança ha estat un argument brillant en un país divers, la vaguetat de les grans aspiracions ha permès tothom de veure en Obama el que volen ser, més enllà del que avui són. Crec que això demostra que Obama és un bon príncep -en el sentit de Maquiavel- perquè com diu l’autor italià, ningú millor que un príncep per comprendre un poble. Els darrers anys, sobretot els dos últims, la gent polititzada dels EUA ha patit un escenari de profunda divisió. Com els darrers anys d’Aznar a Espanya, per entendre’ns. Per una banda, els demòcrates han vist créixer la seva frustració i ràbia, pels vuit anys de govern republicà i per la incapacitat de girar la truita. I per l’altra, per la impotència davant de la guerra inacabable, el record de Vietnam, i darrerament, el deteriorament de l’economia. I l’Obama ha sabut convertir aquest desig de canvi dels seus partidaris, més la frustació de tot l’electorat, més l’agressivitat dels darrers anys en la política, en arguments al seu favor. Un home amb un historial molt esquerranós en la seva tasca legislativa, certament proper als sindicats i als interessos més extremistes, ha estat capaç de formular propostes pròpies d’un tecnocrata intel·ligent i de emprar una retòrica pròpia de centrista. Així, onada a onada,ha sabut anar afegint capes a la seva ceba.

I si guanya, doncs veure un negre al capdavant del govern dels EUA serà un fita, però, com tothom sap a hores d’ara, la raça d’un home no el fa ni millor, ni pitjor. Ni tan sols per fer de president.

El que no m’agrada és el populisme. El silencis que omplen gran part de les seves propostes, els silogismes enverinats destinats a convèncer els ignorants amb fal·làcies antigues i clixés ideològics. El que no m’agrada d’Obama és que ha emprat el joc brut sempre que ha pogut contra els seus adversaris, alhora que els ha criticat per ser combatius amb ell. El que no m’agrada d’Obama és que la seva independència respecte els poders fàctics del país i del partit resta indemostrada. El que no m’agrada d’Obama és que apel·la més a les entranyes que a la raó, amb un posat profundament racional. El que no m’agrada és que ha inaugurat al seu voltant un culte acrític a la seva personalitat i la justícia de la seva elecció més enllà de les seves propostes. El que no m’agrada d’Obama és que rere la seva retòrica brillant sovint hi ha més retòrica, i que quan amb la defensa baixa, ensenya que hi ha darrera d’aquesta retòrica de retòrica, s’hi veuen intencions radicals en alguns afers que no ha testat en públic. Ha mentit en campanya, és molt populista en les reformes econòmiques, en els temes espinosos no es mulla amagat rere un consens sovint brillant, però sovint també merament dialèctic, recolza la pena de mort i la tinença d’armes, i en fi, no és per comprar el discurs de McCain, però que hagi aguanta tant de temps anant a missa amb el pastor aquell al·lucinògen em fa pensar que o bé està com una cabra esquizoide o bé que tan li ha estat usar també la religió per fer-se un lloc en la comunitat negra de Chicago. El que no m’agrada d’Obama és el canvi que ha fet de les primàries ençà. D’Iraq a l’economia, ha fet el que quasi tots els polítics americans han fet: dir blanc a les primàries, gris a la convenció del seu partit i comentar les variants del negre en els dies finals de la campanya.

A més, les seves propostes concretes. Però no soc americà i fa molt poc que visc aquí. Les prevencions que pugui tenir són ideològiques. No conec ni la realitat, ni els problemes prou seriosament per emetre un judici que vagi més enllà del prejudici. No fujo d’estudi: algunes em semblen populisme esquerranós, d’altres de sentit comú i d’altres m’entusiasmen independentment de si són més d’esquerres o menys. Ara, amb tot això de la crisi, només temo que hi hagi la temptació del dur el populisme econòmic electoral als fets. Acabar amb els tractats de lliure comerç, forçar les empreses en fallida a continuar existint a base de subsidis per mantenir fictíciament els llocs de treball, promoure una economia autàrquica, frenar les deslocalitzacions per decret i no per la qualitat de la innovació, omplir el mercat de normes apressades i efectistes, etc, si tot això passa, tots ho patirem durant molt anys, especialment els pobres. Els asiàtics ja fa dies que diuen que anem amb compte amb les refundacions del capitalisme, que a ells els ha tret de la misèria. Que Obama clintonegi -això és, que sigui un centrista de tercera via- i el país se’n sortirà i ell serà un president històric. S mira a Chávez, penso que els EUA i el món s’assemblaran més a Veneçuela. Però és tot el que puc dir, i no és massa.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca