Signe opac

12 de juny de 2008 7

Un professor que vaig tenir a la facultat, sempre que parlava d’algun dels cinc o sis filòsofs vertebradors del nostre pensament, es referia a alguna de les seves expressions com a “obvietats lluminoses”. Sobretot amb Aristòtil. Deia: ara us llegiré una obvietat lluminosa. I ens llegia la formulació i demostració del principi de no-contradicció i que jo he memoritzat així: “Una cosa no pot ser i no-ser alhora. Intentar argumentar-hi en contra, en demostra la validesa”. Les obvietats lluminoses sempre permeten fer-les properes, mastegar-les, dur-les a sobre sense que perdin el seu contingut.

A la Universitat, també vaig tenir un professor de teatre que parlava de signes opacs. Elements escenogràfics, trossos de text, gestos, actituds, composicions, que ben bé no significaven res explícit, ni tan sols implícit, senzillament assenyalaven alguna cosa, duien el pensament cap a algun lloc. Signes opacs, obvietats lluminoses.

La majoria d’obvietats lluminoses no són ben bé obvietats. El pas del temps, la seva implantació, l’assumpció de la seva veritat com un axioma, les ha convertit, en aparença, en obvietats. Com la suposada conversa entre Einstein i un actor de Hollywood, en la que el físic li preguntava pel seu èxit amb les dones, i l’alegria que això implicava; i en la que l’actor li va responre: “tot és relatiu”.

Crec que hi ha moments en què les societat demanden obvietats lluminoses i d’altres en què aplaudeixen l’hegemonia dels signes opacs que assenyalen el misteri. També jo he tingut èpoques amb set d’obvietat i èpoques amagat rere signes. Tot això ho dic perquè ahir, mentre preparava aquest article, que havia de tractar de les famoses “miembras” de la Ministra Aído, la vergonya de les feministes, vaig ensopegar vàries vegades amb la notícia de la concessió del Premi Príncep d’Astúries de Comunicació a Google. Signes opacs: no em podia treure del cap la cosa aquesta de Google, la dependència, la utilitat, la radical transformació de la meva manera de pensar que ha provocat la invenció d’aquest cercador. Una guia per a la biblioteca de Babel que és, alhora, un antídot contra la deformitat del pensament i la memoria i una experiència diària de finitud. Obvietats lluminoses: Google i el seu ordre.

He recordat que l’any passat aquest premi el van guanyar les revistes Nature i Science. Segons les seves pàgines webs, que he trobat a Google, Nature va publicar el seu primer número el 4 de novembre de 1869 i Science el 1880. Al primer número de Nature, la primera frase de la revista, segons he pogut consultar en Pdf va ser un aforisme de Goethe: “La natura! Envoltats i abraçats per ella, incapaços de separar-nos-en, incapaços de penetrar-la.”. La natura: obvietat lluminosa, signe opac. I la primera etapa de Science va ser finançada primer per Thomas Edison -la bombeta, la llum elèctrica, l’alliberament de la nit, cada intent fallit, un intent reeixit- i després per Graham Bell, ring. El píxel, el mòdem. Signes opacs a través dels 150 anys més veloços de la história de la humanitat. 0,007 segons, milions de respostes al google si hi poso Thomas Edison.

Nature i Science són les dues revistes més prestigioses del món de la ciència. Han comès alguns errors sonats, però són les publicacions que més s’acosten a la veritat. Abans de publicar res hi ha un intens i llarg període d’objeccions als autors per a què clarifiquin les seves demostracions, fetes pels experts en la matèria i l’impacte dels seus articles és mundial i immediat. Publicar-hi és estar molt a prop d’haver contribuit al desvetllament dels signes opacs de la realitat, en trànsit cap les obvietats lluminoses.

És de domini públic que la paraula Google ve de “googol” que és un número, 10 elevat a 100, mot que va inventar Milton Sirotta al 1938 quan tenia deu anys i era només un tub digestiu nebot del matemàtic Edward Kastner. És un número inútil, però serveix per explicar la diferència entre un número molt gran i l’infinit. Una obvietat lluminosa. La seva creació no es va publicar ni a Nature ni a Science, però el Google va ple d’anècdotes sobre la seva història. Va ser la darrera pregunta que li van fer a Charles Ingram, a la versió britànica de “Vol ser vostè milionari?”, i que malgrat que va encertar, va ser condemnat després per fer trampes i estafar el programa. Era el 10 de Setembre del 2001. Una dia abans de la fi del segle XX. Signes opacs. No signifiquen res, però fan apuntar el pensament.

Ni Nature ni Science han perdut el seu prestigi. Al contrari, deuen atravessar un dels moments més dolços de la seva història. Però el concepte de veritat que representen està en crisi. O millor dit: ocupa un nivell epistemològic que ha atravessat la obvietat i camina cap a la creença. És molta la gent que prefereix creure a conèixer, i el mot “ciència” combinat amb el mot “natura”, dóna moltes possibilitats per creure a cegues. No parlo dels que hi publiquen: parlo dels qui són devots de la paraula ciència per sostenir la seva inconsistència. El món construït sobre la veritat és considerat a aquestes altures una igenuïtat. La ciència és gairebé una tècnica i prou, i ja fa molts de temps que els debats sobre com arribar a una veritat han quedat obsolets per la impossibilitat de saber què cony és una veritat. Les obvietats lluminoses creen desconfiança i els cervells de tots -tots- els universitaris del món electrificat estan acostumats a deixar que al seu pensament li siguin assenyalats nous camins a Google. No és una qüestió de confiança en el mitjà -com a Science i Nature- sinó de deixar-se anar pel magma de les recerques. És un caminar d’opacitat en opacitat. La història és una xarxa i no una via, i hi ha escrites infinites paraules.

Aquest article volia ser una obvietat lluminosa, i s’ha quedat en signe opac. Els temps que corren.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca