El 36% bis

30 de novembre de 2009 3


Darrerament ha ressuscitat l’argument que diu que l’Estatut de Catalunya no és vàlid perquè només el volen el 36% dels catalans. És un argument absurd, en lògica democràtica. Abans em dedicava a desmuntar sempre aquests arguments perquè m’havia cregut la propaganda que deia que el problema que tenim és d’explicació, i pensava que la puresa dels arguments era l’essencial. Estic mudant.Crec que és inútil explicar-ho, però no ho puc evitar. Aquí va aquesta argumentació com a complement de l’article: “El 36%: articles que m’agradava fer”, publicat avui al butlletí de la FCO, i que penjaré demà.

El punt de partida és el referèndum de l’estatut del 2006. La participació fou del 49,41%, els vots per al sí, el 74%. És a dir, el 36% del cens electoral.

Opció A) Assumim que els no van anar a votar (50,59%) van abstenir-se perquè estaven en contra de l’estatut, o en contra del procés de l’estatut, i van decidir anar a la platja o quedar-se a casa com una forma de crítica al referèndum en sí mateix. Les platges aquell dia, com tothom recorda, van ser llocs tristos, plens de ressentiment. En aquesta hipòtesi, el quasi 50% dels cridats a votar que van acostar-se a les urnes ho van fer perquè els va semblar que el text mereixia ser votat; és a dir, la decisió havia de ser presa entre tots. Contra el que pensen els de l’argument del 36% la gràcia de la democràcia no és quan es guanya, sinó que apareix quan es perd. En aquesta hipòtesi els participants assumien que tots defensaríen l’opció resultant -fos el “sí” o el “no”- com el nou marc de convivència, fins que futurs canvis fossin possibles. Així doncs, suposant que tota abstenció fos protesta, seríem davant d’un cas d’empat tècnic (49,4 contra 50,6) pel que fa a l’assumpció del text. Potser es podria dir que és un empat guanyat pel “sí” pels punts: al capdavall els participants en el referèndum tenen el do de no ser ambigus.

Opció B) Assumim que els que van anar a votar “no” (menys del 10% del cens, el 20% dels que van anar a votar) no volíen l’estatut de cap de les maneres -independentment del procés- i els que van anar a votar sí (74% dels votants; un 36% del cens) volíen l’estatut de totes les maneres. En aquesta opció l’únic rellevant seria quina és l’opinió que té la gent sobre el contingut del text, no sobre l’exercici democràtic en sí, com se suposa en l’opció A. En aquesta hipòtesi res no podem dir dels abstencionistes, perquè n’hi pot haver d’ambdues opinions tant com de cap de les dues. Les úniques dades fiables serien els que sí van anar a votar, és a dir, guanyaria el sí amb el 74% de les opinions expressades i mesurades en unes eleccions lliures amb informació a mansalva.

Valgui dir que l’assumpció primera de la meva argumentació és el fonament del sistema democràtic: crear un sistema de manifestació de la voluntat individual que generi opinions i consensos col·lectius; i que sigui primera i última (és a dir única) instància per a decidir. En un context informat i lliure. Qualsevol especulació fora d’aquest mecanisme és contrària al seu esperit. La fallida del sistema és, en tot cas, atribuïble al sistema, no al contingut de cada decisió. Dir el contrari és pressuposar que el sistema, d’entrada, no existia.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca