La Constitució d’Espanya

24 de Novembre de 2009 4

Cal dir que en sentit estricte els magistrats del Tribunal Constitucional no tenen més remei que carregar-se l’Estatut. No és que ara m’hagi tornat jurista -tot i que vista la interlocutòria del jutge Garzón sobre el cas Pretòria m’hi veig amb cor i gramàtica de sobres- sinó que no és exactament la constitucionalitat de l’Estatut el que s’està discutint. Qualsevol persona amb una mica de sentit sintàctic de la vida, i amb una no massa desenvolupada capacitat d’interpretació, sap que dos textos qualsevol poden ser coherents si ets tu qui omple els buits que els separen. A aquestes alçades de la història basar el principi de la llei en la paraula “interpretació” implica assumir la impossibilitat de fer una llei universal, que s’apliqui a tots els casos i que sigui inequívoca: més encara si parlem d’un text com la Constitució, amb vocació històrica. Tot plegat és un consens una mica precari; però és la forma més alta de civilització a la qual hem arribat.

El constitucional és un model d’Estat. Les constitucions serveixen per saber a què atenir-se -l’obsessió de qualsevol llei és aquesta-, poder preveure el comportament, evitar la destrucció del context, forçar les circumstàncies per evitar sorpreses i reduir el canvi a un número reduït d’opcions possibles. Hi ha d’altres models, és cert, però seríem ingenus si no assumíssim que de fet tota forma de poder polític busca el mateix: consolidar un estat de les coses. En el cas d’Espanya després de 1978 és evident: assegurar alhora un sistema equiparable al context internacional, i combinar-lo amb els nous significats de la paraula llibertat que el desenvolupament de la tècnica, la ciència i l’alfabetització havien dut a la població. La famosa ambigüitat en l’autonomisme no és un fi en si mateix, no és una manera de fer possibles diversos models d’Estat; és només un mitjà per a fer acceptar tothom l’statu quo nou: Espanya, per fi, un estat modern. La Constitució va venir a compensar les carències que des de la invenció de la sobirania nacional al segle XVII havien fet impossible la consolidació d’Espanya. La gran ferida. La còpia indiscriminada d’altres constitucions europees ratlla sovint el ridícul: emulant-les s’esperava obtenir la mateixa seguretat nacional.

L’estatut pateix del mateix mal. O del mateix bé, segons es vegi. És un intent de creació d’una realitat a través de les lleis. Vol ser un annex a la Constitució que la interpreti segons una idea de la sobirania; una idea que perpetua les carències d’Espanya per a ser l’Estat europeu potent que les seves estructures volen apuntalar. L’Estatut, efectivament, trenca Espanya. És a dir, trenca la idea d’Espanya que la Constitució va venir a definir. Tota la jurisprudència del TC té aquesta mateixa idea, i interpretar ara una cosa diferent seria fer-lo implosionar. Fins i tot quan el TC desmuntà la LOAPA ho va fer per defensar aquesta idea d’Estat modern.

El problema de les constitucions és que no poden durar per sempre, a no ser que incloguin mecanismes correctors relativament senzills. L’home és canvi, l’home és adaptació, l’home és insatisfacció. Un text que controli el futur des del passat és un text destinat a morir. La Constitució espanyola comença a necessitar algunes adaptacions, no només pel cas català; més aviat, malgrat el cas català. I no només per qüestions tècniques com quan vam entrar a la UE. És la població la que ja no és “moderna”. El món ja no és “modern”. Els Estats “moderns” estan caducant a gran velocitat. A diferència d’altres països, el problema d’Espanya és que no pot obrir el meló sense posar en perill la idea d’Espanya que batega en el text, és a dir, l’única idea que ara per ara fa que Espanya pugui existir. L’atàvica debilitat torna a aparèixer: l’Espanya que coneixem és filla del text, sense el text trontolla. Altres països podrien sobreviure a través d’altres idees d’Estat, Espanya necessita quedar-se quieta, com una mòmia.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca