NYC31: “El Museo del Barrio”

19 d'octubre de 2009 0

El passat 14 d’octubre l’alcalde de la ciutat de Nova York Michael Bloomberg i el candidat a substituir-lo a les eleccions d’aquesta tardor, William Thomson, van oferir a l’audiència el primer debat televisat de la campanya. El lloc del debat va ser el renovat Museo del Barrio, que obria les portes al públic justament l’endemà del debat. L’intercanvi de rèpliques entre els dos candidats estava moderat per un periodista afro-americà assistit per quatre periodistes asseguts en una taula lateral, que qüestionaven amb preguntes concretes les vaguetats dels candidats.

Passats els primers vint minuts, un d’ells va preguntar-los amb un inconfusible accent llatí (“aprofitant que el debat es fa a les noves instal·lacions d’un museu dedicat al fet llatí de Nova York” ) si eren conscients de la desproporció entre l’enorme quantitat d’hispans de la ciutat -més de dos milions- i la seva minúscula presència entre els càrrecs de responsabilitat dels seus equips respectius. “Si són escollits, ¿tenen previst d’incorporar-ne de nous per als llocs de responsabilitat de la ciutat?”

El Museo del Barrio es va fundar l’any 1977, en una aula infecta d’una escola al nord de la cinquena avinguda, allí on s’acaba la “milla dels museus” que presideix el Metropolitan. La versió oficial és que el Museo té la missió de celebrar el fet hispà a la ciutat, i explicitar la seva influència cultural.

Trenta-dos anys després de la seva fundació i 12 hores abans de la inauguració d’una reforma pagada amb diner públic, Bloomberg va respondre en un castellà molt correcte, de frase complexa i paraula precisa.

Les intervencions en castellà són cada vegada més comuns entre els polítics nord-americans i, casualment o no, la llengua castellana és l’única altra llengua que usen per a captar vots. El castellà és el nexe d’unió identitari de la minoria més majoritària de Nord-amèrica i la seva presència és cada cop més poderosa. L’elecció de la primera jutgessa llatina per al Tribunal Suprem és el fet més rellevant fins ara mai aconseguit per aquesta minoria: al capdavall el càrrec és vitalici i la influència de l’alt tribunal és comparable a la de la Casa Blanca o la de les cambres representatives (no s’estranyin, són coses de la divisió de poders, a la qual Espanya mostra una granítica adhesió retòrica).

Els ciutadans hispans de la unió -i els milions d’il·legals empleats arreu del colós nord-americà- tenen el complex de ciutadans de segona. Tenen feina, sobretot en el sector dels serveis, on són una majoria molt evident, però no semblen capaços de superar l’estereotip del treballador no qualificat, intercanviable i barat. I a més, com que són tants i en els darrers anys s’han multiplicat, encara no està clar si és que no volen integrar-se lingüísticament o si som davant d’una qüestió generacional: els seus fills i néts ja seran angloparlants totals. El moment històric en el qual han aterrat, però, sembla dificultar-ho: la presència de mitjans de comunicació, importacions alimentàries, publicitat i política en el seu idioma i amb els seus horitzons de referència els permet, si ho volen, no sortir ni un pam del gueto cultural.

El problema que avui encara d’aquesta “comunitat” (tan profundament dividida per l’origen nacional com unida per la llengua) no és de quantitat, sinó de qualitat. Són molts i la seva presència és tinguda en compte com un dels eixos més importants de la política, però encara no han aconseguit aparèixer a ulls de molts com alguna cosa més agradable que un grup de pobres desesperats per treballar, sense formació, ni una cultura que aporti res al melting pot més enllà de l’antropologia.

Potser per això la web del museu (www.elmuseo.org) només té la versió en llengua anglesa. Potser per això l’exposició d’obertura no ha estat una emfatització d’això que un comissari socialista de l’Ajuntament de Barcelona podria batejar com “la cultura de la rutina” (“la cultura de l’aigua”, “la cultura de treure’s els mocs als semàfors”), sinó una detallada relació de les influències que en traslladar-se temporal o definitivament als EUA els artistes hispans més poderosos han aportat als artistes nord-americans més poderosos al llarg del segle XX. El Museo del Barrio no és la celebració del gueto, sinó una explicació curosa als angloparlants de la qualitat d’aquesta quantitat. És a dir, art i no etnologia.

Acabada la intervenció en castellà de l’alcalde, i quan el candidat afro-americà Thomson ja havia inhalat uns quants centímetres cúbics d’aire per a explicar les seves bondats pro-llatines,  el moderador afro-americà va interrompre-li l’exhalació abans que fos ni tan sols una paraula, i amb un gest d’espatlles va mastegar un parell de sons guturals seguits d’un “...Mr. Bloomberg…” “Ou, yes”, va dir l’alcalde com si no se n’hagués adonat, i va repetir la seva intervenció en anglès per al coneixement dels novayorquesos no-llatins.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca