Catalanisme o socialisme

16 de febrer de 2010 3

És un tòpic de la politologia light que a Catalunya hi ha dos clivelles ideològiques: l’eix esquerra-dreta, i l’eix catalanista-espanyolista. És simplificador, però serveix per explicar alguns comportaments de masses. El problema és el creuament d’aquests dos eixos: no és cert que ambdós tinguin el mateix pes entre cada votant. En la majoria de la gent, fins i tot la menys polititzada, hi ha un dels dos eixos que predomina. Per entendre’ns: no és el mateix ser catalanista i d’esquerres que d’esquerres i catalanista. Aquest biaix es veu perfectament en els dos grans partits catalans: el PSC i CiU. Ambdós s’anomenen catalanistes, però és evident que per al PSC primer és ser d’esquerres, molt per davant de ser catalanista, per molt fatigat que estigui el sector Maragall-Castells-Tura de les seves conselleries. I CiU és catalanista abans que de dretes o liberal. Aquesta constatació es pot veure en molts moments, però es desvetlla cada vegada que els partits s’ataquen: els dirigents de CiU parlen sempre del mesell espanyolisme del PSC, mentre que els dirigents del PSC sempre parlen de la malèfica dreta catalana per atacar CiU. Cadascun creu que per al seu electorat aquest és l’eix que importa, i l’altre, malgrat que important, és secundari. Durant 23 anys, CiU va centrar el debat català en l’eix catalanista-espanyolista, i el gran canvi ideològic del tripartit fou capgirar les prioritats i fer de l’eix esquerra-dreta la clivella predominant.

El votant més catalanista del PSC pot perdonar a Montilla que no aconsegueixi un gran finançament si l’estètica i l’ètica socialistes predominen, com demostra la resistència a qualsevol dimissió i la tendència al maquillatge de qualsevol engruna per part d’individus com el conseller Castells: tants anys publicant sobre les balances fiscals rigorosament per acabar jugant als eufemismes. La comoditat espiritual s’aconseguix dins de la trinxera dels esquerranistes. El votant més de dretes de CiU pot perdonar a Artur Mas que en el fons pregoni una socialdemocràcia a l’europea en molts aspectes, sempre i quan la prioritat sigui la construcció nacional. Com demostra l’estoïcisme amb el que les promeses electorals d’ampliació de l’Estat del Benestar subvencionat són empassades a cada campanya electoral. És fàcil sentir els votants fidels d’aquests dos partits queixar-se dels dirigents dels seus partits quan s’allunyen dels seus postulats en l’eix secundari, però si es mouen de l’eix principal, deixen de votar-los. El pacte amb el PP al final de l’era Pujol fou això per a molts catalanistes. I l’estret marge per a les polítiques d’esquerres de la Generalitat -i per tant del tripartit -ha estat una de les principals causes del decencís del propi electorat, més enllà de la catastròfica gestió del dia a dia.

La clau de volta de la política catalana s’aguanta entre aquests dos eixos i el predomini d’un o de l’altre. Atès que en general el gruix de l’electorat i de la classe política se sent més o menys còmode amb aquests dos escenaris, la pregunta que ens hem de fer és: quin dels dos eixos té més marge d’actuació? Actualment, el poder de la Generalitat és alguna cosa menys que migrat. Les grans partides pressupostàries estan segrestades per la Sanitat, l’Educació, i la gerontologia. El marge és estretíssim. La resta, molletes. I de política fiscal, res de res. La diferència entre la suposada dreta i la suposada esquerra a la Generalitat no és d’acció, és d’actitud. És el color de la jaqueta i els adjectius que s’usen per justificar el propi sou i el cotxe oficial. Prou que ho hem vist aquests anys. En absència de poder real, la dignitat s’ha convertit en l’indicador principal. Els revolucionaris de fibra vegetal els costa veure-ho, això.

L’única política que es pot fer des de la Generalitat és la que consisteix en la batalla per  aconseguir més poder. Més marge. La paradoxa de la política catalana de cara a les properes eleccions és que als socialistes catalans, als republicans i als eco-socialistes els interessaria que s’augmentés el marge, per poder fer algun dia -si mai tornen al govern-, veritables polítiques d’esquerres. Però, qui pot ampliar aquest marge? Aquesta pregunta és impossible de respondre amb rigor, però és clar que és una pregunta que fa predominar l’eix catalanista. El tripartit ha servit per això, per adonar-nos de quin és l’únic eix que realment existeix en la política feta des de Barcelona. La resta és com gestionar una diputació. Per això el candidat de l’eix esquerra-dreta que pot treure més vots és l’expresident d’un d’aquests ens de la sordina. Per això l’Artur Mas es dedica a reconstruir la idea de dignitat en l’espai català, perquè la resta ha acabat sent obvi. A més, esclar, del que alguns anomenen fatiga, d’altres ridícul i un servidor té per costum anomenar cara dura.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca