Desesperacions silencioses

27 de novembre de 2010 1

(Article pubicat a La Vanguardia del dia 27 de novembre del 2010)

És un moment desesperat. Potser no ho sembla perquè, malgrat els índex d’atur, no som davant d’una situació de drama humanitari. Però pagarem per tots els excessos del passat, i per la falta de previsió dels nostres governs. El deute espanyol no és molt elevat, però la incapacitat de generar negoci, la improductivitat, el lamentable nivell educatiu i el populisme dels governants auguren que trigarem una generació a redreçar-nos. La meva, concretament. És la ressaca de la festa post-franquista, una festa de mitges veritats, paternalismes psuedodemocràtics i molta cara dura. Des de la creació d’un estat de benestar de país ric, fins a les privatitzacions a dit de l’era Aznar, passant per un sistema de partits endogàmic que moltes vegades fa dels quinquis de navalla els líders emporprats, tot conjura els pitjors espectres d’Espanya. Ens quedaria resistir al Parlament, però l’autonomia no existeix. És una ficció caríssima, aixecada per diluir les expresions lliures de pensament i llibertat. És un pacte pervers; l’acceptem com a forma de control social si ens deixen fer-la servir per bombejar oxigen. Funciona: jo sóc més lliure que els meus pares. En canvi, els darrers set anys a Catalunya han demostrat que basar la política catalana en l’eix esquerra-dreta és només una forma d’empobrir-nos. Si alguna cosa ens va ensenyar la manifestació del 10 de juliol, és que la consciència no en sap res d’estratègies, i que portem massa anys creixent torçats, pidolaires de poder i llibertat, deformats davant de tanta reverència. Són temps desesperats. Pot ser que no es noti, però agonitzem entre Espanya i una monumental ressaca. Ha arribat el moment de treballar i callar, però també de despertar als que continuen a Matrix. Referèndum, declaració unilateral, dret a decidir, són els noms del nostre vertigen. Però cal guanyar o, a més de pobre, seré un ressentit. Cal guanyar: que tenir poder no signifiqui mai més haver d’anar-se’n a l’estranger o renunciar a un mateix.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca