També som polítics

08 de març de 2010 7


No seré jo qui digui que els nostres governants són el millor que ens ha passat a la vida. Però és lamentable la manera com tot quisqui es refugia en la incompetència dels polítics professionals per justificar tota mena de fracassos col·lectius i individuals. Les arrels de la crisi, per exemple, és cert que estan ben enfonsades en una terra rica en carències estructurals -el mercat laboral, els tipus d’interès, la baixa productivitat i, sobretot, sobretot, la desastrosa educació en l’escola pública i la universitat de masses- i que això és competència del poder polític; però no és menys cert que les responsabilitats estan més que repartides entre tots els catalans. La falta d’innovació o l’absència de voluntat de risc, per exemple, depenen dels que no som polítics professionals, i aquí el país també ha fallat.


Els empresaris del turisme van preferir aprofitar les onades migratòries per perpetuar un sector amb salaris baixos i preus competitius, enlloc d’aprofitar les vaques grasses per competir en qualitat i professionals ben formats. Els inversors van preferir apostar per la bombolla de la construcció -diner fàcil i sense esforç creatiu- abans que invertir en nous projectes empresarials en sectors amb una alta taxa de retorn -i de risc-; o, ni que fos, invertir en projectes arquitectònics amb discurs, apostant per alguna idea de bellesa, de ciutat o de mode de vida. No: blocs de vivendes de baix cost, que seran tan lletjos i amorfs com els blocs de coloraines que es veuen des del nus de la Trinitat. Els sindicats van preferir assegurar-se la seva quota de poder i mantenir contents els seus militants, convertint la seva funció de vigilància de la igualtat d’oportunitats en una batalla lobbista en favor dels interessos i els privilegis dels que ja teníen feina. Ells també són un dels principals causants de la precarietat laboral. Els professors van preferir sortir a manifestar-se amb proclames demagògiques sobre la importància de l’escola pública, cada cop que els seus contractes laborals eren revisats per la Conselleria d’Educació, però mai no van sortir espontàniament a queixar-se de la qualitat amb la què surten els alumnes de l’educació obligatòria, o oferir un nou model fora del paraigües públic. El mateix ha passat amb les lletanies dels professors universitaris: “Cada cop ens arribem pitjor formats”. On són les iniciatives per solucionar-ho? Algú ha fet un cop de cap i ha fundat una universitat privada que ofereixi millor formació? L’Andreu Mas-Colell ho està fent, però no és ell l’home que va perdre unes eleccions a rector de la Universitat Pompeu Fabra? També els creadors -músics, actors i directors de cinema- que es queixen tan amargament de la perversitat de les subvencions, fins que els en donen una, i aleshores la perversió ho és només en el mode de repartir-les. O l’estudiant de secundària o de formació professional que va deicidir deixar-ho tot per posar-se a treballar en alguna de les indústries que depenen de la construcció: de debó vas pensar que viuries tota la vida de fabricar portes sense cap altra formació?

És el resultat de tenir un Estat paternalista. Quan ets menor de d’edat i estàs tutelat, et queixes al pare, només faltaria. Potser és una herència del franquisme, o potser és el caràcter catòlic: quan els Papes es van fer anomenar “representants de Déu a la terra” no van calcular que a banda de l’autoritat que això els conferia, també havien ofert a la gent algú a qui queixar-se quan tot va malament, i així es pot transigir en els pecats venials sense massa problema.

Fins i tot la xerrameca sobre la possibilitat de canvi de govern a les properes eleccions catalanes o espanyoles comença tenir la lletra d’una cançó antiga: “La solució és un nou líder”. D’això al desig d’un tirà hi va un pas.

Que el país aniria millor amb nous polítics professionals al govern, que avui el govern és part del problema, i que en cal un que sigui part de la solució, és clar a ulls de qualsevol que segueixi la premsa desapassionadament. Però el veritable problema és la dependència psicològica al poder públic. La projecció de la responsabilitat en la solució governamental. La culpa és dels polítics. Lladres, dropos, inútils. No critiquem cap defecte que no tinguem.

Cada cop que li obries la porta a la dona de fer feines immigrant i la feies treballar sense contracte també feies de ministre del Treball. Cada cop que decidies emmirallar-te en els productes xinesos de baix cost enlloc de en els productes alemanys d’alta qualitat, també eres un conseller d’Economia. Cada cop que aprovaves un alumne perquè “ja el suspendrà la vida” també eres l’ideòleg d’una filosofia de l’educació. Cada cop que posaves els teus estalvis en un pis sobre plànol per després poder-te’l vendre molt més car també feies d’alcalde atrapat per les factures dels serveis municipals. Cada cop que exigies que l’Estat s’ocupés de la teva sogra malalta enlloc de posar-hi les teves hores, o cada cop que renuncies a xerrar amb el teu fill per a tenir-lo callat una estona davant de la consola, o cada cop que trucaves a la teva novia de Londres des del telèfon de la ràdio pública on treballes també renunciaves a la teva dignitat per un plat de llenties. També els columnistes que ens hem dedicat a l’escolàstica del catalanisme, enlloc de produir una obra que s’aguanti per si sola, som polítics inútils atrapats en el cicle de la disputa estèril.

Cada cop que reclames als polítics més collons per caminar cap a la independència, pregunta’t si no és que tu ho estàs fent més difícil amb la teva patètica dependència dels poders de l’Estat. A les properes eleccions, vota’t a tu. I passa comptes.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca