(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 5 de febrer del 2011)
La primera via egípcia va ser la islamista. El 1928 Hasan al-Banna va fundar els Germans Musulmans, que proposaven un retorn a la puresa de l’Islam com la solució a la decadència que el colonialisme havia causat al món musulmà. Quan va ser assassinat el 1949 pels sequaços del poder egipci, un dels seus rivals intel·lectuals, el fins aleshores moderat Sayyid Qutb, es trobava enmig del seu periple americà. La CIA va intentar comprar-lo amb una desproporcionada oferta editorial: 10.000 dòlars. Enlloc d’acceptar, Qutb es va unir als Germans Musulmans i va tornar a Egipte per a liderar la denúncia de la corrupció occidental i del secularisme. El seu protagonisme va dur-lo a formar part de la Revolució del 1952, la que va portar a Nasser al poder, és a dir, la que va instaurar la dictadura egípcia que avui Mubarak es resisteix a deixar caure.
La segona via és precisament la que va inaugurar Nasser, que va començar oferint a Qutb el ministeri d’educació i va acabar condemnant-lo a mort el 1966 i il·legalitzant els Germans Musulmans. Els anys de presó i la seva execució van convertir a Qutb en el màrtir de la primera via egípcia. La segona via dictatorial sempre s’ha vist des d’occident com un mal menor, que afavoreix el republicanisme secular musulmà en detriment dels desitjos teocràtics dels islamistes.
Aquesta ambigüetat moral s’expressa perfectament en el Sadat. El succesor de Nasser va ser, per una banda, un heroi a la regió quan va atacar Israel el 1973. Després, en obtenir el Nobel de la Pau pels acords amb Israel de Camp David del 1978, va guanyar-se el menyspreu del món àrab. I, amb les seves reformes, la fama de ser un agent secularitzant. Quan els islamistes el van assassinar el 1981, el nou president, Hosni Mubarak, va encarregar una repressió indiscriminada dels activistes radicals. Entre els torturats –una constant del règim de Mubarak– es trobava el jove Aymann al-Zawahiri. Aquest metge anti-occidental, cooperant en la guerra d’Afganistan contra la URSS i fundador de Al-Jihad, era el nebot de l’advocat de Sayyid Qutb, el màrtir. Al-Zawahiri va fugir a l’Aràbia Saudita, des d’on va continuar amb les seves activitats en el tauler internacional –somiava amb orquestrar un cop d’estat a Egipte, que dugués els fonamentalistes al poder. Va acabar unint-se a Al-Qaeda, i jurant fidelitat a Bin Laden: fou el seu lloc-tinent a l’Iraq. No en va, hi ha qui diu que l’11-S va nèixer a les presons egípcies: danys col·laterals del mal menor. Des de fa dècades Egipte és la bola de vidre on la resta dels països àrabs troben el seu futur.
Aquestes darreres setmanes, la resistència física que estem veient a la plaça Tahir pot ser la manifestació d’una tercera via. El radicalisme islamista i la repressió de Mubarak han fet lloc a una generació nova, ben formada, que es malfia tant del poder absolut com de la puresa. Semblen independents de tots els mediadors clàssics. Ni partits, ni mitjans de comunicació, ni propaganda, ni líders carismàtics. Es comuniquen individualment via facebook, twitter i mòbil; i es manifesten units, sense pantomimes ni capçaleres, fent-se amos dels llocs, no només de les idees. Es gesta una democràcia secular que no renunciï a la religió, ni a la seva absència? La tercera via ressona dins la bola de vidre.