Contra la violència, la conversa

17 d'octubre de 2012 0

 

Encara no he sentit, ni llegit, ni olorat cap argument sòlid, raonat i amb dades que defensi per què Espanya hauria de continuar essent un sol estat. Els arguments espanyolistes de fora de Catalunya se centren en el poder de l’Espanya existent: article 155 de la Constitució, l’aplicació del qual significa la suspensió de l’autonomia; l’article 8 de la Constitució que fa de l’exèrcit el garant de la unitat; i el boicot comercial i internacional que atiaria l’Espanya resultant de la secessió. Aquests arguments van en la direcció d’espantar l’independentisme d’última hora. No marxeu d’Espanya o us farem mal.

Els arguments de l’espanyolisme de dins de Catalunya, en canvi, van dirigits a tota la gent que té lligams sentimentals amb Espanya –i que no llegeix gaire diaris. Al Gran Debate de Telecinco, Alícia Sanchez-Camacho, en prime time, va apujar la veu per poder dir: “els independentistes no em faran fora de Catalunya!” La frase, que és una obvietat que sabia tothom que va anar a la manifestació, és un missatge per als que només miren Telecinco. Si l’independentisme guanya, ens faran fora de Catalunya. És a dir, són uns nazis. És a dir, tingueu por. És a dir, alceu-vos.

Més enllà que aquests dos discursos indiquen que l’independentisme agafa els seus adversaris amb els pixats al ventre –fins i tot el Rei convida a callar, i el PSC es mira al mirall i no sap què hi veu–, sobretot signifiquen que a l’espanyolisme no li fa por la confrontació: la desitja. Creuen que com més crispat i agre sigui el context del debat, millor per als seus interessos. Per què? Perquè la solució al gruix electoral de l’autodeterminació no poden ser els tancs, però sí la violència. Només que saltés una espurna, només una, l’Estat tindria tota la justificació per enviar la policia nacional i assumir un relat d’ordre públic, de defensar la pau social, que és el principal enemic de la democràcia a ulls de qualsevol Occidental.

És important assenyalar que aquest relat ja té context. Quan el passat Maig el Banc Central Europeu va muntar una reunió a Barcelona, el Ministeri de l’Interior, contra la opinió de la Conselleria, va enviar milers de policies nacionals a controlar la ciutat, amb el pretext que els mossos s’havien vist ineficaços davant dels aldarulls dels anti-sistema de Barcelona. Feia només setmanes que la premsa internacional havia tret en portada la imatge d’un encaputxat rebentant un aparador amb una empleada plorant, mirant-s’ho des de dins. O aquella escena en què un home de mitjana edat foragitava uns antisistema amb un pal. Demano disculpes per ser malpensat, però em sembla estrany que en tota la crisi, els únics aldarull remarcables s’hagin produït a Barcelona. És que a Madrid tots els antisistema són quàquers pacifistes? És cert que a Barcelona el desplegament accelerat del mossos en plena bombolla immobiliària va dificultar tant la sel·lecció de personal com, sobretot, la necessària calma amb què s’hauria d’haver pres el relleu de les forces de seguretat espanyoles. Els mossos han fet massa hores extra, i han rebut menys formació de la desitjable. També és cert que durant el mandat de Saura, la infiltració del món antisistema va perdre intensitat per raons polítiques, i que aquesta retirada no va significar més llibertat per al moviments socials d’acció directa sinó que va propiciar que l’espai l’ocupessin els serveis secrets espanyols. Sigui com sigui, però, el cas és que la imatge internacional de Barcelona, fins a la manifestació, és la d’un polvorí. Si el polvorí esclata, ni que sigui una mica, el govern espanyol tindrà tota la cobertura mediàtica i internacional, i probablement el suport de les classes mitjanes i altes catalanes, per posar ordre i arribar a un pacte polític a la baixa.

La resposta a aquest context d’escalada és parlar. El nou consens català és la necessitat de parlar sobre el futur sense obviar res. El nou consens és la conversa iniciada l’Onze de Setembre. Contra la violència, la conversa. Aquest és el gran mèrit de la presidència de Mas: a través del pacte fiscal i gràcies a la crisi, tothom s’ha vist obligat a explicitar la seva posició. Tothom: des del Cercle d’Economia a les CUP. Però només és la punteta. Per això l’ANC, amb les seves assemblees locals, ha tocat tou, i per això mateix és essencial eixamplar la conversa, explicitar totes les idees, dades i contradiccions que hem après durant aquests anys de confusió. Donar la paraula a quanta més gent millor. Interpel·lar tothom en els seus termes. Desenganyar-se, revertir l’autoengany, fer-se raonable per la via d’enraonar. La unitat és això, no pas estar d’acord. La cohesió és això, no pas callar i continuar. Explicitar, explicitar, explicitar; escoltar, escoltar, escoltar.

Si ens parlen de boicot comercial, explicitar que la balança comercial amb Espanya dóna un saldo de 18 mil milions, només 2 mil per sobre del dèficit fiscal, cosa que vol dir que per estar extactament igual que ara caldria un boicot del 85% dels productes que els venem. Explicitar que Catalunya és el primer mercat de Madrid, d’Andalusia i del nord d’Espanya. Explicitar que els principals mercats espanyols de les empreses catalanes són el País Valencià, l’Aragó i Madrid, i no pas el sud.

Si ens parlen de la Constitució i els seus mecanismes d’annul·lació, explicitar que mai una llei ni un exèrcit han conquerit una idea ni han impedit una conversa.

Si atien la por a l’expulsió de no sé qui, explicitar que el programa catalanista és, sobretot, un programa d’acord entre totes les parts, i donar la veu a tothom, que tothom se’n senti protagonista. El pacte de convivència de Catalunya és un pacte que només es veu amenaçat quen hi fiquen el nas els interessos de fora, i o bé aquells que tenen els seus interessos a fora.

Si ens parlen de boicot internacional, explicitar que ja fa quatre anys que venem més a fora que a dins d’Espanya, que la meitat de les nostres exportacions van a la UE, i que en els mercats emergents –Brasil, India, Russia– amb prou feines hem començat a vendre, però que en el darrer any hi hem crescut de l’ordre del 15%, indicant cap a on miren els nostres empresaris. Per no dir la Xina, que es va consolidant. Però sobretot explicar que la balança exterior és negativa, és a dir, que som un mercat important per als productes dels altres, i que aquest bé és prou preuat per a què Europa s’ho pensi dues vegades. Per no parlar de drets, per no parlar de democràcia, per no parlar de l’alegria i determinació que té un poble, pensi com pensi cadascú, quan decideix discutir què vol per al seu futur. Per no parlar de tots els etcèteres que tu tens al teu cervell i que fan un filera inacabable de paraules per endreçar.

És pura intuïció, però crec que no se’n sortiran, amb la crispació. Avui, la conversa permanent és una de les forces més imponents del planeta. Ho hem vist arreu del món els darrers anys. Però cal fer molta feina. Decidim quedar-nos a Espanya o sortir-ne, decidim tirar pel camí traçat o camp a través, hi ha molta feina per fer i, més enllà de la tasca del govern, més enllà de criticar-ne o no l’estratègia, l’única força que és a les nostres mans, l’única que sembla donar sentit a la carrera dels nostres polítics avui, l’única que donarà al nostre destí la forma específica de la nostra capacitat, la mida exacta de la nostra ambició, és la conversa. La qualitat del nostre futur és directament proporcional a la qualitat de la nostra conversa. Profunda, generosa, serena, insubornable conversa. No hi sobra ningú: porteu-me arguments, raons, sentiments, pors, perspectives, exabruptes. Venim d’un silenci molt antic i molt llarg, però s’ha acabat.

També per això avui començo a escriure aquesta columna. Em parlo a sobre. Prometo ser més breu.

 

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca