(article publicat a La Vanguardia del dissabte 4 d’agost del 2012)
El conflicte generacional entre els nascuts en democràcia i les generacions anteriors ja no es pot dissimular més. I no és només una qüestió de com veus les coses en diverses etapes de la vida. La clau de volta és aquesta: per la darrera generació educada íntegrament sota el franquisme, i que va viure la transició als 20 anys, és a dir, per la generació que avui mana arreu, la justícia és equivalent a l’equilibri. Una mica de poder per aquest sector, una mica de poder per aquell altre, i en paus. No és veritat que no hi hagi meritocràcia, el problema és què s’entén per mèrit. A Catalunya, el mèrit més important és aconseguir no molestar absolutament ningú. Si ho fas, ets un geni i tens un bon sou. S’hi han fixat que quan hi ha una encaixada de mans, sovint s’acompanya d’una lleugera reverència amb el cap? L’obsessió pel consens, la corruptela per sota mà, el feudalisme cultural i universitari, i l’absència flagrant de qualsevol forma civilitzada de crítica pública, són alguns dels hits d’aquesta cultura.
En canvi, per les generacions educades en democràcia, la justícia és la defensa d’allò que està bé, i punt; i per això ens costa més cedir. Sostenim l’estranya creença que si vols alguna cosa, si la trobes justa i si no mates ningú, no hi ha cap raó per no perseguir-la fins a les últimes conseqüències, i aconseguir-la. Al capdavall, teòricament la democràcia no és un sistema en què calgui estar d’acord. Discrepar frontalment i no ser un marginat, that’s all, folks. “Qui dia passa, any empeny” és el resum moral d’una cultura que ens fa fàstic. En tots els fronts, el nacional, el social i fins i tot el moral, estem a punt per al conflicte. Ni la més remota idea d’on pot acabar, tot plegat, potser anirà pel pedregar, però sospito que preferim ser responsables de la derrota abans que súbdits d’equilibris aliens.
Hauran notat que a les generacions anteriors els encanta citar Zygmunt Bauman. I els encanta dir que els que pugem som gent líquida, feta d’amors líquids, compromisos líquids i cervells líquids. Durant molt de temps he pensat que l’ús indocumentat de l’obra de Bauman era només conseqüència de no haver-lo llegit gaire, o de no haver-lo entès. En aquest país és típic això de citar un autor que no s’ha llegit. Més típic encara és no llegir, però això és un altre tema. Aquesta caricatura és la projecció de la pròpia frustració, un exercici de nostàlgia. Només cal mirar l’obra dels escriptors de la meva generació: ningú no es vol passar la vida defensant obvietats infructuosament només perquè l’equilibri actual no permet avançar més, ningú no vol triar entre moderar-se cobrant, o escollir com una persona normal però vivint com un desplaçat. Ningú no vol tornar a llegir un obituari com el de Gore Vidal, i les seves frases càustiques tan celebrades, i pensar que aquí no li haguessin publicat ni un llibre, ni un article, ni un aforisme. I volem guanyar.