(article publicat a La Vanguardia del dissabte 22 de juliol del 2012)
Era extremadament prim, gairebé fins a la distorsió, com un personatge d’El Greco, i la pell groguenca de la cara se li enganxava als pòmuls. Quan es va recolzar a la finestra del cotxe, vaig veure un parell d’ulls enormes i marrons mirant-me des del darrere d’una massa de cabells grisos. No duia barret i la gavardina verd fosc que portava estava descolorida i esfilagarsada.” Aquesta descripció va aparèixer en un article a la revista The New Yorker l’any 1955. L’autor era un guionista de Hollywood que anava en cotxe de Madrid a Barcelona. A l’altura de Medinaceli es va aturar a netejar el parabrisa, i allí es va trobar amb l’home de la descripció, que li va demanar, en un anglès impecable, si podia dur-lo fins a Barcelona. Quan s’estranya pel seu domini de la llengua, l’home li explica que “fa molts anys” va estudiar a Cambridge, que és historiador, especialista en l’època clàssica, i que fa classes a Barcelona. No hi ha cap més detall, suposo que per protegir-ne la identitat.
Pel camí, l’enigmàtic historiador critica amargament l’estupidesa del franquisme. Franco, diu, ha manat construir les millors carreteres d’Europa, però no hi ha cotxes per passar-hi -cosa que demostra que les infraestructures inútils no són només cosa de l’era de la prima de risc. El guionista fa que sí: no ha vist ni una dotzena d’automòbils en tot el trajecte. Després d’un revolt, l’historiador li mostra unes coves on viu gent. Es construeixen autovies perquè els turistes puguin venir a veure com els espanyols es moren de gana, diu. En el relat de l’historiador no hi ha cap referència a Catalunya. És rellevant perquè en els altres articles sobre Barcelona publicats al The New Yorker durant la dictadura (n’hi ha als anys 40, 60 i 70), el tema principal és la destrucció cultural dels catalans. Som a la dècada dels 50, el règim toca fons i el país és mort.
En un poble prop de Saragossa, la guàrdia civil els atura a punta de fusell: han de sortir de la carretera perquè el general Franco ve en direcció contrària. L’historiador baixa i es col·loca “estratègicament” al costat del guàrdia civil i dels altres locals a punt per vitorejar la comitiva que s’acosta per la carretera. Passen set limusines negres -una mà blanca saluda des de la finestreta- i tothom esclata en vivas. L’historiador també. La resta del viatge el passa taciturn, i assaja una justificació: “A Espanya, de vegades, cal pensar una cosa i fer-ne una altra.”
He parlat amb historiadors però no he pogut identificar l’home derrotat de l’article, resum i imatge del país, de les queixes inútils i de la indignitat de territori ocupat. Potser és una invenció. Però val la pena provar de saber qui és, com se li va escurar la vida.El seu discurs s’assembla tant al nostre que es fa evident que el problema som nosaltres; en cada context Espanya fa la seva feina. Saber d’on venim és saber qui som, sense indulgències. Us sona, aquest home esprimatxat? Trobem-lo i expliquem-lo. M’hi ajudeu? enigmadestiu@gmail.com. Continuaré informant.