(article publicat a La Vanguardia del dissabte 18 d’agost del 2012)
Segons explica Dick Bernstein, quan una periodista li va preguntar a Hannah Arendt si era d’esquerres o de dretes, ella va respondre: “Crec que cap dels problemes del nostre temps rep cap il·luminació de la seva pregunta”. Aquesta és exactament la meva posició respecte a la polèmica propiciada pel president del CoNCA, Carles Duarte, i el conseller Mascarell sobre la conveniència d’obrir el premi nacional de cultura als escriptors catalans en llengua castellana.
Un premi és una manera de comprar un escriptor per donar prestigi a una institució. A mi ja em sembla bé que la Generalitat vulgui comprar els escriptors en castellà, la pregunta és: per fer què? Si és per fer-se perdonar alguna cosa, aleshores no. Si és per alimentar la quadrilla d’amics del conseller o del CoNCA que escriuen en castellà, tampoc. Si és una manera d’afirmar que la literatura és geogràfica i no lingüística, doncs encara menys.
Ara: si la idea fos apropiar-se’ls de cara a construir un discurs transparent sobre quina ha de ser la relació entre el castellà i el català, si es tractés de treure les grapes de l’Estat de la seva obra per desarticular els discursos xenòfobs i uniformitzadors, aleshores sí. Si la idea és pactar-hi per fer un Estat, endavant. Però aleshores caldria alguna cosa més que aquest premi. Quan els Marsé, Cercas i companyia viatgen per les seus dels Institutos Cervantes del món, convidats per l’Estat, caldria demanar-los si són conscients de com els utilitzen per vendre una imatge etnocida de la cultura espanyola. I caldria, en tot cas, bastir un circuit paral·lel, sense l’acomplexament actual, on s’expliqués què i qui som, i aleshores convidar-los a explicar que bé que es pot viure escrivint en castellà a Catalunya.
Però també caldria no fer recaure en els creadors, escriguin en castellà o en aragonès oriental, la feina que ha de fer el govern per protegir tant la llengua com la llibertat de pensament, avui econòmicament decantada cap als escriptors hispanòfils. Ni el problema de fons, que és que la gent no llegeix i que quan ho fa és més competent en castellà perquè la immersió lingüística ni s’acaba d’aplicar, ni és prou exigent, ni té prou recursos.
La resta és una manera d’enganyar el personal. Un premi nacional no salva una llengua ni una literatura, i donar-lo a un escriptor en castellà tampoc la mata. Actualment, serveix només per emmascarar que cap de les nostres polítiques culturals no mereix l’adjectiu nacional, perquè obliga els creadors a triar entre la intempèrie o la subvenció; i llavors, en aquest context, obrir el premi als escriptors en espanyol és una forma d’humiliar els escriptors en català, als quals se’ls tracta com si haguessin gaudit d’un privilegi fins ara i el seu reconeixement fos corrupció. Pot la Generalitat atorgar un premi literari prescindint de la llengua i/o la procedència i/o la qualitat de l’escriptor? Esclar. La polèmica ens fa ridículs i no il·lumina cap dels problemes del nostre temps.