La primera setmana a la New School for Social Research vaig assistir a una conferència. El conferenciant, un vell professor de psiquiatria de la Universitat de Boston, va començar dient: “Fa sis mesos vaig compartir una taula rodona sobre Samuel Beckett amb el vostre cap de departament. La seva intervenció no em va agradar gens, però en aquell moment no vaig reaccionar. He dedicat les darreres setmanes a estudiar les seves publicacions i he constatat que no estem d’acord en res. Avui dedicaré la meva conferència a intentar demostrar per què està equivocat en tot.”
Acostumat a l’acadèmia catalana, m’esperava un escàndol. Però tothom va reaccionar amb gran naturalitat i encabat, en el torn de preguntes, hi va haver un debat encès i civilitzat, que va reblar el propi cap de departament: “Li agraeixo que hagi fet l’esforç de criticar-me. Per respondre, m’agradaria que em convidés a tornar-li la crítica en la seva universitat.” Amb el temps he après que el mite de la mentalitat crítica dels professors i estudiants nord-americans és cert, i que com més crític és un estudiant amb el professor, a classe o per escrit, més possibilitats té de ser valorat i obtenir una beca.
Aquests dies penso molt en la confusió que vaig sentir aquella tarda. Em resisteixo a posar una data a l’inici del contenciós entre Catalunya i Espanya per no entrar en debats inútils, però crec que no hi ha cap català adult i mínimament informat que no s’hagi preguntat mai: per què no es fa un referèndum? Prenent diverses formes, la resposta sempre ha estat la mateixa: per no pertorbar la pau. És lícita, i segurament noble en el context, però una resposta així no és innòcua.
Si la qüestió que defineix amb més intensitat el mapa polític no es pot discutir i votar fins a les últimes conseqüències, si el valor principal d’una comunitat és no remoure el fang, si l’única pregunta política que és al cap de tothom no es pot preguntar, quin sentit té qüestionar res? El principi segons el qual la concòrdia és més important que la honestedat és tan present en tots els estaments la vida pública i privada que el servilisme s’ha convertit en la forma més segura d’ascensió social. Les úniques forces efectives per sobreviure són la lleialtat i l’obediència Qüestionar la teva família, criticar la teva cultura, enfrontar-te als teus mentors, aquests tres gestos que defineixen la llibertat de pensament, presents en l’obra de qualsevol autor que valgui la pena i en les accions de tota persona fructífera, són pràcticament impossibles a Catalunya sense acabar sent un boig indecent. Al capdavall, totes les preguntes interessants remouen el fang.
Per això penso que el referèndum és més important que la independència. Fer-lo trenca l’antagonisme entre la llibertat i la pau, i obre la porta a un canvi de valors. Saber preguntar genera més prosperitat que aprendre les respostes. La mostra més intensa de respecte és la crítica. El silenci és l’únic privilegi dels esclaus.