Mentre cau l’Estat

12 de desembre de 2012 0
(elsingulardigital.cat)

No m’escandalitza gens que el govern espanyol vulgui introduir el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament català. Em sembla coherent amb la idea d’estat i de nació que desenvolupen en totes les altres àrees de govern. Tampoc no em sembla sorprenent, més aviat previsible. Després de l’enduriment progressiu de les sentències del Tribunal Constitucional en tots els àmbits, i en especial el de la llengua des de 1994 al 2010, així com la conseqüent concreció en les sentències del Suprem, el terròs ha estat remogut i preparat. La feina ha estat feta amb paciència i determinació, a plena llum del dia i sense massa eufemismes. Aquest és un país on es defensa políticament el darwinisme lingüístic -les llengües dèbils desapareixen- sense excuses de cap mena.

També és veritat que hi ha un discurs hipòcrita, que pretén fer creure que defensa la diversitat o fins i tot, concretament, el català. Però té molt poca credibilitat perquè tots els exemples de salut del català que posen els seus proscriptors, per demostrar que no estem pas parlant d’una llengua en perill, són fruits de polítiques i actituds que sempre han combatut.

No m’escandalitza que Espanya vulgui una diversitat de fireta, tendint a l’extinció, perquè la construcció d’aquesta unitat no només és el tema bàsic de l’Espanya moderna des de les guerres de religió, també ha estat el motor central de tots els estats moderns a excepció dels Estats Units, que mengen a part i tenen els seus propis fantasmes. Res no és mai en línia recta, però. La tensió entre diversitat i unitat, entre consciència i Estat, entre comunitat i ciutadania, entre individu i persona, ocupa un lloc central en la cultura europea dels darrers tres segles i mig, i és una de les poques coses que l’ha mantinguda dreta malgrat la seva pròpia estupidesa. Es troba pertot i repartida sense sectarismes, aquesta discussió. Per això quan alguns es reclamen il•lustrats no sé si són uns publicistes desesperats o uns complets ignorants. ‘No miri, és que nosaltres som Napoleó.’ Calla.

La majoria d’estats, després d’acabar amb tota minoria, s’han trobat que el discurs napolèonic és d’un profund mal gust i a més acaba malament. Per justificar el poder ha calgut incorporar tanta retòrica, tanta intensitat en la mentida, que al final ha calat, i la gent ha començat a preguntar seriosament per la seva llibertat. No ens posem optimistes, però: la pressió de l’Estat ha empès la llibertat endins, a la consciència. Avui viatges per Europa i tothom diu bàsicament les mateixes coses, però tothom defensa aferrissadament la particular distinció de la seva perspectiva individual. L’Estat ha desaparegut de la vida moral just quan més present es fa en la vida pràctica. Per aquest motiu, per molta resistència dialèctica que hi hagi a la globalització, tots plegats ens hem acostumat als seus avantatges sense cap problema, més aviat amb un entusiasme càndid, i en canvi només suportem el pes de l’Estat i la seva fanfàrria si s’ocupa dels nens i dels avis sense fer preguntes ni exigir un ideal.

Curiosament, aquesta crisi de l’Estat ha generat darrerament un revival de la idea de comunitat. Es parla molt de l’auge del nacionalisme a Occident, però en realitat és un fenomen general en l’arc ideològic: anarquistes de dretes i d’esquerres, socialistes de dretes i d’esquerres, liberals de dretes i d’esquerres, i conservadors de dretes i d’esquerres: tothom està recuperant la idea de comunitat. Tothom veu que s’hi guanya més si es compta amb els lligams que la gent està disposada a assumir espontàniament.

Aquest s’ha convertit en el gran enemic de l’Estat. Potser no de l’Estat com a idea, perquè cap alternativa sembla treure el cap, però sí dels estats que avui existeixen. Emergeixen comunitats per tot arreu que es resisteixen al monopoli del poder polític, normalment controlat per alguna comunitat anterior, especialment forta o violenta. És una crisi radical, que veurem com es desplega les properes dècades, si som vius.

Espanya, en aquest sentit, no és una excepció. Al contrari. El retard històric no li ha estalviat cap dels problemes que té l’estat modern i hi ha afegit algunes desgràcies locals, com la cosa del robar, que és vertebral.

No m’escandalitza que el govern espanyol legisli la llengua a l’educació d’una manera tan barroera perquè ja es veu que és un intent desesperat de trencar lligams, que és l’única sortida que té per sobreviure. No és descartable que se’n surti, però faríem bé d’aprendre dels seus errors, que tant explícits són a ulls catalans. Cultivem comunitats espontànies; projectem un model d’Estat que, sense ingenuïtats, sàpiga donar resposta i aire al poder dels amors irracionals; i fem apologia de la curiositat. Fer política és voler tocar l’altre, i a tocar bé s’aprèn tocant. No guanyem res posant les emocions a digerir un ministre, concentrem-nos en guanyar el tros de llibertat pendent que l’absurd de la història ha tingut la gentilesa d’oferir-nos.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca