Creixent i amb els mercats a favor, els successius governs espanyols no van invertir en transformar l’economia productiva, no van reformar l’educació, no van racionalitzar l’estat del benestar, no van construir les infraestructures per millorar el comerç internacional, i no van afavorir l’aparició de noves empreses que fessin nous productes que obrissin nous mercats. En crisi, això d’ara.
I en què ha invertit Espanya la riquesa i el crèdit dels darrers 20 anys? En l’elevació de Madrid a capital financera, en defensa, en programes de solidaritat interterritorial i en l’AVE.
El projecte del gran Madrid s’ha construït de la mà del BOE i amb privatitzacions opaques, perseguint el vell somni dels ‘campions nacionals,’ ben barrejats amb el poder polític: l’afer Gas Natural-Endesa, la bombolla de Bankia, l’alegria amb què exministres formen part dels consells d’administració o la immensa quantitat d’empreses que paguen impostos a la Comunitat de Madrid, però operen a d’altres llocs d’Espanya, en són exemples estridents, punta d’iceberg.
La modernització de l’exèrcit, en gran part feta a mida dels interessos de l’empresa privada armamentística, –un altre exemple del corporativisme autòcton–, deixa un deute de 30 mil milions d’euros i ha condicionat la política exterior espanyola al món àrab, a Àfrica i a l’Orient mitjà.
La solidaritat interterritorial, pagada majoritàriament per Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, ha servit per consolidar una casta de cacics a les comunitats subsidiades, que a través de la discrecionalitat en la despesa, han construït immenses xarxes clientelars i de control social. La seva supervivència depèn de continuar subsidiades, no de millorar l’economia local. I l’AVE, cas únic al món, resumeix tots els punts anteriors: respon a una mentalitat tant de pelotazo, aqueix gran sector espanyol, com de control social. Sense la menor racionalitat econòmica, l’objectiu explícit de l’AVE ha estat la cohesió territorial. L’excusa d’ara: la supervivència de les constructores.
Hi ha una casta i un sistema d’incentius que en viu, d’aquest model d’estat. Aquí i allà. Aquests són els més perjudicats per un procés d’independència, i no és estrany que siguin els més furibunds en oposar-s’hi. Però tota aquesta estratègia també vol ser la resposta al gran problema de l’Espanya moderna: la desvertebració. I a la seva gran carència: el pluralisme. Això, i només això, ha servit per justificar totes les flagrants injustícies i paralegalitats del model. Per davant de l’esquerra o la dreta, cadascú amb els seus deutes estètics, hi ha la cohesió d’Espanya. Catalunya ha estat l’excusa perfecta, i per aquest motiu no ha importat empobrir-la. Els diners s’han repartit sense massa esforç, i per això tampoc no ha importat que els polítics s’hi arrepengessin per simular uns principis polítics, i així ocultar els forats del sistema. Si Catalunya s’independitza, tot això s’ha acabat. Escolteu qui en surt perdent.