En resposta al professor Granell (de Vicenç Aparicio)

29 de setembre de 2013 25

(L’admirat Vicenç Aparicio ha tingut l’amabilitat de fer aquest text de resposta a l’entrevista al professor Granell publicada a El País i li he demanat permís per penjar-la en aquest blog: podeu compartir-la tant com vulgueu, citant l’autor, que és ell, no jo.)

En resposta al professor Granell.

En l’entrevista que es publica a El País el professor Granell fa diverses afirmacions sobre una eventual independència de Catalunya que, per la seva contundència, difícilment passen desapercebudes al lector.

  1. Catalunya i la Unió Europea.

És difícil saber què succeirà amb la Unió Europea si Catalunya esdevé un estat independent perquè no hi ha cap precedent d’una secessió d’un territori d’un estat membre que formi part de la Unió.

La Convenció de Viena, de 1978, sobre successió d’estat en matèria de tractats només s’aplica en defecte d’allò que prevegi la pròpia organització, en aquest cas, la Unió Europea. I aquí, cada organització internacional té els seus propis criteris. Per exemple, per formar part de les Nacions Unides cal sol·licitar-ne l’accés, si bé hi ha hagut una excepció, quan Síria es va escindir de la República Àrab Unida l’any 1961, de la qual formava part amb Egipte. Aleshores va ser admesa automàticament a les Nacions Unides. Altres organitzacions internacionals accepten l’admissió directa si es compleixen certes condicions (com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional), i d’altres no posen cap mena de condicions per l’admissió directa (com la Unió Postal Internacional i l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica). Les solucions son, doncs, diverses i depenen de cada organització internacional.

Davant el silenci dels tractats, una tesi que podríem anomenar contractualista, i que sembla que és la que manté la Comissió de la UE quan s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió, sosté que, en tant que Catalunya esdevindria un nou estat que no seria part en els tractats comunitaris, hauria de sol·licitar la seva admissió. Aquesta és la tesi que també sosté el professor Granell.

Ara bé, en aquest cas cal advertir que l’expulsió automàtica de la Unió Europea només tindria lloc un cop Catalunya fos reconeguda com a estat independent; altrament, és a dir si la resta d’estats membres segueixen reconeixent la sobirania espanyola sobre el territori i la població de Catalunya, no podria donar-se aquesta “expulsió”. És més, per tal que Espanya pogués expulsar de la Unió Europea una Catalunya que no ha estat reconeguda com a estat independent per la resta d’estats, hauria de modificar els tractats per excloure el territori de Catalunya de la seva aplicació, cosa que requereix la unanimitat dels estats membres. Així doncs, fins i tot seguint la doctrina que sembla mantenir la Comissió Europea, el no reconeixement de Catalunya com a estat i la seva expulsió de la Unió Europea son realitats incompatibles.

Tampoc seria necessari endegar un procés d’adhesió que es perllongués en el temps. En la mesura que una Catalunya independent compliria tots els criteris de Copenhagen, mitjançant una decisió en el si del Consell Europeu (reunió dels caps d’Estat i de govern dels estats membres), que hauria de ser unànime, adoptada el mateix dia d’efectes de la independència, es podria acordar l’adhesió de Catalunya a la Unió Europea.

Altres autors defensen una tesi, que podríem anomenar institucionalista, segons la qual amb la secessió d’una part d’un estat membre es produeix una ampliació interna de la Unió Europea, de manera que, en cas d’independència, Catalunya romandria dins de la Unió Europea, si bé s’hauria d’iniciar una negociació amb la resta dels estats membres per modificar els tractats en els seus aspectes institucionals. La idea de fons és que la Unió Europea és més que una organització internacional; es tracta d’una confederació o federació d’estats, amb disposicions que no només s’apliquen als estats membres, sinó que també son d’aplicació directa als particulars.

En termes similars, en un dictamen del professor Roland Vaubel, entén que la solució que resulta compatible amb les finalitats d’integració de la Unió Europea, és l’aplicació de l’article 34 de la Convenció de Viena, segons el qual ambdós estats, tan Espanya com Catalunya seguirien essent membres de la Unió Europea.

Enmig d’aquestes, s’han plantejat altres opcions, que també son compatibles amb els tractats, com la que es formula en el dictamen del professor Graham Avery per encàrrec del Parlament Britànic. Segons aquesta proposta, es produiria una situació transitòria en la qual el Regne Unit mantindria la sobirania nominal sobre Escòcia, mentre Escòcia negociaria amb la resta d’estats membres la reforma dels tractats i, un cop aquesta tingués lloc, es produiria la independència formal d’escòcia.

Així doncs, no hi ha obstacles jurídics que impedeixin que Catalunya romangui dins la Unió Europea en cas d’independència. En darrer terme, dependrà de la voluntat política dels autors.

En qualsevol cas, també és bo recordar-ho, una Catalunya independent podria accedir al mercat comú fins i tot si no fos membre de la Unió Europea. En aquest sentit, Catalunya podria signar amb la Unió Europea un tractat comercial bilateral, que, d’acord amb el que es preveu als articles 207 i 218 TFUE, no requereix la unanimitat de vots en el Consell de la UE per la seva aprovació, sinó la majoria qualificada. No hi ha obstacle jurídic per tal que aquest tractat comercial abasti les 4 llibertats comunitàries: la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i treballadors.

  1. Catalunya i l’euro.

Poc puc afegir a allò que ja ha escrit el professor Jordi Galí. Una Catalunya independent pot adoptar l’euro com a moneda pròpia, i les entitats financeres que operen a Catalunya podrien accedir a la liquiditat del Banc Central Europeu a través de les seves sucursals obertes en estats de l’Eurozona, ja que, d’acord amb la documentació general sobre els instruments i els procediments de política monetària de l’Eurosistema, publicada pel BCE, complirien amb els requeriments per ser “entitats de contrapartida”; en concret, estar subjectes al sistema de reserves mínimes, ser solvents i complir amb els requisits establerts pel BCE.

També podria encunyar monedes d’euro pròpies, i les entitats financeres que operen a Catalunya accedir directament a la liquiditat del BCE (sense haver-ho de fer a través de les seves sucursals), si Catalunya signa un acord monetari amb la Unió Europea, com els que aquesta té ja signats amb Mònaco, San Marino, El Vaticà i Andorra.

Diu el professor Granell que si Catalunya abandonés l’euro i tingués moneda pròpia “estaríamos condenados a la devaluación”. No s’entén aquesta conclusió quan Catalunya és una economia netament exportadora. En el següent gràfic, amb dades extretes de l’INE i de la base de dades trimestral del comerç interregional de béns C-interreg, es veu, en dades anuals, l’evolució de la balança comercial exterior de Catalunya i d’Espanya, en proporció al PIB.

A diferència d’Espanya, Catalunya és una economia exportadora neta i, davant una sortida de l’euro, no es veu per què hauria de devaluar si amb el tipus de canvi actual ja és competitiva.

  1. Catalunya i els deutes del regne d’Espanya.

Diu el professor Granell: “[N]o se puede decir, como hace algún ilustre colega, que la deuda es del Reino de España y que nos desentenderíamos. Entrar en el mundo sin reconocer las deudas como parte de España y las propias es incorporarse con muy mal pie en el sistema internacional. Si se entrara en esa dinámica no sé si podríamos subir pensiones o luchar contra la crisis como nos prometen”.

Cal partir de la premissa que si una Catalunya independent no és reconeguda com a estat per Espanya, tampoc pot succeir el regne d’Espanya en la seva posició deutora. Per tal que pugui haver-hi successió en els deutes cal un acord entre l’estat predecessor i l’estat secessionat, i d’aquest acord, que és un autèntic tractat internacional, només en poden ser part els subjectes de dret internacional, això és, estats o organitzacions internacionals. En defecte d’acord, no és que Catalunya es desentengui dels deutes d’Espanya, sinó que l’únic obligat per aquests deutes enfront els seus creditors és el regne d’Espanya.

Nota addicional:

La Convenció de Viena, de 1983, sobre successió d’estats en matèria de béns, arxius i deutes de l’estat, que està cridada a regular aquesta qüestió, no ha entrat en vigor perquè no ha estat ratificada pel suficient nombre d’estats. En tot cas, convé destacar que no és d’aplicació a tots els deutes, sinó a aquells que estan contrets amb subjectes de dret internacional (no amb particulars). El principi pel qual opta l’esmentada convenció (que, insistim, no està en vigor), és que els deutes de l’estat predecessor passen a l’estat successor en una proporció equitativa, tenint en compte els béns, drets i interessos que passen a l’estat successor en relació amb el deute de l’estat. Així doncs, el criteri de repartiment no seria ni el PIB (19%) ni la població (16%), sinó la proporció de béns, drets i interessos que passen a Catalunya. Els béns que passarien a Catalunya serien els béns immobles (edificis, infraestructures) ubicats al territori de Catalunya, els béns mobles vinculats a aquests, i els béns mobles i immobles situats fora de Catalunya “en una proporció equitativa”. Assumint que només passarien a Catalunya els béns situats a Catalunya, el criteri de repartiment que millor s’adequaria a la Convenció de Viena del 1983 seria el percentatge d’inversions executades a Catalunya en els últims anys.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca