La fractura social

25 d'octubre de 2013 0

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 19 d’octubre del 2013)

La fractura social

Hi ha un risc elevat de fractura. Fa temps que es cova. I l’esquerda avança. Les dues tendències polítiques majoritàries -la voluntat de ser consultats i l’independentisme- són una resposta a aquesta amenaça. Hi ha qui defensa la tesi contrària: que l’independentisme i el sobiranisme en són la causa. És un error: vistos d’aprop, són un clam per la flexibilitat, són la superació d’un marc mental rígid i uniforme, la demanda d’institucions que responguin a la realitat i no a la fantasia legal.

I sobretot són una resposta a la fractura. Quan es diu que la crisi alimenta l’independentisme s’acostuma a mencionar com una feblesa. Però ha estat la crisi, justament, la prova del cotó d’Espanya. Igual que la veritat d’un banc es percep quan hi  ha problemes, i per això es fan tests d’estrés, la veritat d’un país es veu en temps de crisi. O la d’un avió quan hi ha turbulències. Busca el teu exemple: una família, una empresa o un anorak. En una crisi les coses troben la seva veritat.

La crisi ha ensenyat que a les institucions centrals els era igual el deteriorament  de les relacions econòmiques en aquells territoris que no els són addictes, tant com els beneficia el deteriorament de la llengua que no és la seva o de les garanties democràtiques que els treuen poder. La resposta catalana no ha estat la desesperació, ni l’emprenyamenta, ni cap forma coneguda de caos. La resposta catalana ha estat pragmàtica: quina solució hi ha a la fractura?

Només cal constatar una evidència: la majoria dels independentistes i consultistes ho són perquè han canviat d’opinió. Són els flexibles. Mira la foto de la via. Són els moderats. Prou flexibles com per posar-se samarretes lletjotes, prou moderats com per agafar-se les mans. Qui són, doncs, els radicals?

Els radicals són els que han causat la fractura material des de les institucions i l’estigmatització pública des dels mitjans. Avui ni PP ni PSOE poden permetre’s la consulta perquè porten massa anys dient que el tracte fiscal i cultural a Catalunya és correcte i que som uns avars victimistes. Cedir ara seria admetre  que porten 30 anys mentint o bé que accepten un xantatge: cap polític espanyol pot sobreviure-ho. Aquesta rigidesa propicia la fractura, perquè només les coses rígides es trenquen. N’hi ha que creuen que així es guanya: Aznar.

Però la lliçó fonamental d’aquests anys és que la majoria de catalans, independentment de l’origen, estan disposats a canviar-ho tot abans que deixar-se trencar. La convivència és l’única cosa que han construït sols, un a un i conjuntament. Tot en depèn: la protegiran. Qui jugui amb aquest pragmatisme, qui pretengui fer jocs de mans amb la consulta per a preservar els seus interessos particulars, de partit o de càrrec, qui es refugiï en la inflexibilitat d’Espanya, ja sigui polític català, funcionari capital·lí o buròcrata europeu, ja sigui elit, missatger o lobbista, veurà com la gent l’abandona.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca