Tocar l’altre

28 de maig de 2013 0

(publicat a La Vanguardia del 19 de Gener del 2013, penjat amb retard)

De les eleccions, hem après que ningú no pot fer res sense l’altre. Posem el millor dels casos per a mi: fem un referèndum pactat amb l’Estat, i guanya el sí. L’endemà serà impossible construir un Estat sense els votants i els representants del PSC, el PP i C’s. Posem el pitjor dels casos: guanya el no. PSC, PP, C’s no podran resoldre cap dels problemes del país sense els votants i els representants de CiU, ERC, ICV i la CUP.

Del 25-N també hem après que totes les decisions polítiques aniran d’un pèl, però que a la realitat, en canvi, no li ve d’un pam. Les retallades, l’objectiu del dèficit, la consulta, les eleccions plebiscitàries i els seus resultats dependran d’acords in extremis, de la fortalesa intel·lectual i moral de persones concretes, de percentatges ajustats. En canvi, la crisi econòmica, la possibilitat d’un conflicte social o el procés d’aprimament de l’autogovern avancen al galop.

El darrer exemple: el Govern de Rajoy, a banda de negar-se a relaxar l’objectiu del dèficit, a banda d’escanyar el finançament de la sanitat i l’ensenyament que gestiona la Generalitat i a banda de posar tot el pes de l’Estat contra la simple possibilitat de consultar la gent, fa pocs dies va anunciar que el Ministeri d’Hisenda estudia pagar directament els proveïdors de la Generalitat que no cobrin, i restar els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic, diners que fins ara servien per pagar el deute públic generat pels serveis socials.

A més del control polític total que això significa, el gest de Rajoy desestabilitza un cop més els comptes de la Generalitat, fa més difícil encara el compliment de l’objectiu del dèficit, posa en perill de nou el pagament de les nòmines dels mestres, metges i policies, i converteix tot el sector privat que proveeix el sector públic català en dependent de l’arbitrarietat i els interessos polítics del partit que gestiona el Govern central.

La suma d’aquests tres elements –la impossibilitat de fer res tot sol, la fragilitat política del Parlament i la contundència dels fets del dia a dia– implica que a tothom se li ha girat feina, pensi com pensi cadascú. Com és lògic, aquells partits que tenen els instruments de l’Estat al servei de les seves idees faran ús de tots els poders disponibles: jutjats, pressupostos i mitjans de comunicació. En canvi, aquells partits que no tenen cap fermesa institucional on agafar-se només poden apel·lar a la gent.

Partits, entitats i particulars ja estan posant en marxa tota mena d’accions, des del porta a porta fins a contactes amb lobbies internacionals, passant per campanyes virals. Mai no havia vist tanta gent analitzant els resultats electorals taula per taula, i fent un exercici tan radical d’empatia.

Anar a tocar l’altre, estimar l’adversari, preguntar-li què vol, és l’única via disponible, i és la que ja s’està transitant. És un privilegi històric poder viure en primera persona què passa quan l’estratègia de la divisió topa amb la de l’amor.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca