Giuseppe, rac-rac

19 de febrer de 2014 0

La Vanguardia 17 de febrer de 2014

Sé que va néixer en un poblet a 30 quilòmetres de Palerm, a Sicília; però no sé quin, no m’ho ha dit. Sé que va arribar a Nova York fa més de quaranta anys. És el que vaig entendre, si més no, el dia que ens ensenyava el pis de sobre casa seva, el pis que des de fa sis mesos li tenim llogat. La resta de l’explicació la vaig entendre poc perquè el Giuseppe no parla gaire anglès. Com que no l’entenia, vaig provar de parlar-li en italià, però tot i que se li van il·luminar els ulls, quan va respondre’m ho va fer en el mateix idioma incomprensible que jo pensava que era un mal anglès.

Uns dies més tard el fill em va explicar que és una barreja entre un dialecte sicilià i l’anglès amb deixos polonesos que es parla al barri. La comunicació és tan difícil que hi ha dies que li parlo directament en català, amb l’esperança que la comunicació no verbal i el Mediterrani facin la feina. “Bon dia, Giuseppe”, quan el veig; i ell: “Gutta morninga”, i així.

El dia que visitàvem el pis també va aconseguir comunicar-nos dues coses essencials: fa 20 anys que és vidu i dedica la vida a cuidar l’hort del pati de darrere i que tot estigui impol·lut. Pujant al pis ens assenyalava la barana de fusta de l’escala, encerada, llampant, i ens la feia tocar. Era l’argument de venda. I al cap d’uns minuts ens va dur una bossa de figues del pati, de regal. Aquests darrers sis mesos he pogut comprovar que l’aparent afabilitat d’aquests gestos amaga una frenètica activitat (obsessiva). Mirar-lo és esgotador.

Ara que és hivern i neva com feia anys que no, es lleva a les cinc del matí, surt al carrer, a 15 sota zero, i dedica una hora i mitja a rascar la neu i el gel que s’acumulen al tros de vorera davant de casa. La seva pala és el meu despertador. Si passeges pel meu carrer veuràs que hi ha una fina capa blanca que ho enfarina tot, a excepció del nostre tros, desafiantment primaveral.

Cap a les 7, un cop ha enllestit, va al pati del darrere i neteja el caminet de l’hort. Un caminet que no necessita per a res perquè, tal i com està l’hivern, l’hort és colgat de neu. A aquella hora jo ja remeno un cafè i un llibre a la butaca del costat de la finestra i contemplo la lenta batalla del Giuseppe contra la neu, tal i com fa mesos contemplava la cura amb què examinava les figues.

Crec que Giuseppe dedica el dia a mantenir la mort a ratlla. Els quaranta anys de vida que ens separen són la mesura de l’ambició amb la que jo llegeixo llibres grandiosos i ordeixo teories i articles i qui sap què; assegut, en silenci, bullint, per fer-me una vida amb sentit de victòria. Ell omple la vida amb els petits premis del treball físic i la intendència i trenca el silenci amb el soroll de les eines. Jo necessito el silenci per orquestrar el brogit que tinc i ell necessita que el silenci no l’embolcalli finalment. A les cinc del matí, el rac-rac de la pala contra la vorera foragita la mort i em desperta bruscament, intactes les ganes de ser etern

.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca